Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 27 de novembre de 2018

Anguila


El meu pare em va ensenyar a pescar a l'anguila. L'hi vaig acompanyar, durant algunes nits d'hivern, al barranc de Sant Nicolau, quan transcorria entre canyars densos i marges elevats de terra, cap a la desembocadura del Grau. M'agradava aquella immobilitat silenciosa, expectant, amb la canya entre les dues mans, enmig de la nit freda i imprevisible. Quan trèiem alguna anguila de l'aigua era impossible agafar-la amb la mà si no la introduíem abans dins del poal. Només aleshores, amb la mà esquerra, el meu pare subjectava l'anguila amb un drap i, amb la dreta, extreia l'ham de la boca de la presa, amb una habilitat mestra. 

De vegades, la lucidesa que comporta la poesia és d'una precisió esborronadora, feridora. I aquesta lucidesa ens nega en la fosca. En una fosca que, tanmateix, ens significa, ens desvetlla la consciència, ens dol fins a l'espasme, però ens fa alhora, i conseqüentment, una mica més savis. Anguila. L'anhel i la nàusea davant l'abisme de la impossibilitat. El desig (que s'esmuny) i la seua frustració. Aquella mucositat que empastifa és la seua protecció, la supervivència llefiscosa de l'anguila.



Fotografia d'Antonio Sánchez per al llibre Degoteig, editat per Manuel Francesc Navarro del Alar, la Vall d'Uixó: Ajuntament de la Vall d'Uixó, Centre d'Estudis Vallers, 2018.

Des del Centre d'Estudis Vallers, el seu director, Nel·lo Navarro, convidava fa uns mesos una quarantena llarga de poetes a participar en la segona edició de Poetes&Cia. El propòsit del Centre és posar en marxa l'any vinent un projecte que es diu "La Vall d'Uixó, ciutat d'aigua" i, amb Poetes&Cia ens comprometíem a escriure un poema de tres versos, inspirat en una fotografia que ens seria assignada, amb el tema de l'aigua com a rerefons però, també, amb la condició que la paraula aigua no havia d'aparèixer enlloc. El resultat editorial d'aquesta interacció artística és un llibre col·lectiu titulat Degoteig. El poema que transcric a continuació dialoga, en aquesta publicació, amb la suggeridora fotografia d'Antonio Sànchez que he inserit ací dalt. Molt agraïda per fer un lloquet als meus versos al costat de tantes veus i tantes mirades companyes. Fullegeu, si voleu saber-ho, el llibre, des d'ací, i ho comprovareu.


ANGUILA

La busca.     La busca i no      i no la troba,      mà transparent.
També l’anguila      s’alimenta dels llims      en les tenebres sordes.
La busca.     La busca i no      i no la troba,      amputada carícia.


juliol de 2018




Fotografia de Javier Ferreres Burguete, a partir de l'activitat titulada "Embanca la poesia", celebrada el passat 10 de novembre, amb la qual
un grup nodrit de poetes vam omplir de versos els bancs de l'avinguda Jaume I de la Vall d'Uixó.





dimecres, 21 de novembre de 2018

Tenda d'animals

«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials



Per a més informació sobre el llibre, accediu a la pàgina web de Tàndem edicions des d'ací.

Així comença el Capítol 2 de Tenda d'animals, que he publicat recentment a Tàndem edicions (grup Edicions Bromera) gràcies a la circumstància feliç d'haver obtingut el Premi Carmesina de la Safor que convoca la Mancomunitat de Municipis d'aquesta comarca. Les il·lustracions són de Marina Puche.

Tenda d'animals és una història de respecte cap a aquestes «persones no humanes» (*) que ens acompanyen i que acompanyem en les nostres vides quotidianes. Un relat en defensa de la llibertat de totes les espècies animals, inclosa la humana. Una faula en clau d'humor i d'ironia que explica que els humans no sempre l'encertem, amb les nostres ocurrències estrafolàries, però que estem a temps de reconduir els nostres comportaments i de conviure en harmonia amb el nostre medi i amb els éssers vius que l'habiten.

(*)  El concepte no és meu. Procedeix d'un reportatge del mateix títol de la Televisió de Catalunya que es va emetre al programa 30 minuts, el dia 15 d'octubre de 2017. El reportatge em va donar les claus per arredonir un conte que feia anys que esperava el seu final. Visualitzeu-lo ací. Altament recomanable.

«De la tanca publicitària es va despenjar una pancarta gegant que deia en llengües diferents: "Tancats sense haver comés cap delicte". Glups! –vaig engolir saliva–. Allò era exactament el mateix que jo havia pensat el dia que vam conéixer la mascota engabiada a la tenda d’animals!»

Tenda d'animals s'ha publicat a la col·lecció «La bicicleta groga» —dissenyat per l'estudi de l'admirat Paco Bascuñan—, adreçada a un públic lector a partir de 8 anys. Més enllà de la dada orientativa, aquest relat persegueix el propòsit —probablement massa ambiciós, d'acord— de poder engrescar a la lectura persones de qualsevol edat. Soc del parer que menuts i grans podem llegir pràcticament les mateixes coses. Únicament interpretem de maneres diferents les nostres lectures en les diferents etapes de la vida. Quan es tracta de primers lectors, se'ls ha de guiar; més tard, amb la seua capacitat d’escoltar, d’imaginar i de retenir sensacions, elles i ells faran la seua pròpia interpretació del missatge. I amb el temps, ja persones adultes, els lectors i les lectores re-interpretem, a partir de la nostra experiència vital i també lectora, llibres dels quals només ens havíem quedat amb alguna anècdota o amb el record aproximat de l’argument. És a dir, que l’aventura de llegir no s’acaba mai i que els llibres no haurien de tenir edat, sinó qualitat. Almenys així és com jo entenc la literatura, i també l'escriptura i la lectura: com un contínuum que s’enriqueix amb el temps i amb les experiències vitals. Autores i autors només hem de donar les claus i obrir les portes a la curiositat. I ser capaços de crear obres suficientment suggeridores per tal que els nostres lectors vulguen créixer al costat de les nostres històries, dels nostres poemes, d’allò que tenim gust i necessitat de compartir. Un gran privilegi, per cert.


«Mon pare em va xiuxiuejar a l’orella la paraula rabosa i així vaig descobrir per mi mateixa que una rabosa és un animal molt bonic, que al principi espanta un poc, i que, quan quasi ningú no les veu, comparteixen amb nosaltres els marges i els camins. Ara sé que en altres llocs es diuen també guineus.»

He volgut encapçalar-lo, el relat, amb una dedicatòria que diu «En record de la nostra Camil·la». Camil·la era una femella de lloro gris, d'aquells que tenen la cua roja, que havíem tingut a casa durant anys. Se'ns va morir fa uns mesos. No he volgut evitar, a Tenda d'animals, el tema de la mort, o de les autolesions que alguns animals en captivitat es provoquen. El dolor, la mort, la tristesa, l'enyorança són temes i emocions amb els quals també han de conviure els infants. I pense que, a través de la ficció literària, es poden tractar amb la delicadesa, la naturalitat i el màxim d'honestedat que aquests lectors requereixen.



«Va deixar un gran buit a casa, l’au xarradora, que sobretot notàvem quan es feia hora d’anar a dormir i déiem «bona nit» i des de dins de la galeria ja no ens contestava la veu de Camil·la.»

La història està narrada per Marina, que és la cosina de Lluïsma, el protagonista del conte. Però no sempre havia sigut així. En un principi, jo —Maria Josep, autora— havia posat el relat en boca d'un narrador que es deia Cosme. El seu nom només apareixia un parell de vegades al llarg del llibre i, quan en vaig corregir les galerades i vaig veure per primera vegada les il·lustracions, em vaig endur la sorpresa que la il·lustradora, Marina Puche, hi havia dibuixat una narradora xica i no un narrador xic. Em va semblar que aquella transformació de gènere, fruit, segurament, del prejudici d'haver identificat autora amb veu narradora, era molt més suggeridor i enriquia de manera molt interessant la perspectiva de qui donava a conèixer l'argument de Tenda d'animals. En reconeixement a l'atzarosa aportació de la il·lustradora, l'originari narrador Cosme va passar a dir-se Marina.


«Algunes vegades, sobretot a les poquetes nits de la tardor, veiem grans esbarts d’aus que ens sobrevolen en direcció a l’Albufera. Garses, potser, o estols de flamencs rosa, famílies d’oques o de cignes que busquen recer a les nostres terres tèbies, xicotets fumarells de la mar...». 


Us confesse que aquesta il·lustració final del llibre, dels dos cosins que pesquen agafats pel coll, em té el cor robat. Summament agraïda per tot, Marina Puche!





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »