PER MOLTS ANYS, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Tal dia com avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés hauria fet 89 anys. I per què ho enuncie amb aquesta condició verbal? Rectifique: avui, 4 de setembre, el poeta Vicent Andrés Estellés fa 89 anys, i nosaltres, el poble la veu del qual va assumir el de Burjassot per a fer-ne de transmissor, ho recordem i ho celebrem, des de la seua memòria biogràfica i des de la seua perdurabilitat poètica. No debades el mes de setembre ha esdevingut, a partir de l'impuls de l'escriptor Josep Lozano, el mes més estellesià de tots els mesos. Ara bé, llegim-lo, i rellegim-lo en qualsevol moment de l'any, amb quasevol motiu o excusa, que Estellés té material aprofitable per a poder-lo associar amb tot tipus de fets o d'esdeveniments, i com més el llegirem i més vegades hi retornarem, més convençuts arribarem a la conclusió que estem davant d'un poeta inacabable. No d'un només; com vàrem escriure una vegada: de mil poetes distints en un sol Estellés vertader.

Aquesta imatge, i les dues següents, són fotografies preses de l'exposició que, partint de la de l'AVL, a Gandia es va titular A l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc, com el vers del poema «Ací», de l'emblemàtic Llibre de meravelles d'Estellés. La mostra es va inaugurar a la sala Coll Alas el dia 11 de juny de 2013.

A aquesta conclusió he arribat jo mateixa, que per diversos motius confluents, de feina, d'entreteniments i del pur atzar meravellós, he estat navegant entre poemes estellesians en els últims quatre anys, cada vegada més perplexa davant de la magnitud d'aquest gegant poètic que, curiosament, en la vida real, sembla que fou una persona de tarannà més bé discret i salut malaltosa.

No tinc més temps, en aquesta ocasió, ni segurament em queda ja cap tema original per aportar a la causa estellesiana en aquest dia assenyalat. Però no em volia privar d'encendre-li la meua espelma particular, al poeta que il·luminà, com cap altre, els anys més grisos d'aquest país. Per això he pensat que tornava a ser oportú recórrer a un altre dels fragments inclosos en aquells Fulls de dietari del núm. 43 de la revista L'Espill, tan socorreguts ja en aquest espai blocaire. Per qüestions de complicitat, i perquè hem compartit descobriments, emocions i moltes alegries (i les que ens queden per compartir encara!), vull dedicar les línies que segueixen a Josep Lluís Roig; i agrair la companyonia sàvia de Jordi Oviedo (que en sap moltíssim més, d'Estellés, que Josep Lluís i jo junts), i de Salvador Ortells, poeta, estudiós fusterià i generosíssima persona que em va facilitar el motiu epistolar que em va servir per a arredonir aquest text:

25 d’abril de 2013

Vam estar fa uns dies a la biblioteca de la Pobla del Duc, amb l’amic i estudiós Jordi Oviedo, parlant de les peripècies que envolten la descoberta de L’inventari clement d’Estellés, rebatejat com a «de Gandia» per la seua condició d’inèdit custodiat en l’arxiu d’aquesta ciutat. Josep Lluís Roig, l’altre implicat en aquesta aventura literària no ha pogut ser-hi. He constatat en més d’una ocasió que, quan recite poemes d’aquest llibre, l’auditori —gent, la majoria de vegades, que no conec de res, i que segurament no ha sentit mai de la vida recitar poesia— s’hi queda bocabadat. S’hi crea una espècie d’hipnosi col·lectiva i al final passa un temps, fins que el personal abandona del tot la sala. Ho dic admirada. Passa especialment amb l’últim poema, grandiós i humil alhora. Per a mi una obra mestra, de 100 versos alexandrins que en veu alta discorren com si hi mamprengueres una conversa —una conversa d’alt voltatge emotiu això sí—, que es titula «Misser Mascó, 17». Si es recita complet és infal·lible. És un cant d’agraïment a la vida casolana, a la condició de classe treballadora a la qual Estellés i els seus pertanyien. A partir de la lectura d’aquest text, m’han vingut al cap comentaris que titlaven el poeta Vicent Andrés Estellés de masclista.

En primer pla, Isabel Lorente, esposa i musa de Vicent Andrés Estellés. Sense ella  no existiria la bellíssima «Sonata d'Isabel».

Cadascú té dret, i fins i tot segurament té motius, per concebre la realitat d’una o d’una altra manera. És veritat que Estellés escrivia de dones, i del desig sexual, en uns termes de vegades poc elegants, però no crec que siga arriscar-s’hi massa si afirme que ho feia des d’una descarada pose poètica, provocativa, d’home —sí, d’acord— educat en la postguerra. Hi ha uns versos al mateix poema, per a mi més que suficients per a desmentir aquella acusació:

De nit es veu la llum des de totes les cuines.

I darrere els cristalls, es veu sempre la dona

que està rentant els plats i les culleres mentre

dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,

mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

Quan el recite en veu alta i arribe a «sense cantar, tan sola,» la veu em tremola. Per a escriure això s’ha d’haver sentit alguna vegada la immensa desolació domèstica des de la pell d’una dona. Estellés era home. Crec que ni la feminista més íntegra i més conscienciada no descriuria aquesta escena amb tant de respecte, amb tanta sensibilitat ni tanta solidaritat amb la condició de les dones de finals dels anys 50. 

Fou emocionant trobar exposat en aquesta vitrina L'inventari clement en els tres formats coneguts: 1 (sup. esq.): original presentat al premi Ausiàs March 1966;
2 (sup. dr.): L'inventari clement publicat oficialment com a guanyador (1971);
3 (centre dr.): L'inventari clement de Gandia, el llibre realment guanyador
del premi, inèdit en un alt percentatge de poemes
fins que, l'any 2012, el publicà Edicions 96.

Des que vam descobrir aquest inventari clement inèdit, hem elucubrat molt al voltant dels motius que podien haver provocat que aquest llibre no es publicara en el moment en què li hauria correspost, és a dir, després d’haver guanyat el premi Ausiàs March de Gandia. Alguns —com ara Josep Lluís, Jordi i jo mateixa— estem convençuts que es tracta d’un cúmul de circumstàncies pròpies de finals dels anys 60, que s’afegeixen al caràcter desorganitzat i grafòman del poeta de Burjassot. Alguns companys de devocions creuen que Estellés mateix el podia haver rebutjat, considerant-lo com un llibre menor, però tenim algunes proves per demostrar, ben al contrari, que L’inventari clement de Gandia hauria pogut ser un digníssim precedent de Llibre de meravelles, si s’haguera donat a conèixer —en comptes del que el suplantà— l’any 1971.

Ara acabe de conèixer un document molt valuós en aquest sentit, que ha tingut la generositat de compartir amb mi l’amic i poeta de Sueca Salvador Ortells Miralles, que treballa en una tesi doctoral sobre la poesia de Joan Fuster. Voro m’havia parlat d’una carta, de l’any 1958, que es troba entre la correspondència inèdita entre Fuster i Estellés, i avui me l’ha feta arribar escanejada. Allà, el poeta de Burjassot parla al seu bon amic, confident i assessor poètic i lingüístic, d’un «llibre acabat i, és clar, totalment inèdit» (1) que es titulava Misser Mascó, 17. Si el poema homònim tenia tanta entitat com per a donar títol a tot un llibre, em costa imaginar que Estellés el rebutjara voluntàriament. És una hipòtesi, una pensada meua. Que en determinats moments se m’acumulen moltes coses al cap.

(1) Andrés Estellés, V.: Carta mecanoscrita inèdita de Vicent Andrés Estellés a Joan Fuster del 2 de setembre de 1958, Arxiu Casa Joan Fuster, AJFO.


Aquests són els treballs en què, d'una manera o d'una altra, hem invertit energies, estellesianes i satisfactòries, en els últims anys. Vistos així, juntets i tan distints un de l'altre, no em direu que no fan patxoca! En el disseny dels tres hi ha la mà i l'estil inconfusible del company Pau Àlvarez López.

Com pertoca dir en aquestes ocasions: salut, i per molts anys, senyor Estellés! 

Sobrecoberta de L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, 2012.

Una selecció del rapsode Vicent Camps, pensada en l'aprofitament oral
dels poemes d'Estellés.
Amb propostes d'ús didàctic de Joana Navarro. Edicions 96, 2013.

Llibre-disc produït per MFactory Music, amb recitació de Salvador Bolufer
i música original d'Enric Murillo. Des d'ací es pot escoltar i/o adquirir-lo.

«ELS ANYS SERENS»: POEMA DEDICAT AL MEU PARE

Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.

El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat.

Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»

Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:

«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una novel·leta per a joves que es diu El guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i perquè no s’amague de la meua mirada.»

Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència.

ELS ANYS SERENS

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.

 
Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2008.

 

«APRENDRE A CONMORIR. AQUEST ÉS EL REPTE» EN RECORD DE JOAN B. CAMPOS, POETA

Escric aquestes línies quan fa poc més de quatre mesos que ha mort el company de lletres i amic estimat Joan B. Campos (Joan Baptista Campos Cruañes: el Grau de Castelló, 1961-Castelló de la Plana, 2013). A pesar d'aquest final prematur, tingué temps de publicar 9 llibres de poesia i 4 de narrativa. Formava part —i crec que està bé dir que en «forma» part per sempre més—, del Pont Cooperativa de Lletres, d'escriptores i escriptors de les comarques de Castelló. Fou un viatger apassionat, i una persona compromesa amb el seu món, no sé si, en bona mesura, perquè dedicà la seua vida professional, com a metge d'urgències en una SAMU, a atendre persones en situacions límit. O potser era al contrari i, pel seu tarannà servicial i solidari, escollí aquesta professió duríssima.

Imatge extreta del vídeo promocional d'«Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor Artur Álvarez i Boix canta poetes contemporanis de les comarques de Castelló, entre els quals hi ha Joan B. Campos, a l'altura del minut 1 i 13 seg, aproximadament.

El vàrem conèixer a Beniarjó, quan fa 13 anys va guanyar el XX Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, amb un llibre colpidor que ja delatava, des del títol i els primers poemes, unes circumstàncies de vida no massa habituals en un poeta: La sang (3i4, 2001)

TARD O D'HORA

Com que hi ha la mort,

me n'espera una de molt natural

a la revolta de qualsevol camí.

Una mort anònima, diguem-ne digna.

Com totes. Com moltes.

Ben segur m'esperen els dies encara més orbs

surant en bassals de sang,

i una colla de gossos bords, assedegats,

que la xuclen amb desgana.

M'espera el teu dol o el meu

en el bleix de les hores,

a la revolta del qualsevol camí

perquè tot acabarà cloent-se,

tard o d'hora.

Ara, però, encara em resten les mans,

plenes de sang,

i la por de tot plegat,

l'últim baluard de la lucidesa.

J. B. C.

«Espelma encesa». Fotografia de Joan Ramell, que acompanya el poema «No és veritat que els metges», de Gemma Gorga. Del llibre Diafragma,
Curbet Edicions, 2012.


«Quants grams,
quants grams de cera
a canvi d'un minut més
de la teva companyia?» 

G. G.

La reflexió, i l'escriptura, al voltant de la mort és una de les constants literàries de Joan B. Campos. Molt abans que començara a viure en pròpia carn el procés fatal de la seua malaltia. El dia 20 d'octubre de 2011 publica, al seu blog La garfa dels dies, una entrada, valuosíssima, al meu entendre, titulada així exactament, «La mort», de la qual extrac l'últim paràgraf:

«Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.»

«Paret escrostonada amb baixant», de Joan Ramell. Imatge del poema «Mentre allises el cobrellit amb les mans», de Gemma Gorga.

«...i tota la boca corcada.»
G. G. 

Rumiant-me aquesta entrada, que em costa d'enllestir més del compte, m'arriba a les mans el llibre de Gemma Gorga i Joan Ramell d'on he extret els fragments dels poemes i les fotos anteriors. A Diafragma (Curbet Edicions), hi trobareu una reflexió sobre la poesia i el procés artístic, des d'un llenguatge tant visual com literari; i també la seua descripció, una espècie d'explicació del com-s'ha-fet des de l'intercanvi epistolar entre els dos autors. Però, deixant de banda aquest tema interessantíssim, la mort del pare hi batega pertot, com un cor incessant encara; tot el pes de l’absència i la voluntat enèrgica d’apuntalar-la amb el testimoniatge de la paraula poètica en diàleg impecable amb les imatges fotogràfiques. Mentre pense en la manera d'adreçar aquest escrit a la memòria de Joan, m'atrapa aquesta expressió del dol, poderosament poetitzat a Diafragma («...el teu dol o el meu/ en el bleix de les hores», havia escrit ja Campos, a La sang). Casualitats, o el magnetisme entre paraules. Siga com siga, gràcies a això se'm desencalla el discurs.

«Aigüera», imatge del poema «Sense por».

 siguis qui siguis tu
de qui parlo

siguis qui siguis tu
que fas que parli

així t'anomenis
pena
pluja
pare
o poema

G. G. 

Abans, però, el mateix dia que els companys del Pont em comunicaren el traspàs de l'amic Joan Baptista, havia redactat aquestes línies, que vaig incloure, com altres textos transcrits anteriorment en aquest blog, als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill. Estic molt agraïda amb la vida, per haver-me donat l'oportunitat d'haver compartit devocions literàries i afectes amb una persona de la fortalesa interior i la qualitat humana de Joan. Crec que, amb una miqueta més de sort, hauria pogut ajudar moltes persones a entendre les dimensions de la paraula conmorir, que supose que no volia dir res més que «aprendre a morir». Ell no va tindre la sort que mereixia; els qui el vam conèixer en vam tenir moltíssima.

12 de març de 2013

A la memòria de Joan B. Campos Cruañes

L’últim dia de l’any 2010, un bon amic, company de lletres, metge de professió, em fa saber que en una exploració rutinària li han detectat un càncer de pulmó. L’endemà li escric això:

«He anat a buscar el teu Jardí clos. Allí vaig marcar un poema que diu: 'Se’n va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna.' Aquest pit-roig ha de ser el rem, la llum, el raïm de pastor noble, la imatge de la tendresa que ens acarona, la fugacitat i la permanència.»

La imatge d'aquest pit-roig, i el penúltim paràgraf, transcrit entre cometes, corresponen al dia 1 de gener de 2011 del blog La garfa dels dies, de Joan B. Campos.

Vicent Jaume Almela, president del Pont Cooperativa de Lletres, va dedicar, des del blog d'aquell col·lectiu, una entrada ben bonica al company desaparegut. Es pot llegir ací.

El motiu del «raïm de pastor» prové de la felicitació d’Any Nou que vaig fer servir per aquells dies i on un poema meu («Per dalt les teulades»), acompanya una foto preciosa de Paco Sastre, en la qual una mata de raïmet intrèpid desafia teules aparentment inhòspites per a créixer-hi esplèndid. Com a resposta, Joan B. Campos, l'amic desaparegut, em dedica aquestes paraules al seu blog, La garfa dels dies:

«Em pose de puntetes i mire per damunt de les branques de l’olivera. L’hivern ja fa alguns dies que ha començat. Hi ha alguna cosa de forma confusa que va nàixer abans de nosaltres. És silenciosa i buida, resta solitària i no canvia. Hom diria que vola i vola sense fatigar-se; de vegades és fa gran, de vegades es fa petita i s’allunya, es perd en l’infinit. I allò que es perd en l’infinit potser torne algun dia. Sí, Maria Josep, se’n va la llum i es fa el silenci, però el pit-roig sempre torna. I l’espere, enguany, amb una rameta de raïm de pastor al bec.» 

Sé que ha mantingut vigent aquesta esperança de vida fins avui mateix. Després de Joan M. Monjo, de Joan Pellicer, Joan B. Campos: un altre dels nostres joans que se’n va prematurament. Volia fer una tesi doctoral sobre aspectes ètics al final de la vida. Se’n va la llum, i el silenci em devora.

«Paret escrostonada», imatge del poema «M'agraden les pedres».

...on els morts troben repòs
i descansen del brunzit de les nostres pors
que demanen, demanen, demanen.

G. G.

ESTIVAL I FIGUES (SEQUES I TABOLLES)

El llarg matí d'estiu. El sol ardent.
L'ombra de la figuera, travessada
de brisa...

Marià Villangómez

[Ciutat d'Eivissa, 1913-2002]

Un dels fragments dels «Fulls de dietari», publicat al núm. 43 de la revista L'Espill està dedicat a reivindicar les figues de les nostres figueres. Un dret aparentment senzill, de pur sentit comú. Però, de vegades, la realitat i el sentit comú discorren en línies paral·leles i en sentit oposat. Segur que sabeu de què us parle en aquest text datat l'abril de 2012:

