Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 1 de novembre de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera

Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en el meu escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo.



Josep Piera, en una fotografia extreta de la xarxa.

Però, per si no fos prou aquest acostament a l'obra i a la persona, encara vaig dedicar uns quants anys de la meua vida —de l'acadèmica, si més no— a estudiar i a comentar la seua aportació a la literatura actual en una tesi doctoral que vaig titular Una poètica dels sentits. Josep Piera, 1971-1991 i que vaig defensar davant d'un tribunal l'any 2000. Vuit anys després, el 2008, Pep i jo vam retornar sobre aquest trajecte literari i vital en una llarga i suculenta conversa que vam mantenir tête à tête a la Drova, i que es va publicar en forma d'entrevista al núm. 35 de la revista L'Aiguadolç. Aquest era el paràgraf introductori; i la continuació, si en teniu curiositat, es pot resseguir des de l'enllaç final: 


En un matí d'agost, puge a la Drova amb la intenció d'entrevistar en profunditat un dels escriptors i activistes actuals més compromesos amb el seu temps i amb la seua obra. Vaig armada amb una gravadora de les que ben bé podria passar com una eina del paleolític, i amb dues cintes verges que fan joc amb l’edat remota de la màquina. Em promet a mi mateixa jubilar l’artefacte després d’aquesta fita. Abans d’iniciar la conversa, faig l’advertència a l’entrevistat que evite desviar-se del guió que he redactat metòdicament. Parlem durant més de cinc hores, només amb l’intermedi suculent d’uns canelons preparats per la magnífica cuinera que és Marifé Arroyo. No he tingut cintes ni per a començar, i n’he hagut de demanar més a l’entrevistat. Com era d’esperar, els dos ens hem deixat dur per la hipnosi de les paraules..., però és que, a fora, feia tanta calor...!

«Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística», Dossier: «Josep Piera. 40 anys de vida literària» (M. J. Escrivà coord.), L'Aiguadolç, núm. 35, 2008.



Portada del llibre dins la col·lecció «El Balancí».
Fotografia i informació de Josep Piera: «paret de Palerm; la imatge femenina descolorida pel sol és la de la bellíssima Annunziata d'Antonello dMessina, un pintor del Renaixement».


Avui, 1 de novembre de 2017, dia de Tots Sants, retorne als llibres de Piera per mirar d'extraure'n unes citacions. I m'entretinc en un fragment molt oportú d'Ací s'acaba tot, un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo. Una recreació, en aquest cas, d'un viatge a Sicília, narrat des de dos espais molt diferents: l'exterior, el propi del viatge real i vital, en contrast amb el viatge sedentari, interior, basat en els records i les evocacions que l'autor, prostrat en un hospital a causa d'una llarga malaltia, recrea mentalment. Viatge cap enfora i viatge cap endins convergeixen en l'escriptura. Llegiu Les formes de la memòria en l'obra autobiogràfica de Josep Piera, d'Anna Esteve.

... perquè no crec en cap altra vida més enllà de la vida, ni en cap perdurabilitat que no siga la de la memòria humana, a mesura que els anys omplin el passat d'absències estimades, entenc més i millor el culte reverent d'aquest dia de Tots Sants. L'entenc i, és clar, m'agrada. I el trobe, i el sent, com un magnífic acte de respecte i d'estima als absents. A uns absents que, d'aquesta manera, recuperem vius en el record. Perquè res no és etern ni perdura més enllà de la memòria dels vius. Per això, per combatre aquesta tendència natural a l'oblit, la humanitat ha creat uns dies assenyalats al calendari. I un dels més grans, entre aquests dies de festa, és aquest de l'1 de novembre, la vespra de difunts, quan evoquem aquells que ens han deixat i que anem a visitar per mantenir-los presents en l'afecte; o a visitar-los de paraula, com jo ara, des d'ací fora també de la vida. 

[...]

Per tot açò, de no fa gaire, quan arriba Tots Sants, cull del jardí de casa uns crisantems —aquesta flor humil, exuberant i delicada, que esclata de goig càlid en venir els primers freds— i els porte, com un més, al cementeri. D'aquesta manera, conscientment, cordialment, em sent participar d'un gest, al mateix temps ritual i privat, civil i religiós. Un gest, solidari, íntim i col·lectiu, que em fa pensar com les persones no som només, o no tant, del lloc que ens ha vist nàixer, com de la terra o l'indret que dóna sepultura als nostres morts, als nostres morts més pròxims i estimats. Perquè és en ells on hi ha la nostra vida, com en nosaltres la seua. En ells hi ha el nostre passat, en nosaltres, el seu present, en els que vindran, el futur.

Està bé, i és bonic per tant, que, ni que siga una volta a l'any, dediquem als nostres morts l'afecte d'unes flors acabades de collir. No em sembla cap tristesa, no, anar al cementeri per Tots Sants; al contrari, la tristesa, enguany si més no, és no poder anar-hi, és veure aquest mur de finestres enreixades, aquest mur del pati interior de l'hospital, aquest mur de rajoles, que ompli monòton la finestra de la nova habitació on m'han dut, com un mur de làpides sense flors. 

Josep Piera: Ací s'acaba tot, Edicions 62, Barcelona, 1993.

I, per acabar, i aprofitant l'avinentesa del setantè aniversari de l'escriptor de Beniopa, que s'ha acomplert enguany, llance un clam a l'aire: la major part de l'obra de Josep Piera, la poètica i els llibres escrits en prosa, almenys fins a l'any 2000, estan exhaurits, són introbables. Per a quan la reedició d'aquestes obres que són, segurament, les més destacables de Piera?, les que són dipositàries d'una veu i una personalitat literària que han obert camí en el panorama literari català dels últims quaranta-cinc anys? Es diu molt prompte. I en prescindim massa prompte, també, lamentablement, d'obres que han fet de pal de paller en la nostra història literària més recent.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







4 comentaris:

  1. Una de les coses que més m'entristeixen de la nostra cultura és veure com es descataloguen i, doncs, s'obliden les obres dels nostres millors escriptors. No és cap broma. Perquè acaben produint-se talls i ruptures de tradició literària que ens fa retrocedir com a lectors. Per tant, m'apunte a l'absoluta necessitat que l'obra de Josep Piera estiga reeditada i accessible; si no, com a cultura, perdrem molt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No cal dir que hi estic totalment d'acord. Mira si el drama és bèstia: el Josep Piera poeta, el que va compondre la seua obra des dels anys setanta i fins a finals dels noranta és ara mateix invisible, introbable, illegible, inaccessible a no ser en biblioteques, en el millor dels casos. És a dir que podria haver fins i tot lectors 'vocacionals' de poesia que no hagueren llegit mai un llibre de Piera d'aquella època. Amb els de prosa passaria una cosa semblant. Esgarrifador, no trobes? I més encara la indiferència amb què la societat literària ho té assumit. No és l'únic cas, no cal dir, però és el que ací ens ocupa.

      Gràcies per la visita. Salut!

      Suprimeix
    2. I ara seré una miqueta dolent. Per què Edicions 62, que va editar l'obra poètica de Piera fins a una certa data, no la reedita ampliada? Per què les "grans" editorials han renunciat a la cultura del país? Tant costa reeditar, corregida i ampliada si cal, l'obra poètica de Piera? Ja et dic jo que no. Edicions 62 podria fer una edició digital amb pocs diners i amb un nombre d'exemplars controlats i ampliable segons la resposta del mercat. Però no ho fan. La meua decepció envers aquestes empreses editorials és total. Només crec, a hores d'ara, en les editorials petites, que són les que aposten de veritat per fer cultura...

      Suprimeix
    3. Sí. Si el món editorial... Millor dit, si el món de les "grans" editorials (grans pel que fa només als tiratges i al nombre de títols anuals) funcionara amb una mica de sentit comú i de respecte envers "els seus" autors, aquest recurs de reeditar de manera prudent seria lògic. Però el món de les grans editorials només funciona amb títols que puguen ser (molt) rendibles econòmicament. La cultura del país més bé els fa nosa i no els serveix com a criteri comercial. Com tu dius, sort de les petites (petites pel que fa només als tiratges i al nombre de títols anuals), que creuen en el que fan i no estan adulterades per exigències comercials.

      Suprimeix

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »