Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 27 de juliol de 2014

DE LA BLANCA PATRONA DELS PESCADORS AL BLAVERISME MÉS LÚGUBRE

Tenia tota la intenció de publicar una entradeta amable, adornada amb algunes imatges vistoses, no exemptes de la càrrega emotiva d'haver compartit una vesprada bonica amb persones que m'estime molt, i d'ubicar-la en un dels entorns que m'han alimentat la mirada des que tinc ús de raó i m'han marcat com a persona, a mi i als meus: el Grau (de Gandia), el port, el moll, les drassanes amb la seua arquitectura tan característica, que la gent d'ací coneixem com a tinglados.


Oficialment és el port de Gandia, però, si voleu saber-ho, pregunteu-nos, als grauers i graueres, i us direm que aquesta eixida natural a la mar, des d'on els pescadors s'han procurat la subsistència des de fa segles, i que fou objectiu militar de primera magnitud durant la guerra d'Espanya, no és res que no es diga "el moll", o "el Grau", i amb això ho hem dit tot.

Això pretenia en un principi: contar, senzillament, que el proppassat 16 de juliol ens hi afegírem, amb la Triple F, a la celebració de la processó marítima que cada any se celebra al Grau en honor de la Mare de Déu del Carme i de la Mare de Déu Blanqueta. Pare, germà, neboda i nebots, i jo mateixa; cadascú amb una motivació distinta, i tots a bord de la barqueta que comparteixen mon pare i el meu germà per eixir a pescar de tant en tant, com a pura afició comuna, avituallats amb una dotzena de pastissets de pèsols fets per ma mare, amb alguna llepolia per als xiquets, amb beguda fresca, i amb un ramell de petites bengales de colors, i una botzina, amb què contribuir a dedicar honors festius a les santes patrones passejades.


A la cabina, Fernando, el patró de la barca; i en primer plànol, Ferran, el seu grumet, exhibint allò que va ser la diversió de la nit per als menuts. Ens falta, per a completar la triple F, el nom del pare del patró, el iaio, també Fernando.

Tenia ganes de contar que, fa alguns anys, exactament el 2009, uns bons amics molt vinculats a aquestes festes portuàries, varen voler canviar-los el caràcter un tant immobilitzat en el passat, per dir-ho d'alguna manera; fer-les més participatives, actualitzar-les, sense privar-les del seu encant popular, i acostar-les d'una manera més coherent a la nostra realitat de poble costaner del segle XXI. I, entre altres atreviments lloables, em proposaren de traduir, ni més ni menys, un "Himno a la Mare de Déu Blanqueta, patrona del Grao de Gandía", del qual n'havien aconseguit una gravació que encara recorde fins a quin punt em va colpir, la primera vegada que la vaig sentir: un cor de veus que, amb un mal dissimulat accent valencià, exalçava una "Senyora" divina, vinguda de la mar, rebatejada amb la innocència i tota l'autenticitat de poble com a "Blanqueta".


Una imatge de caire berlanguià (no em direu que no), amb l'escolanet que obria la comitiva processional abans d'embarcar les patrones dels mariners a les seues respectives barques de pesca. 16 de juliol de 2014.

Els vaig dir que sí. I m'hi vaig posar mans a l'obra. Vaig intentar no oblidar, durant tot el temps en què em vaig dedicar a traduir —o millor dit, a versionar— l'himne sagrat, que aquesta missió tan insòlita per a mi només podia adquirir algun sentit si aconseguia que el poble se la fera seua, aquella oració cantada amb motiu de la celebració de la missa dedicada a la Mare de Déu Blanqueta, durant les devocionals festes graueres. 




Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.


Aquesta és una de les estrofes dedicada a la blanca patrona dels pescadors. N'he extraviat l'original en castellà (llàstima!). Recorde que vaig decidir reparar sobre el valencià alguns tics semàntics que no em feia l'ànim, d'incorporar-hi en la versió renovada. Sabia que l'himne en qüestió romania inèdit. I no m'explique encara per què no m'havia preocupat d'interessar-me per l'autor de la lletra, un eminent musicòleg, organista i compositor, de la Safor (Oliva, 1927), actual canonge de la catedral de València: Josep Climent i Barber de nom.




Mentre m'entretenia amb la càmera, i mentre observava, a una certa distància tranquil·litzadora, la gentada que, com cada any, atapeïa les zones limítrofes del port; mentre em torbava amb les diversions dels meus nebots i no perdia de vista els moviments del meu germà i la cara circumspecta del meu pare, vaig recordar que, fa algun temps, els vaig dur a visitar el monestir de Santa Maria de Ripoll, i mon pare i ma mare s'hi varen quedar a oir missa. Quan ens vàrem retrobar a la porta, ell va fer una observació, en aparença, ben òbvia: "ja veus tu per què nosaltres no hem de resar en la mateixa llengua que parlem". Mon pare és un home senzill, que mai no s'ha mostrat pertorbat per qüestions lingüístiques, i aquell comentari, sense ell adonar-se'n, em va afalagar íntimament. Tot això ho anava pensant, a bord de la Triple F, quan vaig preguntar a la meua neboda Laura si encara cantaven en missa aquell "Himne a la Mare de Déu Blanqueta" que vaig traduir. Ella m'ho va confirmar amb un "Clar!" tan obvi com l'observació (socio)lingüística del meu pare.


Laura (14 anys) i Joan (7 anys).

Tot això és el que pensava contar ací per escrit. Aprofitar, en tot cas, l'avinentesa, per lamentar l'eterna i rotunda castellanització de la branca oficial de l'església valenciana. Així és que, ara sí, m'he entretingut aquests dies buscant informació sobre el canonge Climent i Barber, autor de l'himne del qual ja em sent còmplice. Per a la meua grata sorpresa, he anat a parar a la pàgina de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des d'on he sabut que l'organista en fou elegit acadèmic corresponent per València el 21 de març de 1984. I reconec que, en saber-ho, m'he ruboritzat interiorment, per no haver tingut la precaució de comunicar-li la decisió de transvasar a la llengua que —supose— tant ell com jo devem parlar, la lletra escrita originàriament en remot castellà. Una altra estrofeta:

Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar. 




Però amb els poders fàctics mai no ens podem desvanir; sempre cal estar a l'aguait perquè, com menys t'ho esperes, salta la sorpresa. I el cas del canonge oliver de la catedral de València no havia de ser-ne una excepció. Amb el pas dels anys, Josep Climent i Barber ha esdevingut José Climent Barber. Un detall pràcticament sense importància si no sabérem, a més a més, que el musicòleg és, en l'actualitat, un militant del blaverisme més encarnissat. Membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i un col·laborador important del Grup d'Acció Valencianista (GAV), el grupuscle secessionista, violent, neofeixista, segons informació extreta de la pàgina Antiblavers i contrastada amb professionals de la música que l'han conegut de prop. En la línia, per tant, de participació activa en la recalcitrant situació de castellanització de l'església valenciana contra la qual —pobra de mi!— vaig arribar a pensar que el musicòleg d'Oliva podia haver arribat a lluitar. No és escabellat aquest pensament; segons sembla, als anys 70 va arribar a col·laborar en la confecció de l'Enciclopèdia Catalana. En fi, una maledicció bíblica sense embuts, la situació lingüística de l'església.


Una de les imatges del Grau que més m'estime. En aquest cas, captada des de la situació privilegiada dels qui naveguen aquestes aigües graueres. La foto, encara que en grisos, està presa també, igual com l'anterior, durant aquest mes de juliol.

Així és que, en el moment d'idear aquesta entradeta no en tenia la mínima intenció. Però ara vull acabar-la dedicant-li, al senyor canonge de la catedral de València, mossèn Josep Climent i Barber, el seu "Himne a la Mare de Déu Blanqueta", traduït per mi al valencià del Grau de Gandia; o al valencià de Barcelona, que tampoc no se'n van tant, l'un de l'altre, a pesar del que algunes ments desviades puguen pensar. És qüestió de gustos, clar, però, honestament i humilment, crec que ens ha quedat prou bé.



HIMNE A LA MARE DE DÉU BLANQUETA
 

Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.

Perquè ací trobares, Senyora,
pobra ermita i els cors ben oberts
on els pares guardaren per sempre
tot el goig de qui t'ha descobert.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.

Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.

A la mar de la vida, Senyora,
i a la pau oferent de la llar,
sigues sempre, Mare Blanqueta,
en la nit la presència d'un far.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.


Lletra original: Josep Climent i Barber
Versió: M. J. Escrivà
En va recuperar la música Josep Joan Martí, director de l'Associació Musical del Grau de Gandia.



Originàriament, la imatge de santa Maria de la Misericòrdia, coneguda popularment com la Mare de Déu Blanqueta, pel color de la talla original, és del segle XV.
Va desaparèixer durant la guerra de 1936.

L'any 1962, la Confraria de Pescadors del Grau en va costejar una imatge nova, reproducció de l'original, que es va incorporar, des d'aquest moment, a les celebracions festives de la gent de la mar.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »