TRES VOLTES REBEL. CORRELLENGUA 2014

Imatge extreta de la xarxa.

El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
 
Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera
1985 (1a edició).
Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4,
València, 1989.
 

Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.

A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest.
Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es

Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.

I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:

«...la figura homenajeada en esta edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por, i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista, lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora». Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i vistoset..., però correcte.

Ho diu, literalment, però en valencià/català, la Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.

Monument dedicat a la dona de les tres M.
La imatge està extreta de Wikiloc: «Ruta literària Maria-Mercè Marçal» a Ivars d'Urgell.

El fet de ser «lesbiana» ens importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les dones des de la vivència pròpia. 

M'endinso pel paisatge del teu cos
i em trobo quan l'amor et fa de plata.
I, al punt on Mai comença a ser el teu nom,
se'm menja viva el teu mirall voraç,
i jo et menjo, i em menjo el teu desig
i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.

«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.


Va coordinar durant alguns anys la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que, personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos poètics.

L’any 1993 va impartir una conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar, en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.

A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.

Va morir amb només 45 anys (una injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables). Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Gandia, dels del CEIC Alfons el Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa Julià

I dit això, crec que on es va definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:

DIVISA 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).

Quan, fa ja alguns anys, vaig arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la universitat...», i tan actual encara.

Capçalera de la pàgina de l'escriptora a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’altre llibre es deia La germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona», perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora, traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica popular...

Llegir Marçal i sentir aquella llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote, feixista qui no vote...». 

Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998).
Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.

I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar dinamitant, una a una:

—Atacs a la llengua en el context de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de Tractament Integrat  de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes,  de tota la comunitat educativa.

—Agressions i impunitat en tants llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà. 

—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la llibertat informativa, en ple segle XXI...

Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot.
La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.

I, sincerament, no tinc ganes de continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política. 

En un moment de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo, actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta).
La foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28. És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat en el seu article. S'agraeix.

El que més m’importa de tot és l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià, compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho oblideu.

Sé que el motiu que ens convoca al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú, progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.

A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es

Per això necessitem, socialment, fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble, majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb consciència i amb responsabilitat.

Mentrestant, siguem conscients de la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que, a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.

Cartelleria anunciadora del Correllengua 2014, en aquest cas extreta de la pàgina
d'Acció Cultural del País Valencià. 

ADDENDA (30 de setembre)

L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.

17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.

QUAN LA BELLESA ÉS UNA MOSTRA DE RESPECTE

Amb aquesta imatge reprenc les publicacions al Passa la vida, després d'unes petites vacances de finals d'estiu i amb moltes ganes de tardor. L'any passat no en vàrem tenir, de tardor, almenys a les comarques centrals del País Valencià. De l'astronòmica, sí, clar; però no recorde haver-la sentida al cos, ni haver-la olorat, ni haver-la gaudit visualment. No va ploure, i les altes temperatures varen durar fins pràcticament Nadal. Amb un breu parèntesi d'uns dies en què va gelar, a principis, si no recorde malament, del mes de desembre. Com a record de referència per a qualificar de pseudotardor la de 2013, conserve el d'un matí de novembre en què un amic i jo intentàvem caminar per la vora del riu Vaca de Xeraco —a mitjan matí, tot s'ha de dir— i ens hi asfixiàvem. En fi: que tinc molta gana que la tardor d'enguany siga de les de veritat.

I ja sé que no la farem vindre, la tardor plujosa, amb això, però m'ha agradat recuperar aquesta foto d'una cardina acaulis (un card «sense tija») perquè diuen que dóna bona sort. La vaig fotografiar el setembre de l'any passat en un prat de la mata de València (de València d'Àneu, al Pallars). Trobar-se'l ja va ser una sort bonica, una sorpresa esplendorosa, aquesta flor sol, com en diu el poble basc, que per a mi fou com veure sorgir un sol des de les entranyes de la terra serena d'aquell racó de món que recorde amb molta estima. Tant al País Basc com en alguns masos catalans, hi ha la tradició de penjar-les a la porta d'entrada, com a símbol de protecció i de benvinguda. Siga benvinguda, doncs, la tardor que volem, i que necessitem.

Una altra cardina acaulis, o «sol de la terra», com m'agrada pensar-la, però aquesta fotografiada a molts més quilòmetres de casa, i en cotes més altes i més fredes, que les del Pallars. La vaig trobar en una valleta que es diu Vallunga, a prop de Selva, un poble alpí de la regió del Südtirol, on he passat enguany uns dies.

He passat una setmana recorrent, amb una parella de bons amics, les Dolomites alpines. La regió, dominada en la seua orografia pel massís que porta aquell nom, va pertànyer fins a la Primera Guerra Mundial a Àustria; però l'any 1919, la província del Tirol del Sud (Südtirol) passà a formar part de la italiana Venècia Tridentina. Segons l'Enciclopèdia Catalana, «durant el feixisme, Mussolini emprengué una política d’assimilació forçada (prohibició de l’alemany, establiment d’un gran nombre d’italians, etc.). Després del tractat de París, el nou estat democràtic austríac reclamà inútilment la devolució del Tirol del Sud. El 1946, el govern italià reconegué els drets culturals del territori i concedí un règim autonòmic (1948), però la unió del Tirol del Sud a la província italiana del Trentino en una mateixa regió (en la qual els germanòfons eren minoria) en dificultà l’aplicació i accentuà el descontentament dels sud-tirolesos, de vegades manifestat amb accions terroristes.» En l'actualitat continuen mantenint aquest règim de «província autònoma», però la voluntat predominant dels seus pobladors sembla que siga la de tornar a pertànyer a Àustria. Ai les guerres, quins empastres! 

Una casa de la localitat d'Urtijëi (al voltant de 5.000 habitants l'any 2008). En un primer colp d'ull vaig deduir que l'estètica del lloc era més pròpia del centre d'Europa que no d'Itàlia.

A la província autònoma de Tirol del Sud, al nord-est d'Itàlia, hi conviuen tres llengües oficials: l'alemany, l'italià i el ladí (un dialecte retoromànic, parlat per, aproximadament i segons l'Enciclopèdia una altra vegada, 20.000 persones). Primera —per ordre cronològic— reacció admirativa per part meua: l'interès i el grau de competència cultural amb què alguns dels habitants del poble d'Urtijëi (en alemany, St. Ulrich; en italià, Ortisei) amb què enraonàrem s'interessaven per la llengua que parlem: «—Català. —Ah, de Barcelona... —No, de València». I no ens hi calia més explicació. Varen conèixer la notícia que els catalans es manifestaren per la independència el dia 11, i així ens ho féu saber la dona amb qui compartíem replanell: «—Com Escòcia, no...? —Sí, però amb alguna diferència.» 

La Marmolada (Alps orientals), amb els seus 3.342 m d'altitud (segons l'Enciclopèdia Catalana), les glaceres perennes incorporades, i els làrixs i els avets que l'envolten. Nosaltres només la contemplàrem des d'una certa distància respectuosa. Un xoc per als sentits.

L'admiració provocada per la contemplació de les Dolomites, dels passos de muntanya, de les valls verdíssimes, dels boscos inacabables; la de recórrer els camins humits, olorosos de bolets —o els bolets olorosos de muntanya beneïda per la pluja?—..., tot això fou una altra admiració fàcilment previsible. Però allò que, probablement, m'ha deixat marca en aquest viatge, allò que m'ha fet reflexionar amb més gust, i que m'ha atrapat els sentits i la consciència, a parts iguals, ha sigut el sentit estètic en tot allò on ha intervingut la mà humana.

Una altra casa d'Urtijëi. Xocant, i omnipresents, les imatges religioses, tallades en fusta, a les entrades de les cases, en qualsevol racó d'un carrer, i fins i tot en moltes sendes de muntanya. En aquesta imatge, a la part inferior esquerra, un crucifix emergint del jardí.

Ja sabem que de gustos no hi ha res escrit. Però m'ha encisat aquesta voluntat, més artística que utilitària, amb què els habitants del Südtirol expressen la seua manera de viure. I això m'ha fet pensar que l'estima i el respecte per un lloc generen bellesa. O dit d'una altra manera, que la bellesa creada voluntàriament per l'ésser humà és una expressió lloable del respecte i l'estima per un territori. I contribueix a exigir protecció, i a construir confiança. Si n'he de triar una, crec que aquesta ha sigut per a mi la gran experiència admirativa del viatge per les Dolomites.

També en els petits detalls s'hi endevina el gust per exhibir creacions boniques.

Un altre exemple. Aquest en la manera d'ordenar la llenya trossejada que es farà servir ben aviat en aquelles latituds alpines: a la pujada d'una escala, o bé emmarcant portes i finestres; a mitjan camí entre el sentit pràctic d'aprofitar l'espai al màxim, de tenir el combustible ben a l'abast, i protegit per cornises, ràfecs, o per balcons.

Detall d'una casa de Cianacéi (Canazei en italià), a la vall de Fassa (Ladínia), on la llenya que espera alimentar les estufes s'ordena com els llibres en una prestatgeria. Com comentava amb els companys de viatge, a nosaltres ens faria pena gastar-la per al foc.

Edifici comunitari, a la mateixa població d'abans, de la vall de Fassa. Amb la combinació del colorit de les flors, sempre equilibrada, i hom diria que consensuada, als balcons. L'any 2008, Cianacéi tenia 2.000 habitants, aproximadament.

A ben pocs quilòmetres del nostre allotjament temporal, l'últim dia d'estada a les Dolomites, descobrírem un racó bellíssim, presidit per l'església de Sacun (San Giacomo en italià), que fins i tot els habitants del lloc deuen reconèixer com a admirable, quan hi han instal·lat, just des d'on està fotografiada, un panell des d'on s'aconsella situar la càmera per captar l'enquadrament perfecte del conjunt. Tot ben integrat en el paisatge, val a dir.

Església dedicada a sant Jaume, patró de caminants i pelegrins.
Diuen que l'edifici original pot ser del segle XII.
El Sassolungo, un dels cims dolomites, al fons de la postal (real com la vida mateixa),
perquè no hi falte de res.

A l'interior del recinte de l'església, hi creix un petit cementeri, amb aparença de jardí, que no deu ser un mal lloc per passar tota l'eternitat. Un cementeri que, almenys en aquests mesos, és un escàndol de colors i de flors de tota mena, com si s'afanyaren a presumir de bellesa abans que la neu les sepulte sota un capa de silenci gèlid i monocrom.

Mentre totes aquestes impressions estètiques m'ameren sentits i pensament, llig a la xarxa la notícia que, per enèsima vegada, el nostre Montgó s'encén en flames. El mateix dia en què Catalunya celebra la seua Diada, i la manifestació en favor del dret a decidir. Aquella infausta casualitat fa que m'esgarrife, amb les contradiccions brutals de la vida. I, a més de 1.700 km de casa arribe a pensar que una muntanya com el Montgó, on s'escampen més de 20.000 cases, que es pega foc repetidament, que s'aboca al mar-mannà de la sobreexplotació turística, és la metàfora desoladora del nostre País Valencià maltractat des de tants flancs. Podria pensar-ho, i se m'hauria agrejat l'experiència enriquidora del meu viatge dolomític. En canvi, fent cas d'una observació sàvia de l'amic Josep Nebot, preferisc esperançar-me amb la idea que, a casa nostra, encara ens queda molt, moltíssim camí per fer. I només depèn de nosaltres que el decidim recórrer.