Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 16 d’abril de 2019

I de sobte, jo també m'he trobat cantant

Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però, una veu bonica, no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un cantant, primera manifestació del seu ésser, que t'atrapa, amb aquella personalitat que és l'extensió del seu cos i del seu esperit. La Viquipèdia refereix el caràcter de la «veu» en uns termes que s'aproximen a això que dic: «La veu està íntimament lligada a la personalitat de cada individu, atès que és l'emanació de la seva afectivitat i de la seva sensibilitat, així com el reflex de la seva individualitat tant fisiològica com psicològica. La veu està relacionada amb l'expressió de la nostra essència més profunda».


Espectrograma de la veu humana. Imatge extreta de la xarxa.


Roger Mas és la seua veu poderosa i càlida alhora. La veu que acarona i la que esgarrifa. La veu que transporta a la seua poesia cantada. La seua poesia interpretada a través de la versatilitat de registres de la seua veu. Aquella textura amb què, en alguns moments, canta com si recitara i recita com si cantara. Un dia de la setmana passada anava cap a la feina amb cotxe, escoltant la tertúlia del matí a la ràdio i reflexionant sobre la deixadesa de les persones que hi intervenien, sobre aquest model de llengua tan pobre que, malauradament, predomina en els nostres mitjans públics valencians. Pensava en tot això, i que ben bé podria estar escoltant aquella tertúlia de ràdio —només hi canviaria la llengua predominant— en la majoria d'altres mitjans estatals: Madrid, el president Sánchez, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles... I aleshores...

He desconnectat la ràdio. He tirat mà del CD de Roger Mas que aquests dies m'acompanya de la feina a casa i de casa a la feina. El vaig comprar al Teatre Raval de Gandia, després d'una actuació recent del cantautor: Irredempt, una obra d'art fonamentada en la veu, en la lletra de les cançons i en la música d'una guitarra. Irredempt: «No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la». He buscat un tema que em té el cor robat, i els sentits també: «Sota una fina capa de cendra». Imatge del desig satisfet, potser. La veu, els mots, em transmet una sensació de benestar que em restitueix la confiança en la bellesa, en aquella gratificant sensació atàvica de qui se sap acompanyat, en la calma senzilla de qui no necessita res més. I de sobte, jo també m'he trobat cantant...




«Sota una fina capa de cendra». Lletra: Roger Mas. Música: Joan Ridao i Roger Mas.
 

Unes copes, un poc de fum,
una làmpada vermella i flaixos de tele muda a les parets.
Aquí, davant del foc,
em sento bategar a les galtes i vaig encès com una teia,
no sé si sóc en un pou, en una cisterna o a la frontera d'un paradís.

Ajagut al sofà, s'hi està bé, en aquesta cambra, lluny
de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals
navega per nervis destensats, oxidant
radis de síntesi alquímica. Pedres roges.
Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta
sota una fina capa de cendra.



He fet una cerca a la xarxa per saber què se n'havia dit, d'aquest disc, en el moment de la seua publicació (2015). I hi he trobat aquest article de Sebastià Alzamora on en parla, tan fascinat ja aleshores com jo avui, 16 d'abril de 2019 en què escric aquesta entrada, quan acabe de saber per pura casualitat que se celebra el Dia Mundial de la Veu.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »