Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 27 de setembre de 2017

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir?

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap


Com ell mateix escriu, a l'article que acaba de publicar al directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»



 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]



Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.


Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017


Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.



divendres, 1 de setembre de 2017

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu


M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir.

Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discreció i en els seus ulls, que feien l’efecte de mantenir-se oberts amb desmesura per insistència premeditada de la senyora. 

En un moment donat, ves a saber per quin caprici de la llum, des del seu escot prominent, un collar de lletres daurades em fa la rateta damunt del volant del meu cotxe. Em fixe en la procedència del centelleig titil·lant i, allà al seu escot original es revela un nom llarg, distingit: Verònica. I m’entretinc buscant raons a favor i en contra de la conveniència d’aquell nom, tan elegant per a una dama, diguem-ne..., a primera vista, massa... estrident, per al meu gust. O el que és el mateix: per a una dona que, sens dubte, aspira a optimitzar els generosos atributs del seu cos, el nom de Verònica se’m manifesta amb un cromatisme fònic de summa subtilitat: vuit fonemes, corresponents a vuit grafies distintes; paraula esdrúixola, amb l’accent greu just al centre del mot, com un penó contra el qual es repenja la paraula que descansa simètricament sobre quatre vocals. En la tradició cristiana, Verònica és una de les dones que consolaren Jesús en el camí del calvari. Summa subtilitat. La vida de cadascú s’inaugura amb el nom que li és atorgat. Ella té bons motius, al cap i a la fi, per fer-ne ostentació. El seu, Verònica, comença amb una lleu fricció de llavis...




Imatge extreta de la xarxa.


El món enllà de mi comença inesperadament en uns llavis. Els llavis més bonics que he vist mai de tan a prop. Petits i tot tendresa. Els estreny una mica. Ho deu fer ja com un de tants gestos mecànics que adopta inconscientment el cos, mentre s’ocupa en qualsevol rutina. Els llavis passen igual que un llamp cau a terra, sense saber d’on ve ni on ha anat a parar, ni què se n’ha fet, de tanta llum. Després arriba la invasió de braços que es mouen per davant del meu rostre, del meu coll i dels meus pits descaradament pròxims, exaltats en la falsa impressió que aquells dos braços traspassaran el parabrisa i els regaran també d'aigua i de sabó. 

És aleshores que els ulls, encesos de tan inquiets, es fixen en els meus, i algun reflex instintiu em fa ajuntar les cames, humides de suor, sobre el seient del cotxe. Sense perdre-li de vista els llavis, m’escarbe el moneder a les palpes, per traure’n tota la quincalla que hi puc trobar. 

No hi ha, en aquell instant brevíssim, perfecció imaginable més enllà dels dos ulls desperts, dels llavis retornats a la calma i d’uns braços que mai de la vida no m’abraçaran. Els d'aquest desconegut que ha aprofitat la meua distracció per netejar-me el vidre del cotxe en un tres i no res.

He pitjat el botó de la finestra i he tret el braç per allargar-li les monedes. Per uns segons dues soledats han entrat en contacte. Uns segons en què s'hi han reconegut dos mons aliens. El vianant roig intermitent adverteix que el semàfor tornarà a ser verd al cap de pocs segons, mentre l’home de llavis petits em diu «grazie, ciao». Apuge el vidre amb els dits humits encara i així s'hi aixeca el prim mur transparent que separa dos abismes. Es queda a fora tota la xafogor de la vesprada. 




Una altra imatge extreta de la xarxa.




 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »