Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 27 de juliol de 2014

DE LA BLANCA PATRONA DELS PESCADORS AL BLAVERISME MÉS LÚGUBRE

Tenia tota la intenció de publicar una entradeta amable, adornada amb algunes imatges vistoses, no exemptes de la càrrega emotiva d'haver compartit una vesprada bonica amb persones que m'estime molt, i d'ubicar-la en un dels entorns que m'han alimentat la mirada des que tinc ús de raó i m'han marcat com a persona, a mi i als meus: el Grau (de Gandia), el port, el moll, les drassanes amb la seua arquitectura tan característica, que la gent d'ací coneixem com a tinglados.


Oficialment és el port de Gandia, però, si voleu saber-ho, pregunteu-nos, als grauers i graueres, i us direm que aquesta eixida natural a la mar, des d'on els pescadors s'han procurat la subsistència des de fa segles, i que fou objectiu militar de primera magnitud durant la guerra d'Espanya, no és res que no es diga "el moll", o "el Grau", i amb això ho hem dit tot.

Això pretenia en un principi: contar, senzillament, que el proppassat 16 de juliol ens hi afegírem, amb la Triple F, a la celebració de la processó marítima que cada any se celebra al Grau en honor de la Mare de Déu del Carme i de la Mare de Déu Blanqueta. Pare, germà, neboda i nebots, i jo mateixa; cadascú amb una motivació distinta, i tots a bord de la barqueta que comparteixen mon pare i el meu germà per eixir a pescar de tant en tant, com a pura afició comuna, avituallats amb una dotzena de pastissets de pèsols fets per ma mare, amb alguna llepolia per als xiquets, amb beguda fresca, i amb un ramell de petites bengales de colors, i una botzina, amb què contribuir a dedicar honors festius a les santes patrones passejades.


A la cabina, Fernando, el patró de la barca; i en primer plànol, Ferran, el seu grumet, exhibint allò que va ser la diversió de la nit per als menuts. Ens falta, per a completar la triple F, el nom del pare del patró, el iaio, també Fernando.

Tenia ganes de contar que, fa alguns anys, exactament el 2009, uns bons amics molt vinculats a aquestes festes portuàries, varen voler canviar-los el caràcter un tant immobilitzat en el passat, per dir-ho d'alguna manera; fer-les més participatives, actualitzar-les, sense privar-les del seu encant popular, i acostar-les d'una manera més coherent a la nostra realitat de poble costaner del segle XXI. I, entre altres atreviments lloables, em proposaren de traduir, ni més ni menys, un "Himno a la Mare de Déu Blanqueta, patrona del Grao de Gandía", del qual n'havien aconseguit una gravació que encara recorde fins a quin punt em va colpir, la primera vegada que la vaig sentir: un cor de veus que, amb un mal dissimulat accent valencià, exalçava una "Senyora" divina, vinguda de la mar, rebatejada amb la innocència i tota l'autenticitat de poble com a "Blanqueta".


Una imatge de caire berlanguià (no em direu que no), amb l'escolanet que obria la comitiva processional abans d'embarcar les patrones dels mariners a les seues respectives barques de pesca. 16 de juliol de 2014.

Els vaig dir que sí. I m'hi vaig posar mans a l'obra. Vaig intentar no oblidar, durant tot el temps en què em vaig dedicar a traduir —o millor dit, a versionar— l'himne sagrat, que aquesta missió tan insòlita per a mi només podia adquirir algun sentit si aconseguia que el poble se la fera seua, aquella oració cantada amb motiu de la celebració de la missa dedicada a la Mare de Déu Blanqueta, durant les devocionals festes graueres. 




Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.


Aquesta és una de les estrofes dedicada a la blanca patrona dels pescadors. N'he extraviat l'original en castellà (llàstima!). Recorde que vaig decidir reparar sobre el valencià alguns tics semàntics que no em feia l'ànim, d'incorporar-hi en la versió renovada. Sabia que l'himne en qüestió romania inèdit. I no m'explique encara per què no m'havia preocupat d'interessar-me per l'autor de la lletra, un eminent musicòleg, organista i compositor, de la Safor (Oliva, 1927), actual canonge de la catedral de València: Josep Climent i Barber de nom.




Mentre m'entretenia amb la càmera, i mentre observava, a una certa distància tranquil·litzadora, la gentada que, com cada any, atapeïa les zones limítrofes del port; mentre em torbava amb les diversions dels meus nebots i no perdia de vista els moviments del meu germà i la cara circumspecta del meu pare, vaig recordar que, fa algun temps, els vaig dur a visitar el monestir de Santa Maria de Ripoll, i mon pare i ma mare s'hi varen quedar a oir missa. Quan ens vàrem retrobar a la porta, ell va fer una observació, en aparença, ben òbvia: "ja veus tu per què nosaltres no hem de resar en la mateixa llengua que parlem". Mon pare és un home senzill, que mai no s'ha mostrat pertorbat per qüestions lingüístiques, i aquell comentari, sense ell adonar-se'n, em va afalagar íntimament. Tot això ho anava pensant, a bord de la Triple F, quan vaig preguntar a la meua neboda Laura si encara cantaven en missa aquell "Himne a la Mare de Déu Blanqueta" que vaig traduir. Ella m'ho va confirmar amb un "Clar!" tan obvi com l'observació (socio)lingüística del meu pare.


Laura (14 anys) i Joan (7 anys).

Tot això és el que pensava contar ací per escrit. Aprofitar, en tot cas, l'avinentesa, per lamentar l'eterna i rotunda castellanització de la branca oficial de l'església valenciana. Així és que, ara sí, m'he entretingut aquests dies buscant informació sobre el canonge Climent i Barber, autor de l'himne del qual ja em sent còmplice. Per a la meua grata sorpresa, he anat a parar a la pàgina de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des d'on he sabut que l'organista en fou elegit acadèmic corresponent per València el 21 de març de 1984. I reconec que, en saber-ho, m'he ruboritzat interiorment, per no haver tingut la precaució de comunicar-li la decisió de transvasar a la llengua que —supose— tant ell com jo devem parlar, la lletra escrita originàriament en remot castellà. Una altra estrofeta:

Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar. 




Però amb els poders fàctics mai no ens podem desvanir; sempre cal estar a l'aguait perquè, com menys t'ho esperes, salta la sorpresa. I el cas del canonge oliver de la catedral de València no havia de ser-ne una excepció. Amb el pas dels anys, Josep Climent i Barber ha esdevingut José Climent Barber. Un detall pràcticament sense importància si no sabérem, a més a més, que el musicòleg és, en l'actualitat, un militant del blaverisme més encarnissat. Membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i un col·laborador important del Grup d'Acció Valencianista (GAV), el grupuscle secessionista, violent, neofeixista, segons informació extreta de la pàgina Antiblavers i contrastada amb professionals de la música que l'han conegut de prop. En la línia, per tant, de participació activa en la recalcitrant situació de castellanització de l'església valenciana contra la qual —pobra de mi!— vaig arribar a pensar que el musicòleg d'Oliva podia haver arribat a lluitar. No és escabellat aquest pensament; segons sembla, als anys 70 va arribar a col·laborar en la confecció de l'Enciclopèdia Catalana. En fi, una maledicció bíblica sense embuts, la situació lingüística de l'església.


Una de les imatges del Grau que més m'estime. En aquest cas, captada des de la situació privilegiada dels qui naveguen aquestes aigües graueres. La foto, encara que en grisos, està presa també, igual com l'anterior, durant aquest mes de juliol.

Així és que, en el moment d'idear aquesta entradeta no en tenia la mínima intenció. Però ara vull acabar-la dedicant-li, al senyor canonge de la catedral de València, mossèn Josep Climent i Barber, el seu "Himne a la Mare de Déu Blanqueta", traduït per mi al valencià del Grau de Gandia; o al valencià de Barcelona, que tampoc no se'n van tant, l'un de l'altre, a pesar del que algunes ments desviades puguen pensar. És qüestió de gustos, clar, però, honestament i humilment, crec que ens ha quedat prou bé.



HIMNE A LA MARE DE DÉU BLANQUETA
 

Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.

Perquè ací trobares, Senyora,
pobra ermita i els cors ben oberts
on els pares guardaren per sempre
tot el goig de qui t'ha descobert.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.

Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.

A la mar de la vida, Senyora,
i a la pau oferent de la llar,
sigues sempre, Mare Blanqueta,
en la nit la presència d'un far.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.


Lletra original: Josep Climent i Barber
Versió: M. J. Escrivà
En va recuperar la música Josep Joan Martí, director de l'Associació Musical del Grau de Gandia.



Originàriament, la imatge de santa Maria de la Misericòrdia, coneguda popularment com la Mare de Déu Blanqueta, pel color de la talla original, és del segle XV.
Va desaparèixer durant la guerra de 1936.

L'any 1962, la Confraria de Pescadors del Grau en va costejar una imatge nova, reproducció de l'original, que es va incorporar, des d'aquest moment, a les celebracions festives de la gent de la mar.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'agost de 2017

*Or, presonera llum* *en els palaus de l’aranya: * *llum de sol ponent * *a poc a poc filava. * *Salvador Espriu* Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà. *El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp. Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà ... més »


«Llindar»: un poema inèdit al setmanari El Temps

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juliol de 2017

En l'edició d'*El Temps* de 10 de juliol de 2017, s'ha publicat, dintre de la secció «Lletracremats», dedicada a donar a conèixer textos literaris inèdits en prosa i en vers, aquest poema meu titulat «Llindar» que, ara com ara, podria ser el que òbriga un nou llibre *en construcció*, després de *Serena barca*. Estic contenta de poder-lo compartir amb vosaltres, i molt agraïda amb el Xavier Aliaga, que va ser qui em va oferir la proposta de sumar-me al club dels *lletracremats *i les *lletracremades*. I jo, desvanida. La fotografia, delicadíssima poesia visual, és de Consol Martínez B... més »

'Ulls de glaç', de Jordi Solà Coll

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de juny de 2017

*S'acaba de publicar a Pagès editors Ulls de glaç, el llibre de Jordi Solà Coll que va guanyar el premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter de l'any 2016. * *Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, **"Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa". * [image: http://www.pageseditors.cat/ca/ulls-de-glac.html] ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA *E... més »

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de juny de 2017

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a *Serena barca* que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aq... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »