QUIN SECRET PRIMITIU GUARDA L'ARENA?

Quan, ja fa alguns anys, vaig escriure aquest poema dedicat als meus pares, en un llibre que duia el títol no gens festiu de Tots els noms de la pena, pensava que les coses de l'existència segueixen el seu curs normal, i que és llei de vida que tot passe, tant en la seua immediatesa com també en el seu esdevenir a llarg termini. I que després del temps pletòric de l'estiu ha d'arribar la tardor; i després, l'hivern. I que, després del temps pletòric de la joia ha d'arribar el dol. I que, després del temps en què uns éssers humans habiten un lloc, i fins i tot són feliços en aquell lloc, ha d'arribar el temps en què el lloc, l'espai habitat, es deshabitarà d'aquests éssers humans. I l'espai, el lloc on els éssers humans van ser feliços perdurarà, mentre els éssers humans hi van passant.
 

La foto, una miqueta intervinguda, és de Felipe Valladares.
Es titula"Massís del Mondúver des de les dunes de l'Ahuir"
i forma part de la sèrie "Espais naturals de la Safor",
editada pel CEIC Alfons el Vell.

UN AMOR A FREC DE TERRA

     A ma mare i a mon pare, i als llocs

     on ells són senzillament feliços

Quin secret primitiu guarda l'arena?

Per un instant les herbes són daurades.

Un instant que perdura com l'anhel

d'un caprici. Després trau el senill

ombres llargues damunt de les marjals

i la llum torna a ser justa amb les coses.

Des de les motes al mar, un capvespre

de tardor és un miratge, preàmbul

d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no

hi haja sol possible i tot, les motes

i la mar i les ombres del senill

s'entelen d'un lentíssim somni blanc.

Quin enyor guardarà llavors l'arena,

si vosaltres, com l'herba, també sou

la breu promesa que esbossen els astres?

Però vet ací que, algunes vegades, el curs dels esdeveniments es trastoca. I una decisió política, marcada pels interessos de sempre —o pitjor encara, per una de les il·luminacions que massa sovint il·luminen polítics de perfil i pelatge molt semblants—, va i capgira l'ordre de les coses. És el que ens temem que podria passar amb la platja de l'Auir [forma correcta del topònim, acordada des del CEIC Alfons el Vell de Gandia]. Quasi dos quilòmetres i mig de línia litoral sense urbanitzar (encara!), entre els termes de Gandia i Xeraco, a la Safor, deuen provocar que l'actual alcalde de Gandia, n'Arturo Torró, salive només de pensar-ho. I se li ha acudit convocar un "concurs nacional d'idees", com a resposta brillant al seu instint salivador.

Aquesta foto està extreta de la pàgina de Facebook Pels pobles de la Safor.
  Prové de David Mafé Nogueroles.

Som molta gent, però, la que pensem que la platja de l'Auir no necessita cap idea brillant, perquè brilla per ella sola. Tot i que segur que, a l'alcalde Torró, li deu semblar un erm desaprofitat. Com a resposta popular, i perquè voldríem que aquest paradís natural de dos quilòmetres i mig continuara intacte, i que l'esdevenir de la vida seguira, al mateix ritme que aquestes arenes, el seu curs normal, demanem QUE LA PLATJA DE L'AHUIR SIGA DECLARADA ESPAI NATURAL PROTEGIT i siga regenerada per tal de de donar a Gandia una varietat d’ecosistemes i una singularitat única en les comarques del voltant. Amb aquest objectiu s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures a la qual us podeu adherir de manera ràpida i senzilla clicant en aquest enllaç.

Un amic, col·lega saforíssim, ens feia ahir aquest comentari: "jo no vull que la declaren res: ni Zona d'Interès, ni EsPAI Protegit ni Reina de la Falla. El que jo demanaria als nostres (?) polítics és que se n'oblidaren d'ella, que la deixaren estar, que no se la miraren ni de reüll!!" No em sembla un desig desafortunat, sincerament. Però això seria factible en un país on els polítics cregueren en la importància de preservar el seu territori. I on el territori es poguera sentir orgullós dels seus polítics. De moment, em situe al lloc on hi ha aquest ninot de la foto que transporta un monopoli sota el braç; mire cap al sud (Gandia), mire cap al nord (Xeraco), i el desig benintencionat del company em sembla, en el millor dels casos, una pel·lícula de ciència-ficció. I, en el pitjor, arriscar-se a llançar aquest racó estimadíssim de món a la boca famolenca dels lleons, que ja saliven, mentre l'esperen. Potser en un futur, quan també els polítics, i no només els poetes, s'estimaran la terra.

El lladre s'ha oblidat la lluna a la finestra

En algun lloc vaig comentar, fa un parell de mesos, que algú havia entrat a ma casa i s'havia endut sense permís tres coses. Dues tenien un valor exclusivament material: un televisor i 40 euros. La tercera posseïa un valor de doble naturalesa: material (escàs) i immaterial (important). Perquè era el meu ordinador portàtil i contenia tota la feina que havia fet des de l'any 2010. Quan em remunte fins aquesta data, la gent sempre pregunta, entre temorosa i alarmada: "En tenies còpia?", i jo conteste, avergonyida i prou: "Només parcialment". Ara bé, per sort per a mi, el fet d'estar implicada contínuament en compromisos diversos, i gràcies a les demandes que, ja de manera exclusiva, es resolen via internet, o a la meua incurable necessitat d'haver de recórrer al paper per a tocar i retocar poemes, he pogut recuperar molt d'aquest material —immaterial i important— sostret de ma casa.

Flor de lotus en una basseta del parc de Llevant de Miramar de la Safor.

És la primera cosa que se'm va ocórrer comprovar: que la carpeta que contenia la còpia impresa, miraculosament actualitzada des de feia poc, dels poemes que duc entre mans, continuava indemne a la prestatgeria contigua a la taula on —només unes hores abans— hi havia el meu ordinador. I amb la potència de l'instint de supervivència que es posa en marxa quan més ho necessitem, vaig recordar una anècdota preciosa que havia llegit feia uns anys en un llibre més preciós encara: Gota de rosada en una fulla de lotus, del japonès Daigu Ryokan (1758-1831), en edició i traducció de Natàlia Barenys (Pagès, Lleida, 2001). Allà explicava la traductora que el monjo zen Ryokan feia una vida ermitana despresa de béns materials, i «Una nit, conten que un lladre va entrar a la seva ermita. En no trobar res per endur-se, va agafar la manta amb què es tapava Ryokan per dormir, i va fugir. Amb el fred Ryokan es va despertar, i en esternudar va comprendre que li havien robat la manta. La lluna brillava magnífica al cel i Ryokan la podia veure des de la finestra. Aleshores va compondre aquest haiku: "El lladre s'ha oblidat / la lluna / a la finestra"».

Això no és la lluna, sinó el sol, reflectit a la bassa de Benirrama de la vall de Gallinera. I no ve a tomb de res, però aquest era un lloc molt estimat per l'enyorat Joan Pellicer. Per això aprofite per dedicar-li un pensament escrit, en el 6è febrer —ja!— que no ens acompanya. 

Sé que pot sonar a romanticisme literari, o pitjor encara, a una manera de consol, o de resignació, com qualsevol altra. Tanmateix, no és la primera vegada que el bagatge literari que ve amb mi m'ha ajudat a surar per damunt de moltes misèries doloroses. Aquest poema és fruit de la lectura de Ryokan. I no exagere si dic que, quan el necessite, m'acompanya com un mantra aliat que em reconcilia amb el món i amb mi mateixa.


LA CASA SOTA LA LLUNA

L’únic consol,
la casa que m’habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna.

En els últims dies, el professor i músic Josep Antoni Alberola m'ha fet saber que, a l'IES Gregori Maians d'Oliva, els seus alumnes s'hi han engrescat, amb aquest i amb algun altre poema meu. Això són alegries de les que mai de la vida podran furtar els lladres, perquè són el nostre patrimoni immaterial, i, per tant, de tan importants, no tenen preu.

Alumnes de l'IES Gregori Maians d'Oliva penjant poemes per les parets del seu institut. Ja em direu si pot tenir més encant el gest. M'hi reafirme: hi ha mestres que es mereixen una medalla al mèrit professional. Deu ser que, a banda de mestres, són uns humanistes insaciables. 

 

HI HA MESTRES QUE ENSENYEN MÉS QUE LLIÇONS

Tirant és el nom del gos de Tomàs Llopis. Tomàs, alhora, és poeta, novel·lista, amic, coassessor lingüístic de la nostra Burrera Comprimida, i mestre —em consta que mestre dels que no passen desapercebuts— de molta gent. A més a més, manté un bloc que es diu L'Almussai on recentment va dedicar una petita entrada a comentar un incident amb el seu Tirant, que li va merèixer una concloent frase final: "La seua generositat m'ha donat una lliçó." Doncs bé, a partir d'aquesta honesta afirmació, es va establir un intercanvi d'aportacions a través de Facebook, de les quals —i amb el permís de l'autora, Yolanda Garcia— m'agradaria destacar aquesta sentència lapidària: "hi ha mestres que no només ensenyen lliçons". Gran veritat, sobretot per a qui hem tingut la fortuna d'experimentar-ho en algun moment de la nostra vida.

Nadaletes a prop del barranc de Manesa de Barx.

Diumenge passat, a punt d'arribar al barranc de Manesa, a Barx, la meua cosina Rosana i jo ens vam aturar davant d'aquest pomellet delicadíssim de narcisos silvestres ("nadaletes" és la paraula amb què primer els diria jo, a pesar que som a febrer) que emergien del badall d'una roca. Em va venir al cap, a l'instant, com un ressort que impulsa un pensament, uns versos d'Antonio Machado:

Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera. 

Tòpic, ja ho sé. Però el que m'interessa és anar a l'immens poder d'atracció que aquests versos del poema "A un olmo seco", i el llibre al qual pertanyen —Campos de Castilla— van exercir en mi, allà pels setze o disset anys. La culpable, una professora de llengua i literatura espanyoles: Elisa Pardines de nom. Aleshores no podia saber si era o no era una gran docent. Als setze anys encara no es té criteri per a jutjar això. Però la realitat és que Elisa fou una mestra —professora de secundària en aquest cas— de les que transmetia —no podria explicar de quina manera— una passió per la literatura, i pels escriptors i escriptores que la fan que, si no fóra massa exagerat reconèixer-ho així, diria, amb la perspectiva del temps, que me la va inocular en vena per sempre més.

Els arbres de la foto no són oms, sinó uns àlbers que creixen a la vora de l'ullal de l'Estany de l'alqueria del Duc, a la marjal de Gandia. La va fer Pau Àlvarez recentment, i em pareix tan bonica que m'abellia utilitzar-la en aquesta entrada.

Una cosa pareguda em va passar quan feia Filologia, ja a la facultat. Els tres primers anys van ser més bé insípids, en el tracte amb el professorat. Però quan ja feia l'especialitat de Literatura hi va aparèixer Sonia Mattalia, una dona argentina guapíssima, per dins i per fora, instal·lada a València des de feia molts anys, experta en l'obra d'Onetti, que un dia em va descobrir els deliris sublims d'un poeta creacionista, xilè, que es deia Vicente Huidobro. D'Altazor o el viaje en paracaídas, que em va absorbir el seny durant una llarga temporada, prové la citació inicial, i el títol, del primer llibre de versos que vaig publicar —Remor alè—, intrèpida joveneta fascinada per la magnífica irreverència d'aquest poeta davant de l'ortodòxia del llenguatge. Tot i que, d'irreverent, el meu pobre llibre només té el record d'Huidobro al títol. La professora Mattalia va morir, de manera lamentablement prematura, el desembre passat. Per a ella aquest record afectuós.

Romper las ligaduras
     [de las venas
Los lazos de la respiración
     [y las cadenas  [...]

Después nada nada
Rumor aliento de frase
     [sin palabra




Vicente Huidobro: Altazor o el viaje en paracaídas, Canto III.

Retrat d'Huidobro fet per Pablo Picasso per a la primera edició d'Altazor.

Un efecte semblant, cada vegada més a prop dels meus interessos actuals, fou el que em va produir el professor Jaume Pérez Montaner una vesprada en què, en classe de Literatura catalana, ens va parlar per primera vegada d'un poeta de Burjassot, que amb un talent només propi dels poetes excepcionals, era capaç d'escriure un poema d'amor quotidià que es deia "Sonata d'Isabel", i també d'executar sentències al voltant del tema més universal —la vida—, des de la seua transcendència i des de la seua vulgaritat alhora. No negaré que, en un primer moment, els versos amb què, segurament, Jaume ens va voler impactar, em van escandalitzar. Però, a partir d'aleshores, s'ha fet més i més gran l'atracció per l'obra d'Estellés: diversa, rica, inacabable. Ho vaig tractar d'explicar ací: Molts poetes distints en un sol Estellés vertader.

bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

[...]

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

V. A. Estellés, Horacianes, XVII

Així, a partir, només, de la meua experiència, m'atreviria a definir un bon mestre (o mestra) com aquell explorador engrescat, implicat en la seua tasca, i disposat a obrir camí als seus seguidors, a aquells amb els qui voldria compartir els descobriments d'una aventura, per principis, col·lectiva. Diria que, dintre d'aquesta categoria, hi ha aquells que, com va dir l'amiga Yolanda, "no ensenyen només lliçons".