Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 25 de febrer de 2018

Poemes que fan tremolar

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre Exercicis preparatoris per a un miracle [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic La casa sota la lluna, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia.




EL QUE FA MAL

Si et
perd
què
em farà mal?

No el cap
ni el cos
ni els braços
tampoc les cames

Es cansen
però no fan mal
o no més mal
que la cama que sempre fa mal

Respirar no fa mal
S'encongeix una mica 
però menys
que amb un refredat

L'esquena no fa mal
tampoc l'estómac
els ronyons no fan mal
i tampoc el cor

Llavors
per què
no puc suportar
perdre't?

Erich Fried: Exercicis preparatoris per a un miracle. Poemes de la ràbia i de l'amor, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, València, 1991. Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell.



 

Com que estem en plena temporada taronjaire, ho he tingut fàcil per aprofitar el deliciós suc matinal i experimentar una mica amb la fotografia (pobra de mi!). Ja em disculpareu l'atreviment, professionals del Photoshop!


Erich Fried va nàixer a Viena l'any 1921, al si d'una família jueva, i el 1938 hagué d'exiliar-se davant la persecució desencadenada pels nacionalsocialistes. Des de llavors va residir a Londres, on va morir l'any 1988. És un dels grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Els seus registres en poesia són molts i ben diversos, per bé que hi predomina la inspiració civil. Com assenyalen els traductors a la seua «Nota preliminar», fou un escriptor rigorosament compromès amb la seua època i amb una capacitat d'impacte públic gens corrent»; un dels principals representats de la literatura política en llengua alemanya a partir de la Segona Guerra mundial. Però, com demostra el poema anterior, «Fried és també un poeta de l'amor, de la individualitat que s'obre al món, de la vivència íntima». La seua obra completa comprèn uns vint-i-sis volums de poesia, però fou un autor prolífic en pràcticament tots els gèneres literaris.

[1] Exercicis preparatoris per a un miracle és una antologia que té com a base el llibre Vorübungen für Wunder. Gedichte vom Zorn und von der Liebe (Berlín, 1987), un volum que recull poemes procedents de set llibre diferents, publicats entre 1979 i 1985.



Portada de la col·lecció llegendària de poesia, dirigida per Marc Granell
,
d'Edicions Alfons el Magnànim-IVEI de València.
En aquesta nova etapa política, l'actual Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i Investigacions ha reprès la col·lecció.




divendres, 9 de febrer de 2018

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia


Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el traçat del ferrocarril per on circulen trens que em reclamen l’atenció ara i adés, amb aquella cadència hipnòtica que, a mi, que no hi estic acostumada, m'arriba tan plena de simbologia, com d’atzar que flueix, sempre canviant, tan de llegenda. En aquest rectangle plàcid, la fressa constant de les fulles dels arbres sona com una prima pluja benèfica.

Martorell, Baix Llobregat, 29 de setembre de 2017




El núm. 81 de Caràcters està il·lustrat amb obres de Rosa Mascarell Dauder,
de l'exposició Les dones d'Ausiàs March.
Or fi 23,75 quirats, tremp a l'ou i pastillatge sobre llenç i fusta. Diferents mesures.
2012-2016


Ressenya publicada al núm. 81 de la revista Caràcters.


Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. [...] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».



El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.




«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «...perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « [...] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis...». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.



Onada Edicions
, 2017
Motiu de portada: Pere Salinas


Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[...] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»



Podeu accedir a aquest o a altres números de Caràcters
des de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València.




 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »