Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de febrer de 2019

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera


Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.



Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa.
Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera.


NOS SALVAMOS

La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.

Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
 


No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.



Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







diumenge, 3 de febrer de 2019

De sobines

Fotografies: Consol Martínez Bella
 

Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: 

«He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bot: “com ha dit?”. “Sí, de sobines, que si em puc posar de sobines”. I l’infermer, com si haguera descobert una cosa gran, no parava: “de sobines!, quant de temps sense sentir eixa expressió! Com és que vostè la coneix...?”». Sé que el meu pare, en aquest moment, ha fet una miqueta de trampa, i ha tirat mà de l’autoritat lingüística que, al seu parer, l’havia de deixar en bon lloc davant d’aquell infermer peculiar: «perquè la meua filla, que és filòloga, sempre ens diu a casa que hem de parlar bé».






El meu pare ja parlava bé, molt bé, en el seu valencià de la Safor, molt abans que jo arribara a ser filòloga. Crec que ell no n’és conscient del tot. I fent memòria avui d'aquesta conversa, m'ha vingut al cap un moment de l’acte del passat dijous 31 de gener, a la Biblioteca Central de Gandia, on una persona del públic manifestava el seu malestar perquè els poetes fem servir un lèxic molt complicat i la necessitat de tirar mà del diccionari constantment li malmetia la lectura. Alguns hi vam sortir en defensa dels mons inesperats que es despleguen al nostre davant quan se’ns revela el significat d’una paraula nova; i, més encara, de la riquesa de sentits que aquesta descoberta pot aportar al poema, a la seua (re)interpretació mental o emocional. Aquesta persona del públic feia algun colpet amb el cap mentre escoltava el raonament. La queixa, procedent, ja ho sé, d’una oient poc avesada a haure-se-les amb la poesia; d’algú, també ho sé, que busca una relació fàcil, de tu a tu, amb allò que llegeix, sense que allò que llegeix la interpel·le ni li requerisca cap esforç extra; ni sense que li desencadene tampoc cap pujada d’adrenalina el fet apassionant de descobrir que, de vegades, una sola paraula pot contenir tot un món... Tot això m’ha tornat a fer pensar en el meu pare estirat a la llitera de l’hospital, quan requeria l’atenció de l’infermer per canviar de postura: «perdone, puc posar-me de sobines?». I en l’infermer, entusiasmat perquè algú li havia desenterrat de l’oblit una paraula, un bellíssim llatinisme que era ben viu en el nostre entorn oral fa només una generació.





I també he pogut sentir, tota plena d’orgull i de tendresa cap al meu pare —que «no sap de lletra», com tantes vegades reconeix amb tota la seua senzillesa, però sí que sap admirar qui en sap, de lletra...—, he pogut sentir, i compartir, la seua satisfacció quan l’infermer, que es diu A., li ha donat l’enhorabona per conservar aquestes paraules i fer-les servir amb tanta propietat.

Pot semblar estrany, o fins i tot impostat, però ara i ací proclame als quatre vents que, sense el bagatge lingüístic que he heretat de mon pare, i de ma mare, i dels pares dels meus pares, ni amb tots els meus estudis de Filologia, doctorat inclòs, jo no seria la poeta enamorada de les paraules que ara soc.



SOBINES
De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17. Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62. 
     Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs (Mall.). 
     Sinòn.: d'esquena, de memòria. 
     Antòn.: d'abocons, de boca-dents. 
     Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

[Extret del Diccionari català-valencià-balear, font inesgotable d'inspiració.]






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Espardenyes de careta

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juliol de 2019

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge. —Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta. —La deixarem caure! —Ton pare vol que plantem demà el tomacar. —Eiii... De matí o de vesprada? —De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem! —Doncs no caldrà regar-lo. —Això ja ho vorem... Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se ... més »

Sota el cel d'horabaixa

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de juny de 2019

*... d'un remoreig que no s'apaga encara* *Maria Antònia Salvà* *En aquest moment de l’any, quan ja s’han fet les nou passades, la llum de l’últim sol toca les coses com si un mantell de pau cobrira la terra. Com si éssers vius i inerts s’embadaliren plegats sota el mateix bany de mansuetud. Si, com avui, el capvespre és de ponent, els arbres i les seues ombres es revesteixen d’una pàtina de color daurat. No cal dir que el miratge dura només un instant. Després, una penombra sense perfils ho unifica tot en una gamma de parsimònia que transcorre des del gris fins al negre. Però, ... més »

Veronika Paulics: perquè no ens falti l'aire

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 3 de juny de 2019

Ve a Oliva, l'estimada Veronika Paulics, el proper divendres 7 de juny. A presentar el seu llibre de poemes* a pé*, *a peu*, en la traducció de Joan Navarro, que ha publicat Pruna Llibres. Amb ella, el també poeta i company saforíssim Pere Císcar. *Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.* *A peu* és un llibre d'una estranya bellesa, inquietant, que el primer que transmet és el compromís intens i irrenunciable de l'autora amb la paraula, amb la paraula com a extensió de l'ànima humana. El nexe, el lligam necessari, dolorós molt sovint, activament i necessàriament imp... més »

Té pèls la lluna

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de maig de 2019

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit a... més »