Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 19 d’agost de 2015

DISCULPEU LES MOLÈSTIES, PERÒ ÉS QUE ENS ESTAN ASSASSINANT


ELLA TÉ POR

Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

—De debò que no em mataràs mai més?
—pregunta la dona.
—No et mataré —diu l’home.

Però ella té por
que de nou la mati.

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat
jaient a l’empedrat.
Ara, ell no la matarà mai més.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir) (*)
Traducció de Josep-Antoni Ysern i Lagarda



Autora del cartell: Maria Alcaraz Frasquet.
No deixeu de visitar la seua pàgina i veureu que fa molt de temps que Maria utilitza la seua obra per visibilitzar i denunciar molts tipus d'opressió, de coerció i de violències que la societat practica, amb intencions i objectius diversos, contra les dones. I fins a quin punt en som conscients?


A Maria Alcaraz Frasquet i a mi, a banda de complicitats artístiques i literàries molt boniques, ens uneix, ara mateix, un sentiment molt potent: estem escandalitzades davant d'aquesta onada de terrorisme feminicida que, d'altra banda, sembla que continua assimilant-se, pels mitjans i per la societat en general, com si estiguérem davant de notícies sensacionalistes de successos, fruit d'arravataments passionals o, pitjor encara, de petits problemes enquadrats en l'esfera domèstica, i per tant, en la vida íntima i inabordable de les persones. No vull fer cap míting ací, ni repetir xifres ni estadístiques que ens passen per davant com si foren esbarts d'ocells fugint d'una tempesta. Podeu acudir a la pàgina Feminicidio.net, més que recomanable, si us en voleu posar al dia. Només, un favor: imagineu-vos-les totes juntes, les 65 dones assassinades que sumem ja en el que portem d'any, esteses una al costat d'una altra, en un d'aquells poliesportius que fan de tanatoris improvisats quan hi ha una catàstrofe col·lectiva a gran escala. A gran escala, eh? No com aquests casos puntuals i aïllats de les seixanta-cinc assassinades per parelles o exparelles. Només aquestes, que les violades, les prostitutes agredides, els familiars, amics, testimonis que resulten ferits o morts no hi compten, tampoc. Ara que estem en campanya preelectoral, i a pesar, fins i tot, de la feliç beatitud estival, m'ha paregut sentir, per part dels nostres representants polítics, que volen fer un «gran pacto de Estado» (sí, home...!) «para combatir esta lacra». No està gens malament eh? Tenint en compte que, en els deu últims anys de «lacra» hem perdut pel camí 700 dones, i que, per exemple, sembla que en l'últim any hem conviscut, conciutadans i conciutadanes, amb 16.207 monstres amb aparença humana condemnats en ferm per delictes de maltractament contra dones... Ei..., un «gran pacto de Estado», abans d'arribar al miler de mortes... No em direu que no és una bona idea! 




Una altra composició de Maria Alcaraz Frasquet, feta a propòsit per a aquesta entrada on teníem ganes de cridar. I cridar és un dret que no ens pot llevar ningú.
Almenys això: el poder rabiós del crit.



Doncs sí, estimades i estimats amics: seixanta-cinc dones assassinades per les seues parelles o exparelles, fins a l'agost de 2015. Jo ja no diria que per la seua —nostra— condició de dona. Crec que és per la condició de cosa posseïda. La nostra societat ens hi ha empès, a fer-nos creure que les dones som objectes bonics i ben fets de desig. Coses, trastos que es posseeixen; d'un i per sempre i de ningú més. Les dones —disculpeu-me; així ho pense— no sempre en som conscients, i acceptem de grat i ens sentim afalagades quan un home ens considera objectes (objectes!) de desig, que actua per nosaltres, que pensa per nosaltres, que viu i mor (i mata) per nosaltres, i només per nosaltres. Quantes en són conscients i poden reaccionar a temps? Dintre d'aquesta estadística tan rigorosa —assassinades només per parelles o exparelles— no entraria la pobra dona del poema de Swir, que acaba llançant-se finestra avall, pobra i digna dona suïcidada, per evitar que el seu assassí l'assassine.

Què en dieu? No creieu que el tema és suficientment bèstia com per a posar en marxa, per la via d'urgència i d'excepció, un pla integral per combatre, i sobretot per prevenir, aquesta monstruositat? I una altra: no és hora ja que ens considerem, totes i tots, còmplices i consentidors d'aquesta inoperància institucional? I disculpeu la impertinència, eh? Però és que ens estan assassinant. Si voleu saber-ho, que hi haja un atemptat terrorista contra un avió, amb el mateix nombre de víctimes, i ja veureu quant de temps tarden a activar els més sofisticats i paranoics dispositius de seguretat en tots els aeroports del món mundial. Del món civilitzat, almenys.





(*) Anna Swir (Varsòvia, 1909-Cracòvia,1984) va debutar amb el poemari Wiersze i prozy (Poemes i proses) el 1936. Es pot considerar que amb Liryki zebrane (Poemes reunits) (1958) inicia el nou camí de la seva creació poètica, confirmat amb Czarne słowa (Mots negres) (1967) —poesia de temàtica africana—. La seva poesia es caracteritza per la senzillesa de recursos i per l’atenció vers els punts més dolorosos de l’existència humana. Uns altres títols seus són Budowałam barykadę (De quan vaig construir una barricada) (1974) Jestem baba (Una dona de cap a peus) (1972) i Szczęśliwajak psi ogon (Feliç com la cua d’un gos) (1978), de marcat to feminista. Pòstumament, aparegué Cierpienie i radość (Patiment i joia) (1985). 

La II Guerra. Heus ací l'experiència vital i històrica que més va marcar la nostra escriptora. Al fet de la guerra en si cal afegir-hi l'experiència, viscuda a fons, de la sublevació de Varsòvia de l'agost del 1944 contra els invasors nazis. Durant l'ocupació, Anna Świrszczyńska tenia diverses feines i fins i tot es mantenia activa en la vida cultural clandestina. En esclatar l'alçament contra l'ocupant, treballa com a infermera en un hospital sense aigua ni medecines. Un lloc que li permet un contacte directe amb el sofriment, la desesperació i la mort. És en aquesta època quan Anna Świrszczyńska esdevé Świr, que és el renom que es posa per a viure en l'àmbit de la resistència. Un renom ple d'ironia, perquè juga, d'una banda, amb part del seu cognom i, de l'altra, amb un doble significat: świr és la piuladissa dels ocells, però també és un terme col·loquial per a referir-se al «sonat», al «guillat». Aquest malnom, simplifcat en Swir, ha servit per a donar a conèixer la seva poesia en l'àmbit anglosaxó, mercès a la intervenció d'un gran valedor d'Anna Świrszczyńska: l'assagista, poeta i pensador Czesław Miłosz. Així, doncs, si no voleu turmentar la llengua amb les sibil·lants i palatals poloneses, podeu dir-ne «Anna Swir», que ella ja hi va donar el vistiplau.

Extret de la «Nota del traductor» d'Una dona de cap a peus, col·lecció «Razef» de poesia, Edicions 96, 2015.


ADDENDA (18 de setembre de 2015)

El dia 13 es va difondre a Youtube un vídeo titulat No és amor, produït des de Castelló de la Ribera (Mel Media) per Marta Grimaltos Soler, i amb imatge i so de Maria Estrada. La lletra és de Josep Nadal, i els protagonistes, gent del poble. Homes i dones del carrer, que no obeeixen a cap prototipus de bellesa publicitària, i que hi donen la cara en condició de «Persones construint contra la nit / relacions des del respecte.» El vídeo participa en un programa europeu de conscienciació contra la violència de gènere, amb un missatge senzill i rotund: «L'amor amb violència no és amor.» Cinc dies després del llançament s'ha reproduït més de 4.500 vegades. Un alè d'esperança que ens serveix com a bell colofó d'aquesta entrada dolorosa. Moltíssimes gràcies a totes les persones que l'heu fet possible, i molta sort.






dijous, 6 d’agost de 2015

LA LLUM ÉS L'EXCEPCIÓ

Aquest matí, la serra de l'Aldaia està coberta d'una capa de núvols baixos que immobilitza la Drova en algun instant fora del temps. Els arbres guarden silenci encara, i el seu silenci amplifica una sensació de soledat que m'assalta a traïció. De vegades passa. No és una soledat que dol; és una soledat que corseca. Mai no he entès com és possible que hi haja una única paraula, en català, per a denominar soledats tan distintes: la soledat que dol, la soledat que corseca, la soledat que enriqueix, i fa créixer i, contradictòriament —però només en aparença—, la soledat que acompanya. De sobte, em ve al cap el títol d'un poema inclòs a Flors a casa: «La llum és l'excepció». Normalment, el temps i les circumstàncies van fent que m'allunye dels meus propis poemes. Però no és el cas d'aquest. «La llum és l'excepció» és un poema que m'habita interiorment, com una presència significativa, amb una cara de llum i una altra d'ombra, i amb la qual continue avenint-me sense sotracs.


Obertura d'aire i llum al sostre dels banys àrabs de Girona. La fotografia és de Consol Martínez Bella, a la qual agraïsc moltíssim que s'haja deixar assaltar una altra vegada per mi. En aquest cas, l'apropiació ha sigut, pràcticament, pel sistema de self service des del seu mur de Facebook.


Cada dia, quan connecte l'ordinador al voltant de les deu del matí, solc trobar-me a la bústia un enllaç amb el post diari que l'escriptor i editor Quim Curbet publica al seu bloc: Barretades. L'ofici de sobreviure; unes columnes d'opinió que prèviament han aparegut al Diari de Girona. Sempre em resulten atractius, aquests textos, escrits en una bella i àgil prosa que es fa molt grata de llegir. Però el d'avui m'ha tocat fibra, perquè, no sé per quin motiu, se m'ha afigurat que hi havia una connexió invisible entre aquesta reflexió escrita i el meu primer pensament boirós del dia. Ja ho he dit: no sé per quin motiu:

«És una llàstima, però l’univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l’absència. De l’absència de color en diem “negre” i potser només aquest és el color de l’univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color rosa, on les pedres llueixen sota l’aigua primorosa dels rius de muntanya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d’ambre i de nata muntada.»

Quim Curbet: «Color de rosa», publicat a Barretades, dijous 06 d'agost de 2015. 


Que no són roses es veu a la llegua. Però la subtilitat de la imatge crec que és indubtable. Si no heu visitat mai el mur, o tauler d'anuncis, o expositor de Consol Martínez Bella, no deixeu de fer-hi un passeig: és tota una exhibició de sensibilitat estètica, gràfica i literària.


El de dalt era l'últim paràgraf de l'article de l'escriptor de Girona, que recomane que llegiu sencer. I ara, si m'ho permeteu, «La llum és l'excepció». De vegades, només saber què necessites dir, i acabar dient-ho, ja és una victòria. 


LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ

La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.

L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.

La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.

La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit definitiva.


Flors a casa, 2007. 


I la tercera fotografia pispada a Consol. No digueu que no m'ho ha posat fàcil!




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »