Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 de novembre de 2020

Literatures i altres responsabilitats



Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa. Ni a la cultura en general, però ací ens preocupen i ens ocupen principalment els llibres.

Fa uns mesos, el Gremi d’Editors de Catalunya va impulsar una campanya, amb el lema «Tot comença en una llibreria», que em va semblar lloable però que, alhora, crec que hauria requerit algun matís. I és que les llibreries són els espais especialitzats en la venda de llibres, però, fins que el llibre troba el destí feliç d’una prestatgeria o un expositor on ser mostrat a lectores i lectors en potència, ha hagut de passar per unes etapes prèvies. Estirem del fil.

Una editorial ha treballat abans en la producció del llibre: revisió, disseny, maquetació, impressió, enquadernació i... difusió i promoció. Sembla obvi, però aquesta és, en general, una baula quasi invisible de cara als lectors. I aquesta és la feina d’una empresa editorial que, normalment, actua basant-se en la confiança que ha dipositat en una autora o un autor. Ah, els autors...! Escriure un llibre és el principi de tot. Després es necessita que una editorial hi crega i que el publique; i fer-lo arribar a les llibreries a través d’allò que es diu «distribució» —un món d’imponderables que mereixeria un article en exclusiva—, alhora que entre totes les parts es treballa, o s’hauria de treballar, per donar visibilitat, promocionar, fer difusió de les obres: un os dur de rosegar, aquesta darrera fase i, tanmateix, un repte fascinant i irrenunciable. S’entén ara aquell vertigen de qui practica un triple... si més no... salt mortal?

I ara centrem-nos en Edicions 96 i en alguns dels motius que ens hi duen a publicar uns títols i no uns altres, i que no deixen de ser indicis que poden caracteritzar-nos en la nostra manera d’entendre el món del llibre i de militar-hi. Perquè, actualment, fer llibres, creure-hi i tenir la certesa que, amb això, podem incidir de manera positiva en la nostra societat és una manera de militància i, també —paraula devaluada— de responsabilitat amb aquesta societat. Des de la literatura, és clar, i també des de la necessitat de crear consciència i incitar a la reflexió pel que fa a alguns temes fonamentals. Per exemple, la urgència de fer front a les relacions afectives tòxiques entre la gent jove. Una realitat, lamentablement ben actual, que ens va servir en safata Anna Oliver, amb un llibre que es titula Parlem d’amor? Tu tries i que es caracteritza perquè, des de la quotidianitat de la vida d’una parella jove i amb un llenguatge hàbilment adequat, l’autora traça diferents vies d’actuació, ofereix als lectors diverses possibilitats que hauran d’escollir per seguir la lectura i, en paral·lel, decantar-se per un tipus de comportament o un altre. Literatura, sí, i a més a més, invitació a la reflexió i crit d’alarma.

Igualment jove era Esther quan li van diagnosticar un càncer amb poques possibilitats de curació i ella va decidir creure amb més força en la vida de cada instant i celebrar-la. I va recórrer a l’escriptura per a contar-ho a manera de dietari, ella que no havia escrit mai! I entre Esther i Maurici Belmonte, que sí que és escriptor i hi va aportar el contrapunt literari a manera de fragments de prosa quasipoètica, van ordir un bell llibre vitalista de títol La lluita d'Esther, que naix com a resposta al fet de viure en pròpia carn l’amenaça de la mort. I a l’editorial vam pensar que un missatge així de potent calia compartir-lo amb qui ho necessités.

Un altre compromís adquirit per Edicions 96 és el de recuperar escriptors que formen part de la nostra tradició literària que, com escriu Vicent Usó al pròleg de Sentia veus, d’Ignasi Mora, «si vol ser fructífera, s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes. Un intercanvi que només és possible si tenim a l’abast el cànon, les peces que, maó a maó, han construït un edifici que, per bé que sempre inacabat i sempre en construcció, ha de mostrar-se ferm.» Nosaltres esperem haver-hi contribuït amb aquest volum que recupera dos títols descatalogats i n’inclou un tercer d’inèdit. Això és literatura, en majúscules, i també respecte per l’obra singularíssima d’Ignasi.

I ens reservem per al final la poesia, un gènere molt estimat en aquesta casa editorial nostra. I llavors diem el nom d’Anna Swir, una autora polonesa immensa que ens ha donat a conèixer el traductor Josep-A. Ysern. El llapis amb què escric n’és una mostra àmplia (ressenyada a La Veu dels Llibres el 17 d’octubre de 2020). Quan vam llegir, entre molts altres versos estremidors, aquests que transcric per acabar, vam tenir clar que, a Edicions 96, ens volíem concedir el plaer de publicar-la, sí. I que teníem el deure de propiciar que Anna Swir ens parlara també en català:


Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

[...]

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat:
jeu a l’empedrat.
Ara ell no la matarà mai més.

 

Maria Josep Escrivà-Edicions 96

  


 

 

 

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 


La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure, quasi a manera de repte instigat pel poeta Jordi Solà Coll, després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.


AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de setembre de 2020

*Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu. 29 d'agost de 2020* La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel,...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »