L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

«El perfum no es mustia com la flor». Josep Piera

Vuit anys després d'haver recollit la poesia escrita fins a l'any 1991, en un volum canònic que es titulà Dictats d'amors. Poesia 1971-1991, Josep Piera va reaparèixer poèticament amb un llibre titulat En el nom de la mar (1999), que conté, segurament, alguns dels seus poemes més celebrats, publicats immediatament abans del canvi de segle: «Criatura», «En el nom de la mar» (compost amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal), «L’ocell» (un plany dolç de la vida que s’apaga, simbolitzada en una merla negra que s’envola als ulls del poeta; notabilíssim poema). I, tancant el recull, el quasi-himne que és el poema dedicat a «La Drova» i que, no de manera casual, reapareix amb el mateix títol en tres ocasions i tres versions més o menys diferents aplegades en la Poesia completa: el primer, a Esborranys de la música (1980); la referida d’En el nom de la mar i, ja amb uns canvis mínims respecte de l’anterior, a El temps trobat (2013). La «vella vall», un cant d’amor envers la terra, el lloc que Piera tria per viure-hi. La urgència de preservar-lo, de protegir-lo, d’estimar-lo. Topònim elevat a símbol per excel·lència; el centre des d'on s'expandeix l'univers poètic i biogràfic de Piera. La Drova: «no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu si no és per a estimar-la.» En els últims temps demanava al públic que en repetís cada vers, i el poema esdevenia un mantra, un cant coral d'amor a la terra.  

 

 El volum de Poesia completa (1978-2018) va ser publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Amb pròleg de M. J. E. i epíleg de Jaume Pons Alorda. Il·lustració de la portada: Vicent Almar. Col·lecció dirigida per Vicent Berenguer. 

Per tant: viure-en-el-lloc, on el lloc és també el del poema. Una vida indissolublement lligada a la paraula poètica, és a dir, a la Paraula, en majúscules. Tot un apartat, a més a més, amb el títol de «Droveries», s’inclou a El temps trobat (2013), l’últim llibre de poesia publicat individualment i recollit al volum de la Poesia completa. 1971-2018, que ara ens ha quedat com a testimoni vital fet paraula. 

Està dedicat, «Droveries», «A Marifé», amb la qual cosa es tanca, sens dubte, un cercle poètic, afectiu i vital, perfecte i coherent, que es començava a traçar fa més de cinquanta anys, quan Piera dedicava a «La enamorada de la lluvia» un dels apartats de Monodia de la ausencia (1972-1974), un llibre de la primerenca etapa en llengua castellana que  havia romàs inèdit fins que, l’any 2008, una colla amiga de poetes vam traduir i es va publicar en edició bilingüe en la històrica col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», dirigida per Vicent Berenguer. Allà, a Monodia de l’absència / Monodia de la ausencia, la «Barranca de baladres y algarrobos» esdevenia «Barranc de garrofers i de baladres», en un poema titulat «Pujada a la Drova» que fou, segurament, el primer «Llindar d’ombria verda» des d’on Josep Piera va projectar la seua mirada poètica, de fora a dintre: des de l’espai vital cap a l’espai de la poesia. 

El verb trobar, més que recuperar després d’haver perdut, té fonamentalment, en El temps trobat, el sentit de «compondre artísticament», o «versejar» o «cantar», com tant li agradava fer al nostre aede, quan recitava els seus poemes, en els últims anys: «Volare, oh, oh! / Cantare, oh, oh, oh, oooh!». Contar i cantar, missió genuïna del poeta, d’altra banda.

 

 

  

El temps trobat es publica a Bromera l'any 2013.

Josep Piera, el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, era ben conscient que tot s’havia d'acabar perquè tot havia sigut, i havia sigut viscut intensament, abans. I, a la manera d’un clàssic xinès, plany i celebra l’últim tram de la vida, des de la nostàlgia d’algú que l’ha sabuda viure i l’ha sabuda gaudir com el regal que és, com una nit de festa que ja s’il·lumina amb l’arribada de l’alba; és a dir, que ja s’apaga, rica de joia. Així ho va escriure, així ens ho volgué transmetre, amb l'exemple del dia a dia i així ho hem de preservar, com a ensenyament i com a llegat. 

    Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
    Més val celebrar el goig, sempre fugaç,
    que no plànyer els plaers, ai!, perduts.
    Tot és efímer, tot: delers i dolors.
    No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n
    i jo, mut, fent el darrer brindis, sol.

Versos extrets del poema «La festa», d'El temps trobat.

 

[He reescrit aquest text deu dies després de la mort de Josep Piera, a partir dels últims apartats del pròleg a Poesia completa. 1971-2018, que a l'edició de la Institució Alfons el Magnànim duu per títol: «Des del llindar de la mirada, el món poètic de Josep Piera.»]