Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 29 de novembre de 2022

Plantes lumpen

Fa temps que volia deixar dit per ací que el 15 i 16 de setembre vaig participar en el XXXVIII Encuentro de Escritores y Críticos en Verines (Astúries). Hi érem escriptores i escriptors en llengua asturiana, basca, castellana, catalana per debatre al voltant d'un tema summament suggeridor i que hi va donar molt de joc: «Plantar un llibre, escriure un arbre. Literatura, natura, ecologia, sostenibilitat, ruralitat. Se'n parlà des de la narrativa, la poesia, el còmic, la filosofia, i des de l'activisme transversal, és clar. 

Però el temps passa que vola i som ja a les acaballes del mes de novembre i el que volia dir a setembre ho dic ara, que aprofitaré una avinentesa editorial recent.

Una de les ponents, Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi va compartir una notícia sorprenent en el camp de la investigació sobre la incidència positiva de les plantes pel que fa a la regulació de la temperatura en un ambient urbà. En un titular resumit del diario.es: «El Consorcio de Santiago [de Compostel·la] y la Universidad (USC) han demostrado que las plantas que habitan los pequeños espacios entre piedras pueden bajar la temperatura del suelo más de 20 grados». Se les denomina «plantes lumpen» i, tal com diu l'article i com Marta Tafalla va recalcar, aquest projecte: «planteja un canvi del paradigma estètic i una reflexió sobre la necessitat d'abstenir-se de comptar amb la pedra excessivament neta». 

Un canvi del paradigma estètic. Em resulta fascinant. Fa molt de temps que fotografie o recopile imatges de plantes que creixen en entorns impossibles, que s'obren pas entre el ciment, en l'asfalt, entre les juntes de les rajoles o en boques de canonades... «Plantes in extremis», és diu la carpeta on les arxive. Com la que compartesc a continuació, que no és meua, sinó de Josep Basset.

 

 

«Les idees són llavors que trenquen sistemes.»

190520

Josep Basset: En més d'un sentit, Editorial Afers, 2022.


Som a les acaballes de novembre, doncs, i aprofite l'avinentesa, que em ve com l'anell al dit, de la publicació recent del llibre En més d'un sentit, de l'artista polifacètic Josep Basset, amic d'afectes i còmplice d'inquietuds creatives. Perquè, amb les fotografies —metàfores visuals— d'objectes trobats, de deixalles, de material de rebuig... per a algú altre; amb tot això i uns textos concisos de caire poètic i/o reflexiu, l'autor també ens mena cap a un «canvi de paradigma estètic». Com escriu Ramon Ramon al pròleg del llibre citat: «El diàleg de Basset amb la matèria —amb les restes, amb els detritus— no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix —com a idea— cap a un escenari de crítica radical. [...] El seu art, que s'enfanga en la realitat, és un esperó per trobar camins d'esperança.


El camí que obre l'herba en una pista asfaltada de la Vall de Gallinera. Aquesta sí que és una de les meues fotografies arxivades a la carpeta «Plantes in extremis».


Revisar el concepte d'allò que és bell. Basset hi va més enllà i, de l'herba que creix entre les rajoletes, en fa art. Fa anys vaig escriure en un llibre que «[Un poema] és el lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència». A la trobada de Verines vaig estirar del fil per exposar-hi una teoria poètica que parteix de les intuïcions que ja es gestaven en aquell text de l'any 2007 que es va titular «Biologia d'un poema».

 

Aquesta és la portada d'En més d'un sentit, de Josep Basset.




I aquestes són —i torne al principi—, les imatges de la termografía realitzada per la Universidade de Santiago de Compostela per demostrar els efectes de les plantes en la temperatura de les lloses urbanes. / Pablo Rodeiro


Qui diu que no són belles aquestes «plantes lumpen»?

 




dimarts, 11 d’octubre de 2022

Una cadira en la boira, de Marta Vilardaga

És el poemari guanyador del XXV Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes i es va presentar en el municipi amfitrió de la Ribera Baixa el dia 7 d'octubre.

 


Portada del núm. 37 de la col·lecció «Razef» de poesia, d'Edicions 96.
El dibuix és de Josep Porcar Museros.

 

 


Marta Vilardaga (Malla, Osona, 1977), en el moment de presentar el seu poemari guanyador del Certamen Marc Granell de l'edició de l'any 2021.
Fotografia de l'Ajuntament d'Almussafes. 

 


Els amics del grup Afers Domèstics han musicat alguns poemes d'Una cadira en la boira en el seu disc titulat De poemes i planes. En una de les emissions radiofòniques de La casa sota la lluna en parlava amb el periodista Daniel Ardid i els dos coincidíem a reconèixer que la música i la poesia fan una combinació perfecta. I ho demostràvem amb el tema «Llavis de rom», versió del poema homònim de Marta Vilardaga. Escolteu-nos ací.

