La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022

Gràcies a Ingrid Guardiola i a Marta Segarra i a la seua correspondència publicada amb el títol Fils, he arribat a Henri Michaux i a un poema seu titulat «Vers la sérénité» que comença:

«Celui qui n'accepte pas ce monde n'y bâtit pas de maison».

«Aquell qui no accepta aquest món no hi basteix casa», va traduir-ho Manuel de Pedrolo, en una edició de La nuit remue / La nit es mou, amb il·lustracions de Benet Rossell, publicada per Pagès Editors l'any 2001.

No coneixia el poema de Michaux mentre preparava el meu La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022, que tot just acaba de veure la llum en la mateixa editorial, perquè, altrament, hi hauria inclòs la citació en alguna pàgina destacada d'aquesta «Tria personal».

 

La fotografia de portada és de Natxo Francés, al qual agraïsc infinitament la seua professionalitat, la paciència i, sobretot, la complicitat creativa, tan enriquidora des de fa molts anys.

 

El llibre, de fet, és el resultat d'una suma de suports, de confiances, d'entusiasmes, començant per l'Àngels Marzo, codirectora de la col·lecció, i la seua persistència convincent. Olívia Gassol Bellet, docent, investigadora i especialista en edició crítica de textos hi ha estat el puntal necessari i ha elaborat un text teòric, rigorós i bell a parts iguals, sobre la meua poesia, que quan repasse encara m'estremeix. I la Marta R. Gustems hi ha posat colors i formes il·lustrades i plenes de llum, a tot això.

No puc estar més agraïda amb totes tres, i amb l'equip editorial, que a través de la Rosa Pach, ha anat coordinant i traslladant al paper imprès (oh meravella!) tot això.

Ací teniu unes imatges interiors, que m'ha fet arribar la il·lustradora, i també escriptora, Marta R. Gustems, que ha vist el llibre abans que jo i me n'ha deixat prova gràfica. 

Les cinc imatges il·lustren, per ordre: 1. «Biologia d'un poema», de Flors a casa. 2. «Serena barca», del llibre homònim. 3 i 4. Dos poemes en línia de Sempre és tard. 5. Epíleg d'Olívia Gassol Bellet.

Les il·lustracions 2 i 5 parteixen d'unes fotografies cedides pel poeta i company de combois poètics Joan Deusa. Qui ens ho havia de dir allà davant de l'Ullal de la Perla, amic!

Pati d'hivern 2020-2022 per a donar la benvinguda a l'any nou

Durant un temps vaig donar la benvinguda a l'any nou amb un poema el motiu central del qual era un pit-roig. Quatre d'aquests poemes van esdevenir una sèrie intitulada «Pati d'hivern» seguit de l'any corresponent en què cada peça fou composta, que vaig dedicar a la memòria del poeta Antonio Cabrera i vaig incloure al poemari Sempre és tard (Proa, 2020).

Feia un temps que no hi tornava, als poemes amb pit-roig, tot i que en tenia un d'esbossat des del mes de desembre de 2020 que —almenys per ara— pot considerar-se acabat, i que vull compartir ací com una manera de donar la benvinguda a l'any nou i també —no ho negaré— de perseverar en un convenciment important: que la paraula és llum, caliu, energia benefactora. L'acte de fe segurament més valent i més compromès que ens lliga als altres. 

He extret la fotografia de la xarxa. Il·lustra la pàgina d'un bar d'Olot (la Garrotxa), situat al Parc Nou, que es diu precisament així, Pit-roig Bar Cafè perquè es veu que l'ocellet hi és un visitant assidu. Un fet no gens excepcional, durant els mesos de tardor-hivern, als parcs, horts, patis, bancals o camins de les nostres comarques. Però a mi m'ha agradat la sensibilitat ornitològica dels propietaris d'aquest bar. 

 

PATI D’HIVERN, 2020-2022

          algú nascut de la mateixa carència
                                Silvie Rothkovic

 

I heus ací que
un altre cop em trobe

somiant       què

 

que una guspira              de conhort
es desprèn
del cel                                     

—galta de mandarina
          damunt la terra negra de marjal—

 

i com el vers urgent que surt al pas
hi resplendeix

la sorpresa intacta          d’un pit-roig.

Per a Joan Deusa