Lletres de somni. Una farmàcia-llibreria a la vora del Vernissa

Fa uns dies, Mati Soler va aparèixer a la televisió pública valenciana com la propietària de la «farmàcia rural d'Almiserà» que també s'ha convertit en llibreria. Nosaltres l'havíem entrevistada abans, per a la revista La Falzia, i ens va encantar conèixer de prop aquesta dona i la seua farmàcia, que allotja una llibreria —o a la inversa—, a la vora del riu Vernissa. 

 

 

Fotografies: Júlia Llorca Tauste 

 

Hem quedat per a dinar amb Mati Soler, propietària de la farmàcia d’Almiserà, un poblet d’uns 260 habitants situat a la vall del Vernissa, comarca de la Safor. Fa una vesprada molt grisa de principis de desembre, però no plou —amb tanta falta com fa!—. Hem dinat a Llocnou i, en acabar, baixem fins al caixer del riu i, des d’ací, per un pas asfaltat, arribem al carrer de Lepant. Trobe que és l’única dada dissonant —el nom del carrer—, en aquesta trobada plàcida i més que estimulant.

 

A la porta diu «Matilde Soler Vidal. Farmacèutica». Fins fa poc només sabia que et deies Mati. (Riem) Per cert, compartim el segon cognom.

Ah, sí? No ho sabia...

D’on eres?

Jo soc de Montitxelvo. Els meus pares són d’allà. Es van conèixer de menuts. Són d’eixes parelles que han festejat des que anaven a l’escola.

La teua formació deu ser Llicenciada en Farmàcia, supose. I com has vingut a parar a Almiserà?

Realment jo soc farmacèutica industrial. Hi vaig treballar durant un temps i després vaig veure que no m’omplia. Després vaig estar treballant en una farmàcia de mostrador a Alcoi, tres o quatre anys, fins que vaig aprendre el que havia d’aprendre, i vaig pensar que em podria dedicar a la docència. Però quan estava a punt de presentar-me a oposicions, va aparèixer l’oportunitat de portar una farmàcia a Almiserà. Era en una farmàcia menuda i a prop del meu poble, i vaig decidir intentar-ho. 

Quants anys fa d’això?

Això va ser l’any 2005. Al febrer en farà dènou anys.

No t’has penedit mai de no haver-te quedat a viure en una ciutat gran?

No, no... De fet, als huit o deu anys vaig veure que podia fer més coses a Almiserà. A mi les llibreries sempre m’havien atret, el món de la lectura, de l’escriptura m’agradava molt, el món cultural sempre m’ha atret moltíssim i vaig pensar: «I per què no prove a muntar una llibreria...? De temps, en tinc». A veure què es pot fer, perquè, clar, en un poble com Almiserà, molt de client potser no tindré... però si no ho intente segur que és un fracàs. I ja farà deu anys que tinc la llibreria i cada vegada amplie més l’activitat com a llibretera. Sense fer molt d’esforç, les coses van venint.

Alguna vegada t’he sentit fer el comentari que, igual que els medicaments sanen el cos, els llibres sanen l’esperit...

Sí, sí! Jo, de vegades, quan alguna persona ve a la meua farmàcia, li dic que la solució no passa per donar-li un medicament. La millora de la qualitat de vida passa per cuidar altres aspectes. Hi ha vegades que el benestar emocional o espiritual que una persona pot obtindre amb una lectura que el reconforte, que l’òmpliga, pot sanar més que qualsevol tractament químic.

I la gent et fa cas?

Sí que solen fer-me cas! I si no em fan cas a la primera, s’ho repensen i en un altre moment venen a buscar el llibre que els he recomanat, se l’emporten i me’n donen l’opinió després.

Quin és el perfil de persones que venen i a qui tu pugues recomanar un llibre?

El perfil de persona que compra llibres és dona, de mitjana edat, que sol viure sense parella —un fet que es dona sovint als pobles— i amb inquietuds intel·lectuals que no veuen satisfetes amb la vida rutinària del poble.

I quin tipus de llibres tens?

Llibres d’autors locals, d’autors que venen a fer presentacions (Joan Olivares, Just Sellés, estàs tu, Maria Josep..., Salvador [Bolufer, que ens hi acompanya, com a oient] i llibres d’editorials menudes, de proximitat, com ara Lletra Impresa, Bullent, Edicions 96... Llibres quasi sempre en valencià, encara que també en tinc en castellà, perquè hi ha persones de certa edat a les quals els resulta difícil llegir en valencià. Els he de buscar lectures més fàcils, llibres més curts perquè és la manera d’introduir-los en la lectura en valencià.

Per a fer això has de saber una miqueta de què estàs parlant. Ho fas gràcies a la teua curiositat lectora?

A mi em falta molt per saber! Tracte de tindre les orelles ben obertes i estar espavilada per no perdre’m res del que passa davant de mi i ampliar el meu coneixement...

Això voldria saber també. Quin és el teu criteri per a triar els llibres que tens a la... Per cert, com li dius?: llibreria-farmàcia?, farmàcia-llibreria?

Jo li dic la Llibreria d’Almiserà!

També tens un lema, que portes al davantal. Te’l vaig veure el dia de la Trobada a la plaça de Ròtova.

Sí, «Lletres de somni». Lletres de somni, perquè em sembla que llegir és com somniar. És una manera d’estar obert a un altre món, fantàstic, al qual no pots accedir si no és llegint... Bé, sí que hi ha gent que té molta imaginació, i llegir és una manera de canalitzar-la.

[En aquest moment interrompem la conversa, perquè arriba a la llibreria, o a la farmàcia... el repartidor de medicaments. Mati m’explica que els demana de matí i li’ls serveixen de vesprada. Que aquest servei és importantíssim per al poble.]

I els llibres que tens a la venda, com els demanes? Com fas les comandes?

Moltes vegades em costa molt demanar llibres, perquè les meues comandes són molt reduïdes i sovint he de pagar ports i el balanç no ix a compte, però en fi... És impossible competir amb els gegants de la distribució, que ho tenen tot al seu abast.

Ai, el problema de les distribuïdores, en fi... (Decidim canviar de tema.)

T’has plantejat mai especialitzar-te en algun tipus de llibres, com ara en llibres de natura, de senderisme, de botànica? Llibres relacionats amb el medi i amb l’entorn, vull dir.

No ho he pensat, la veritat, però estic en un procés de la meua evolució laboral en què necessite canvis, i estic pensant què puc fer. Tal vegada passen per ací... Ja veus que no soc una persona d’estar molts anys fent la mateixa cosa. Estic meditant i no sé cap on aniré... Potser voldria mobilitzar la llibreria més que la farmàcia.

I creus que hi ha marge per a això? (Que conste que t’ho pregunta una que és optimista i que t’anima a fer-ho!).

Fins que no ho proves no ho saps. Si no ho proves, ja és un fracàs!

També tinc curiositat per saber si entre els pobles de la vall de Vernissa hi ha relació, si tu hi veus consciència de col·lectiu.

Em costa molt veure aquest sentiment col·lectiu, jo no el veig. Potser me’l perd i jo no el sé veure. Seria molt bonic que això existira i no perd l’esperança que això puga passar, però de moment, no.

Conec un poblet que, com Almiserà, no arriba als 300 habitants, i on una llibreria s’ha convertit en punt de trobada de la comarca, d’aportacions creatives, d’intercanvi de coneixements sobre literatura arrelada al territori, costums, vida natural...

Seria molt bona idea. Si entre tots poguérem aconseguir alguna cosa pareguda ací, seria fantàstic. Però amb un poc de col·laboració de l’administració de tots els pobles. Seria bonic aportar idees entre tots i crec que a la llarga en podríem eixir tots beneficiats. 

 

 

 

 

La revista La Falzia porta el subtítol de «La veu dels pobles silenciosos». L'edita el Col·lectiu Vall de Vernissa i la dirigeix Jesús Alonso. Aquest és el núm. 18, que conté un monogràfic dedicat al monestir de Sant Jeroni de Cotalba i on s'ha publicat l'entrevista de Maria Josep Escrivà a Mati Soler Vidal.

 

Doncs jo m’atrevisc a fer-te una proposta. Tinc ganes d’organitzar un grup de lectura i conversa poètica...

Costa molt trobar gent que llija poesia.

Les coses van canviant a poc a poc. Es tractaria de crear un espai de calma, de reflexió i conversa pausada a partir d’alguna lectura poètica. Una proposta d’oci diferent.

Es podria intentar. Si no ho provem... (i les dues a l’uníson), ja és un fracàs!

Per acabar, t’he de reconèixer que no m’esperava mai de la vida que em digueres que els teus interessos van més en la direcció d’ampliar la llibreria, en compte de la farmàcia. Perquè ja sabem quin dels dos és el negoci que aporta més beneficis econòmics!

M’atrau moltíssim el món dels llibres. I mira..., em fa molta alegria pensar que, venint de la Vall d’Albaida, la d’Almiserà és la primera llibreria de la Safor que et trobes! (I Mati riu, plena d’un convenciment i una integritat que es contagien.)

 

 

Una pàgina interior del núm. 18 de la revista La Falzia. 

 

«El cataclisme redemptor». A propòsit de L'udol de la lloba, d'Isabel Canet Ferrer

Amb L'udol de la lloba (Edicions del Buc, 2024), Isabel Canet Ferrer ha estat mereixedora del XLI Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi, que atorga l'Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

Els companys editors m'han concedit l'oportunitat d'acompanyar l'edició d'aquest bell llibre —bell tant pel que fa a la forma externa com al contingut— amb el text que reproduesc després de la fotografia. 

Isabel inicia amb aquest títol un camí poètic que es preveu potent, coherent amb la seua manera de viure intensament i plenament, des de l'exigència i amb el punt de risc apassionant que sempre acompanya les persones que es rebel·len contra la indiferència i contra la resignació. Una veu —un udol— que Isabel profereix des del fons d'ella mateixa i que vol interpel·lar un col·lectiu amb el qual us sentireu identificats. Identificades. 

 

 Fotografia de Ferran Garcia-Oliver. Alcoi, 9 de març de 2024.

El cataclisme redemptor

Baixem des de la Visteta de Barx fins a Simat, a l’encontre del monestir cistercenc. Hi ha molta humitat al cel i la mar només s’hi endevina, al fons d’un paisatge que —si no fem cas del mantell de tarongers— em fa pensar en una pintura de Friedrich. Isabel s’hi ha criat, en aquella vall abraçada per muntanyes foradades d’avencs, entre pedres sagrades i menystingudes alhora, supervivents, però, en un entorn sempre en risc de vulnerabilitat. Com el país. Com els murs de Santa Maria de Valldigna. Com la terra que va quedant-se erma o com la veu de les dones. Des del fons d’algun d’aquests avencs —pensem que és el de la Donzella— emergeix clar i vigorós l’udol d’una lloba. S’ha engendrat en la fosca atàvica, entre una humitat esfereïdora, però fecunda. L’aigua, omnipresent en la literatura d’Isabel Canet. Llegenda, simbologia i origen de tota cosa viva. Música i fredor. Intempèrie: «M’estava al bressol, mig nua, / com un tros de carn al taulell d’un carnisser», i celebració: «Vora el riu, que passa rabent, / soc lliure granota de festa.»

«En algun racó fosc del laberint» hi ha una esfinx que es riu del nostre insomni. Mig dona i mig monstre, aquesta dualitat recorre tot el poemari i els contraris no s’exclouen, sinó que es conjuguen per compondre una única i complexa identitat. Concepte prevalent en L’udol de la lloba, la identitat: «Ser d’aigua i de ferro / ser una lloba i un monstre, / ser-ho tot i tenir un sol nom.» Una identitat encara que siga malmesa, esgarrada i recosida. O precisament per això, perquè ens recomponem a partir dels esquinços.

És L’udol de la lloba l’acreditació d’una desemparança íntima i col·lectiva alhora. Llegiu «Ferment del vespre», una interpel·lació col·lectiva a les dones, del jo al nosaltres: «Som d’un món que no ens vol ni ens empara. / Però pastem amb l’antiga recepta, / farina d’ungles, urpades i dents, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i pell de lloba.» I des d’aquest col·lectiu femení, escriu la poeta, «gestem rebel·lions», i redempcions, m’hi atreviria a afegir. Dos conceptes que m’agrada relacionar, perquè rebel és qui refusa l’obediència, qui se n’allibera; i la redempció és una manera d’alliberament també: moral. Deixem de banda connotacions religioses.

Alliberar-se de la por és un dels principis que recorre el llibre, amb un matís potent: vèncer la por a la por de l’altre, sense subterfugis; «traure’s la màscara» i posar l’altre en el destret de fer-hi front, de reconèixer-hi el monstre. I què és el monstre? L’ésser dissemblant, que defuig convencionalismes. El reflex de la por de l’altre. No acabaríem. Reprimir-la, callar-la, o proclamar-la, la por. La poeta opta per la darrera opció. Artista, pallassa —oh els ecos ovidians!—, mussol inquiet i monstre. Que balla i balla —hi ha una manera més màgica d’alliberament?— davant del mirall. Que somia, que s’il·lusiona i que cau. I en el vertigen de la caiguda xiscla, udola. Des del fons del pou o del nostre avenc de la Donzella. Des de la profunditat del somni o de la nit. Des del desig. Des d’on s’albira l’esclat del mot, la profecia revelada. Des d’allà, la dona-lloba alça el vol i nosaltres amb ella. Ha arribat l’hora. Benvingut siga l’udol. 

 

 L'udol de la lloba, Edicions del Buc, «Poesia», núm. 32, la Pobla de Farnals, 2024. 

Per a +Info, cliqueu a sobre de la imatge. 

 

Grup de poesia a Ròtova. 2a sessió

Sorprendre'ns i meravellar-nos a partir d'unes poques paraules precises que potser suggereixen més que no diuen. I diuen, com destacava la poeta Montserrat Abelló, aquella veritat de cadascú, intransferible i única, viscuda autènticament. Això són algunes de les conclusions a què vam arribar el grup de deu persones que el passat 26 de gener ens vam reunir a la Biblioteca de Ròtova per parlar de poesia, en unes sessions que hem titulat: Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne. De com la vivim, de com la llegim i de si ens agrada escriure'n.

Hi vam comentar un poema suggeridor de Josep Porcar, amb una imatge resplendent: 

   Fica el puny buit
   dins de l'albada i obre
   la mà: una rosa.

I un de Gemma Casamajó i Solé, que diu —sorpresa i meravella alhora— que

   Un poema és un avet
   al bell mig d'un full nevat.

I vam recitar i ens vam deixar encisar per "Els cérvols", de Jaume Coll Mariné: 

   Que el bosc és gran, avui, en tu i en mi,
   i no vindràs, amic, aquesta nit;
              i no tinc son.

Això vam fer en el nostre grup de poesia. Conversar en calma i sense més pretensions. I hi vam aconseguir crear entre totes i tots una estona agradable i rica. Esperem que mes a mes vagen consolidant-se aquestes trobades.

La segona sessió està programada per a divendres 1 de març, a les 17.30 hores, a la Biblioteca de Ròtova, la Safor. I, com sempre, serà un plaer compartir poesia amb qui ens hi vulga acompanyar.

Llibres de procedència dels versos citats:  

 

Josep Porcar: Els focs ignífugs, Godall Edicions, 2023

Gemma Casamajó i Solé: Domèstica maragda, Quaderns Crema, 2022

Jaume Coll Mariné: Un arbre molt alt, Edicions 62, 2018

 

Primera sessió del grup de grup de conversa Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne, a la Biblioteca de Ròtova, 26 de gener de 2024. Fotografia: Ajuntament de Ròtova.

Tindrem la mida de totes les coses...

                               ... només en dir-nos que ens seguim amant.
                                                          Joan Salvat-Papasseit

 

És possible enamorar-se d'un instant? Què ens fa estimar d'una manera especial aquella petita porció de temps? 

Una llum tènue. Les veus amigues en perfecta sintonia. Les fonètiques de les parles del nord, tan plenes d'evocacions, ai... Amb quina força es queden gravats al cor els records sonors! Saber que a fora fa fred i a casa, tanmateix, s'hi està tan a gust... Les cases compartides gràcies al miracle de l'amistat i al tresor ancestral de l'hospitalitat. Una copa de vi dolç que encara rememora el paladar. I de sobte, com un anhel llargament covat, com una necessitat, el desig de música:

—Cantem? Sí, cantem!

El Josep Ginesta ens confessa que fa hores que està enganxat a la melodia de "Dona'm la mà", el poema de Salvat-Papasseit musicat per l'Elies Monxolí a Jardí de meravelles, i que n'ha fet una versió.

—Ha sortit de la caverna! —exclama la Núria Cañellas, que ens mira amb la llum als ulls de qui sap que aviat es farà realitat un desig. El desig de música, de la veu que li confereix cos sonor.

I l'Elies ja interpreta les primeres notes al piano, i les fa lliscar sobre la meua recitació emocionada:

Els dos van riure i es van abraçar.
Mentre això passava, de la riba
sorgia ja un bell poema d'amor.

I Papasseit brindant al vent digué:
«Amant o amada, la copa ben alta!
Amics meus, la vida és una cançó!»

 

—Espera! —la Núria, novament—. Comptem fins a cinc i gravo!

Però Josep Porcar, que té mirada profètica de poeta audiovisual, ha sabut que en aquella estança es gestava una escena al més pur estil dels Afers Domèstics, i ja grava des de fa una estona, amb la llum tènue, amb les dones somrients que entren dins del plànol de la improvisació mentre jo agafe un exemplar del Jardí i m'instal·le al tamboret, a la vora del piano blanc, i, ara sí, comptem fins a cinc... I Núria fa anar la càmera i em mira fascinada mentre grava i escolta alhora, i Josep grava com la Núria em mira fascinada mentre grava... I a una certa distància, la Marta i el seu silenci, el silenci assossegat que sempre l'acompanya, s'eleva per sobre de tot. 

I ja comencen a cantar, a duo, el Ginesta que acaba de sortir de la caverna, tot tendresa, i el músic Monxolí, "Dona'm la mà"... Heus ací l'expressió de la gràcia, del miracle, de la meravella.

És possible enamorar-se d'un instant?

 

 

Aquest és l'instant i, gràcies a la gravació que en va fer Josep Porcar, el podrem recordar amb el màxim de fidelitat. Si se'm permet l'autodelectació, pura delícia!

 

 

Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne.

Sobretot, parlem-ne. Propose que ens reunim una vegada al més per conversar sobre poesia. 

En l’últim any, a partir de trobades en clubs de lectura o grups de persones que han vingut a sentir parlar sobre poesia, m’he reafirmat en dues coses: 1. Que encara hi ha molta gent carregada de prejudicis contra la poesia. 2. Que hi ha tanta gent carregada de prejudicis contra la poesia com persones que s’atreveixen a deixar de banda aquests prejudicis i troben benestar escoltant un poema, enraonant sobre poesia, llegint-ne, compartint allò tan profund i tan humà que un poema ha aconseguit desvelar en la persona que s’hi ha deixat seduir. 

 

 

 

Això és el que jo voldria, que ens atrevírem a deixar-nos seduir per la poesia. Que n’intercanviàrem experiències, lectures, recomanacions. I que un poema o un llibre de poesia ens portara a transitar camins nous de coneixement, de descobertes, d’empatia...

Si voleu deixar de banda les presses i el soroll durant una estona, enraonar amb calma, aprendre a llegir un poema; a llegir-lo en profunditat... Si n’escriviu i ens el voleu ensenyar, us esperem divendres dia 26, a la Biblioteca Pública de Ròtova. Si hi veniu traçarem junts el full de ruta que volem seguir en aquest espai que hem titulat:

Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne. 

 

No cal inscripció prèvia, però, si voleu venir i ens aviseu, ens podrem organitzar millor:

cultura@rotova.es o bé al telèfon 962 835 316 en l’horari de dilluns a divendres d'11 h a 13 h i de 17 h a 19 h.