Gràcies a l'atzar venturós —poètic, com no podia ser d'una altra manera— que ens va aproximar, a Jordi i a mi, gosaria afirmar que mai no escriuré unes pàgines tan especials com aquestes amb què l'autor m'ha permès introduir el seu llibre. I ara, "Que no s’esgoti el temps / ni a deshora el verb / quan més que mai s’expressa / gèlid un tumult silent".
ELS TEUS ULLS DE LLUM ADOLORIDA
Els teus ulls, els teus ulls de
mirada perduda.
Els teus alts finestrals de llum
adolorida.
Antoni Ferrer
Abril. A fora hi ha una llum que
encega un món de mentida que, a pesar de tot, cicatritza les seues ferides amb
aquella llum. A dintre —dels poemes de Jordi Solà Coll, vull dir— predomina la
fosca. I, contràriament al que es podria pensar, d’aquesta fosca naix la llum
de qui s’hi encara. Feu la prova i aboqueu-vos a un pou; al principi no veureu
res al final del coll negre, però després, quan els ulls hagen oblidat la llum de
l’exterior, començarà a fer-se visible —deu cristal·litzada, tan distant—, un
fons d’aigua transparent. Així els poemes d’Ulls de glaç es revelen en un món
on la llum és l’excepció. Un pou i un ull s’aproximen molt metafòricament. Un
ull pot arribar a confondre’s amb el fons cristal·lí del pou que mira. Els ulls
que es miren fit a fit poden esdevenir pous insondables. Esguards, “el goig
d’antany”, que la intempèrie del temps ha glaçat. Ulls recoberts de gebre.
Jordi i jo ens vam trobar en les
paraules. Les paraules del poeta són les úniques que mai no haurien de ser
dites en va. La Paraula majúscula per a Jordi Solà Coll, devastada, mig buida o
epifànica, clam, ferida o redempció. El lloc on el poeta torna una i una altra
vegada a la recerca de consol, indispensable i tan fràgil alhora. La veritable
“pedra de toc” per a algú que té, com a propòsit irrenunciable, viure
poèticament: “Com la sang / recorre el mot el full en blanc, / estreta
concessió a la recerca / d’un conhort, altrament volàtil. / Calze del sentit, /
s’albira la mirada en el poema.”
El primer poema d’Ulls de glaç,
“El pou”, està encapçalat per una citació de Friedrich Nietzsche on crec que hi
ha condensat bona part de l’alè que recorre el llibre: la vivència de l’abisme,
aquell buit existencial on, paradoxalment, les veus retronen i s’amplifiquen; des
d’on es projecten i són, finalment, escoltades. El poeta, amb el propi abisme il·luminador
a dintre, mira “la foscor del pou de l’existència” i s’hi veu reflectit. Hom
també es revela a si mateix a través dels propis versos, encara que, d’antuvi,
potser no en siga del tot conscient.
En una ben meditada estructura circular,
aquell poema-pòrtic, al qual pertany el vers citat, enllaça amb el darrer,
situat estratègicament a manera de coda, i que, a consciència, a pesar que en
aparença pogués semblar un contrasentit, duu per títol “Origen”. El recurs em
suggereix l’uroboros que comença i acaba en ell mateix, el símbol de l’etern
retorn (Nietzsche una altra vegada), cíclic com la vida que engoleix la terra, des
d’on tot torna a començar. La serp que es menja la cua, però també Sísif
empentant la roca irremeiablement, amunt i avall, eterna condemna. Construcció
circular, per tant, que es reprodueix al primer vers d’“Origen”, plantejat com
una antítesi: “Tornes a la mort, al punt d’origen”. Des d’ací, tancant el
cercle, sempre infinit per definició, i amb l’eco al buit del pou ressonant-hi encara,
l’autor atrau poderosament l’atenció del lector amb un desenllaç inquietant: “i
segellar l’adéu / només quan l’abisme surti al pas // i saltar o no sigui
dilema.” Una raó diàfana il·lumina, però, la tenebra: “[...] La qüestió, / a
penes escatida, és mantenir, / dia a dia, la dignitat en la derrota”.
Com en l’oxímoron mort-origen, el
recurs a unir mots oposats, o a construir enunciats aparentment contradictoris,
és freqüent a Ulls de glaç. I, potser, allò que resulta més seductor d’aquesta
pràctica és que els binomis no s’exclouen entre ells mateixos, ni en el concepte
ni en el sentit que aporten al poema i al conjunt del llibre, sinó que s’hi
complementen en convivència en un tot, com les dues cares d’una mateixa moneda.
Com el cap i la cua que acaben i comencen, comencen i acaben, en la pròpia
serp. Així, si fem un recorregut pel llibre, se’n poden enumerar els exemples
següents: “Tot és fluent, tot és constant” (“Ganges”); “sóc claror en la paüra”
(“Un llegat de llum”); “un daurat exili” (“Ulls de glaç”); “víctima i botxí”
(“Utopia”); “la teva manera d’estar viu és fer el mort / sobre les aigües” (“El
pont de la memòria”); “dol de llum” (“Creure”); “parracs de llum” (“Això és un
home”); “camí o trinxera” (“Origen”).
Entre “El pou” i “Origen”, en el
recorregut circular sobre el qual es conforma el nostre uroboros, hi ha un tema
principal que vertebra els dos apartats del llibre, marcats només amb el
corresponent número romà i sengles cites dels poetes grecs Odisseus Elitis i
Iorgos Seferis: la memòria. La memòria com a fonament on se sustenta el
present, “gresol” en un “Viatge d’hivern” —bella imatge!—; però també la
memòria, el record, és llast que arrossega el poeta i que, en dialèctica
constant amb ell mateix, més d’una vegada qüestiona: “[...] I si bé és cert que
la vida / és un combat contra l’oblit, / tal vegada calgui enderrocar el
suburbi / del record.” Fins al punt que s’hi imposa “[...] Buidar el calaix /
de la memòria, / ple de noms i adreces resistents / contra pronòstic al pas de
l’hora”. Un calaix, una agenda, un contenidor de vestigis pretèrits que esdevé,
en el poema “Calaix de sastre”, una molt eloqüent “naturalesa morta”. Significatius
són, en aquest sentit, els versos de Vicent Alonso que precedeixen el poema “La
cala del temps”, i que diuen: “Però costa / oblidar el temps viscut, que se’ns
grava / a foc lent i fa impossible l’alba d’un dia nou.” Una altra revelació
digna de tenir en compte.
 |
Llac Manasarovar, Tibet.
Fotografia: Jordi Solà Coll
|
Encastats en aquest trajecte
interior que traça la memòria, i que em consta que ve de lluny, hi ha una sèrie
de talismans: referències geogràfiques, culturals, antropològiques —tot ve a
ser el mateix, en el cas de Jordi Solà Coll—, que l’han anat acompanyant i
modelant al llarg del seu periple vital. I entre aquests talismans poderosos,
les paraules d’altres poetes, ubicades al llibre, crec, de manera brillant, bé
com a citacions introductòries o com a conceptes incorporats al poema. A banda
de Nietzsche, d’Elitis i de Seferis, ja referits ací, hi trobem Rilke, Celan,
Baudelaire, Borges, Teresa Pascual, Parcerisas, Whitman, Anna Montero, Vallejo,
Ritsos o Marc Granell. A més d’indubtables referents en la formació de l’autor d’Ulls
de glaç, crec que els poetes —aquests en poden ser alguns representants— són
els únics que, amb els seus mots il·luminadors, tenen la capacitat d’assentar
en un ara i un ací la volatilitat de l’existència. I el poeta busca, en aquests
tòtems poètics i en el seu do de dir, les bases necessàries on apuntalar una
manera de viure —o millor seria dir de suportar— una vida que camina per la
corda fluixa, sempre a la vora del precipici. Amb tot el risc, la intensitat, i,
potser, la coherència que això comporta: “Anhelo ser només esperit ingràvid / i
fins i tot goso pensar: / sóc claror en la paüra.”
Aquest
capteniment existencial s’accentua a la segona part d’Ulls de glaç, i amb ell,
els poemes que reflexionen sobre el dolor de viure, sobre l’home desolat
enfrontat —o abandonat— a la intempèrie dels dies. Tan punyents i crus i
estremidors com lúcids i vigorosos. Són poemes, per citar-ne només algun, com
ara “El pont de la memòria”: “Vius ancorat en el passat: / a l’empara d’un brogit
de veus llunyanes / s’erigeix, incòlume, el miratge: tot és cendra / i
extinció, / i set d’aigua en la distància”; “Creure”: “M’aixeco cada dia en
homenatge als morts, / i sé quant inútil és el meu esforç / en persistir a
mantenir intactes els murs / de l’existència”; “Istme”, un petit gran poema on
apareix la veu humanament més compromesa, de denúncia, de Jordi Solà Coll;
“Pedra de toc”: “Una successió de vies mortes, / l’existència”. Impossible
restar impassible després de la seua lectura. “Això és un home”: “[...] l’ésser
que camina / sobre un erm cosit a nafres: llavor dins / la clofolla, avança
l’esperit a la intempèrie: / això és un home, / sota el torb i la tempesta, /
parracs de llum es manifesten.” Un miratge, una escena que reflecteix la nimietat
de la condició humana, o, potser, un alter ego del poeta?
Crec que no exagere si afirme que
Ulls de glaç és la consumació i la destil·lació en paper d’un llarg procés
d’orfebreria on els mots són la matèria primera. Un camí perseverant, exigent,
quasi obsessiu, i segurament vital, que, gràcies a haver guanyat el Premi de
Poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, ara es pot fer visible als lectors.
En som afortunats.
Abril. S’ha fet de nit. A dintre
“el clam silent d’un déu insomne” endevina els nostres dies. Ens vam trobar en
les paraules, el Jordi i jo. És comprensible: era l’únic lloc factible entre
tots els llocs on poder-nos trobar. A fora —dels mots que ens reuniren, vull
dir— glaçava.
24 d’abril de 2017
