1 de novembre de 2024
La Vall de Gallinera, la Marina Alta
He eixit a caminar. Els últims raigs de sol encenien les branques roges d’un cirerer i des de la distància m’ha semblat una imatge molt bella. A un centenar de quilòmetres cap al nord, les víctimes mortals de les pluges torrencials superen les dues-centes i no sabem quines conseqüències n’han de derivar encara, d’una tragèdia d’aquestes dimensions.
Des del meu racó de món silenciós, però, les úniques gestes que he estat capaç de mamprendre avui han consistit a acuitar, per evitar que l’atropellara cap vehicle, un gripau que creuava una pista asfaltada; i a encaminar, per dins d’un canutet de canya, el raig d’aigua que per fi brolla de la font de la Mata de Benissili. M’hi he quedat embadalida amb el so del doll en caure a la pica: una salmòdia trista però portadora d’una pau infinita.
Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment. Un dubte raonable que dura uns minuts. Vull creure que sí, que el mateix impuls íntim que a mi m’ha fet sobreposar-me a la desolació més absoluta podria assemblar-se al que, d’un en un, ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar.
Text extret de L'alegria de l'oblit, Edicions 62, 2025