Sabeu què són «gallarets»? És com es coneixen en algunes comarques (Ripollès, Osona...) les roselles, aquelles flors silvestres que encenen de color vermell els camps de cereals. «Gallaret» deriva d'un diminutiu de «gall» i supose que una denominació i una altra comparteixen l'associació amb el color roig, de la cresta cridanera o dels pètals tan subtils.

 

LLAVIS DE ROM 

 

     A Josep


Gallarets bressolats pel vent
roig roent a l'horabaixa
llavis de rom rasants
perfilen una deu de llum
envolen salts amb ales.
Una mirada més
i esdevinc transparència de lli
poncella que corre
en un mar de boira
deserta a trobar-te.





Escolteu ací «Llavis de rom», d'Afers Domèstics. 

El tema, a més a més, s'ha inclòs a Revolucionem la música, vol. 5, el disc recopilatori anual de la revista Enderrock. Visca i enhorabona al grup i a la Marta!




dissabte, 27 d’agost de 2022

«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:



«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 


M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:


TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut

 

 


 



diumenge, 24 d’abril de 2022

Una llibretera en el record

Qui em coneix sap que soc extremadament oblidadissa. Jo ho justifique dient que el meu cap té vida pròpia. Hi crec fermament. Una gran dona, Pepa Ferrando, que va comandar durant molts anys, a Dénia i a Gandia, Ambra Llibres, em va dir una vegada que, qui no perd mai res, tampoc coneixerà mai la felicitat de retrobar-ho. Ho subscric. 

M'ha passat amb un paraigua que era per a mi com un ésser domèstic. El vaig extraviar un dia que vaig haver d'agafar el cotxe de mon pare perquè el meu era al taller. Després vaig anar a València i plovia. Ja no el vaig tornar a veure, i d'això feia més de dos mesos. Vaig preguntar al meu pare, al taller, a l'hotel, al teatre, al restaurant, a la facultat... Ni rastre. Fins que ahir vaig arribar a cals meus pares i me'l vaig veure plegadet damunt la taula. —Ací tens el paraigua —i pare i mare mirant-me amb un somriure d'orella a orella. —A on estava, si es pot saber? —A on? Al cotxe! A on havia d'estar? I en aquell moment de felicitat absoluta se'm va aparèixer l'esperit enjogassat de l'enyorada llibretera Pepa Ferrando. 
 
 
 

 

Gràcies a Lara Juan, que s'ha prestat a fer de model davant del mur de la façana del Palau dels Comtes de Ròtova. 

 

 

dilluns, 14 de febrer de 2022

Estranya flor de crisantem

30 de gener de 2022

Puge a la Drova a visitar Josep Piera. Passegem al voltant de sa casa, buscant les zones assolellades, perquè aquestes nits són fredes als peus del Mondúver i la rosada perdura on encara fa ombriu. Caminem trams breus i ens aturem, allarguem la conversa, tornem a caminar fins a la següent clapa de sol, ens hi tornem a aturar. La serra d’Aldaia, el Cingle Verd, omnipresents. M’explica en què s’ocupa literàriament i jo li explique en què m’ocupe literàriament. L’escriptura, els nostres dubtes, les nostres cabòries. Mantenir la creativitat quan tan fàcil és deixar-se arrossegar pel desànim, en un moment de la vida en què anem acumulant desperfectes físics i emocionals. Algun mecanisme associatiu em duu al cap el poeta Ibn Khafaja d'Alzira.
 
 


Josep Piera, en un acte poètic celebrat al Palau dels Borja de Gandia durant la tardor de 2021. Fotografia d'Àlex Oltra.

 
 

—Saps que, després de tant de temps d'haver llegit el poema «Flor estranya», en la vostra versió d'Ibn Khafaja, he sabut que «estrany» és el nom amb què es coneix la flor de crisantem a les Illes?

—Flor estranya, en el sentit de «forastera», «estrangera» o d'una cosa que ve fora de temps, perquè els crisantems floreixen a la tardor. Quan Khafaja escrivia el poema era un ancià venerable. Me l'imagine, com ara jo, amb els cabells blancs i desordenats, com aquells crisantems de pètals llargs... De vegades pense —em diu rient, agreujant més encara la seua veu rogallosa— que, d'alguna manera, Ibn Khafaja podria ser un heterònim meu... 
 
 



Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'ha despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa. 
 
 
Ibn Khafaja: Jardí ebri. Tria del divan, traduït per Josep Piera
en col·laboració amb Josep R. Gregori.
 
 
En coneixeu aquesta versió del disc El paradís de les paraules, en la veu de Carles Dénia? Jo no em canse d'escoltar-la.

 
 

 


HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".