«Després de tot un dia desaprofitat per culpa de la migranya que m’aliena el cap, a última hora agafe el carro de la compra, company indispensable en la missió quotidiana de sobreviure, i m’encare al supermercat que tinc just a l’extrem del carrer. Odie anar a comprar. Però és l’única cosa que puc fer avui sense necessitat de pensar massa. Em fabrique un incentiu: figues seques. Vaig directament al prestatge on hi ha les nous, la fruita deshidratada... No trobe les figues. N’hi ha de tot: sopes juliana preparadetes en paquets, cebes dolces, morades, avellanes amb closca..., però figues, no. O jo no les hi veig; tinc el cap embotat. Busque una treballadora que reposa gènere entre els corredors d’aquest mercat del consum. Li pregunte per les figues. “Al costat dels tramussos”, i desapareix arrossegant un carro acaramullat de caixes. Ara sí que voldria morir-me!: al costat dels tramussos... Busque els tramussos, a la secció dels aperitius. N’hi ha de tot: papes amb sabor de bacó, de tomaca, de formatge, de ceba...; pistatxos menuts, normals i gegants; baies del Tibet d’aquelles que asseguren la joventut eterna... Però no hi veig els tramussos. Busque amb la vista al meu voltant, amb l’esperança que la treballadora que tot ho sap volte encara a prop. Sí: “per favor, no hi veig els tramussos..., ni les figues!” La xica em diu que entra al magatzem a buscar-ne. M’hi espere. Ve amb un pot de tramussos. “I les figues?” —insistisc. M’assegura que n’hi ha al prestatge. S’apona, perquè són a baix de tot, i m’allarga una bossa. “Veu?, ací estan!: higos turcos!” “La marededéu! Higos turcos! Que no tenim figues al país...?” La treballadora m’ha assegurat, amb cara de visible decepció, que transmetrà la meua queixa als encarregats».

Buscava una foto per a il·lustrar el text anterior, i he aprofitat que havia de passar el dia al bancal de la família per agafar la càmera. Allí mateix hi ha una figuera, amb fruits encara tabolls, molt prometedors, dels que fan exclamar al meu pare: «d'ací quatre dies, a menjar figues!»

Després de la figuera, he mirat al meu voltant, i he descobert amb estupor, com si haguera estat reclosa en un altre món en les últimes setmanes, que l'estiu ja hi feia el ple amb tota la seua voluptuositat estètica. Per a mi, la bellesa de l'estiu no és la de la mar. La mar en estiu no em pertany, i jo no vaig a buscar-la. No em prova. Per a mi no hi ha estètica d'estiu més bonica que la dels bancals, la de les séquies i les basses, i la de les marjals. A la foto de dalt, panoràmica del Mondúver que es veu des del bancal familiar, en un trosset entre el Molí de Santa Maria i l'alqueria del Duc del Grau de Gandia.

Això són tomaques del terreny; de les que fan sabor de tomaca.

I això són flors de carabassa, ocultes entre un carabassar tan frondós que sembla de ficció.

Aquesta és una carabassa, que va acumulant mèrits, i mèrits, i mèrits..., per a convertir-se en un futur plat de bunyols al llarg del pròxim Nadal.

 

Això són els braços de mon pare, ensenyant-me com han d'arribar a assecar-se els sarments del melonar per a saber que el meló d'Alger està bo per a collir-se. Aquesta setmana ha fet 73 anys, el meu pare.

I aquests són els extrems d'uns d'aquells braços de melonar que repten per la terra roja, com si no s'hagueren d'acabar mai. No sé si vosaltres veieu, igual que jo, que els braços de mon pare i la terra del bancal tenen un color molt paregut.

Maduixes: una plaga beneïda que es reprodueix cada any entre els tarongers. Juliol, i encara en collim a grapats.

En un altre estadi orgànic, ací va a parar el fem per a la seua descomposició. Res desapareix i tot torna a començar. Avui, les taronges i les restes de fullaraca i de penques se m'han afigurat un bodegó en viu.

La parra i l'ombra de la parra...

...i les plantes que es crien a l'ombra de la parra. I les andròmines, que acumulen sense complexos els distints gustos generacionals i els embats del temps. Sobre el sillonet repintat de rosa, un test amb una «alegria de la casa».

 

En formats humans, aquests serien..., les tres alegries de la casa!: Laura, Joan (baixant l'escala) i Ferran, el més menut dels tres nebots.

I aquestes, les peces indispensables per tal que un diumenge de paella isca redó: la pinxe de cuina (la tia Fina), i la cuinera en cap (en acció). Enlloc he menjat paelles com les que ella fa, amb llenya i amb les verdures del bancal. I no ho dic perquè siga ma mare...!, que en tindria bona cosa, de testimonis, que em donarien la raó!

Aquest és Joan, que es nega a menjar-se el meló d'Alger si no és a mos redó. I a mi em sembla que la del meu nebot mitjà, per exemple, podria ser una imatge bastant aproximada del que s'entén, universalment, per felicitat. O no...?