Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 21 de juny de 2016

El pol de l'estiu



Text llegit en la presentació del llibre Serena barca de Maria Josep Escrivà a la Biblioteca de l’Envic d’Oliva el dia 10 de juny de 2016.


Hauria de començar callant i donar la paraula a la poeta perquè digués els seus versos. Dir els versos, però, no és només pronunciar-los. És això i alguna cosa més que se’ns escapa i se’ns mostra alhora. Diem el vers i el construïm per a nosaltres i també per a aquells que ens escolten. Amb la veu tracem els seus camins, omplim les seues mars i juguem al joc que ens ofereix. Som el joc i el jugador. Les lentes estalactites i les pedres de la memòria. El pol. Us en recordeu, del pol i de la flaire del petroli? Els peus plens de pol que la mare ens rentava amb un drapet. Aquells rituals de l’estiu. Les barques i els muntanyars. Les piteres. I aquelles flors, les assutzenes, que rebentaven de blanc i d’olor. Ben de matí. En clarejar. Les bicicletes contra les dunes. El salobre apegalós. Les ones i els primers crits. Les aigües fredes i les barques que tornaven a l’arena. Les veus de l’aigua que l’aigua s’engul. Les nostres passes esborradisses. L’alga de vidriers que centelleja vora mar. Les cintes i les boles de fibres. L’escarabat feiner. Un vaixell que ressegueix la ratlleta blava. Les praderies de posidònia sota les aigües. La sal de les petxines en la boca. Un tall d’imatges que les hores inventen.


Fotografia de Joan Navarro


Recordar és reconstruir. Enllumenar la boira. Mostrar la casa a les visites i a nosaltres mateixos. Una casa efímera, com nosaltres, com les visites. Quan recordem, creem l’escenari i els personatges. Les bambolines pintades. Els bulbs. El nacre i el naufragi. Proveïts de llum. Desnonats i redimits. I heus ací la màgia del poema. De la paraula que es pinta els llavis i crea el rostre i el desig de ser rostre i l’ànsia per ser poema. I arrel. Arrel que transcriu el buit, li dóna veu i l’il·lumina. La poeta brasilera Orides Fontela també s’estimava les arrels. Al seu poema, «Origen», ens diu: Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni rames ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc ni / tija. Ni tan sols planta / —només l’arrel / és el fruit. L’arrel de Maria Josep Escrivà excava buscant jardins i troba mots que esclaten com un ramell de flors d’oxigen... Quan era menut, un estiu, un cosí de mon pare que vivia a València i que viatjava en vespa, ens va fer una foto, als pares, germans i a mi, davant la caseta de la mar. Eren els temps de la felicitat. I els de la llengua animada. Com aquell bosc. El poema. I l’espill que mira, com absent, la nostra absència. La safata alfabètica viva com una anguila viva. Efervescent. Com un cric de grill insomne. Funda jardins l’arrel. Un jardí salvatge on tremola l’anemone. Davant la A que dansa. L’ala de l’àguila i de l’òbila, del cavallet i la del cuc que no en té, però en té.
 


Fotografia de Consol Martínez Bella.
Sense saber-ho, crec que Consol i Orides Fontela havien coincidit en algun espai subconscient alguna vegada. Al mur de Facebook de Consol, d'on he agafat prestada la imatge, hi ha aquests versos seus:
«no ser / ni arrel ni branca / només saba passatgera / os despullat / metàfora descarnada /de l'inevitable.»


Nosaltres, els nàufrags. L’ampolla que sura és un sac de gemecs. Una altra vida encapsulada, escrita. El demà que comença a esclatar, perpètuament, damunt les aigües que onegen les existències de l’existència. Els solcs que es dissolen i tornen a aparèixer fets escuma i temps. I la clau que roda per darrera vegada. Escolteu com ronca el tractor, com artiga la terra que abans era garriga tota llum. La tardor que s’insinua. I la flor de Nadal i la pluja equilibrista. La llar encesa i la flaire de la llenya que ompli la casa i el carrer. I el cervell que fa clic. Ara la llenya encara és verda i l’apilem a la cambra, vora les gerres i els cossis i l’olor del lleixiu fet de cendres, sota els melons de tot l’any suspesos de les bigues de fusta. Clic. El fred de les flors de fred. El bosc i els ancestrals arbusts. I els bolets que creixen damunt del full... Ep!, que passa la vida i l’aquàtic agró vola entre els canyars de les hores que corren, amb el fred, amb els nius, amb els rius i els vius i les vides. 


Fotografia: Joan Navarro


I la mare sàvia, descobridora d’aigües al centre dels bancals. La taronja més dolça. Ara m’engrunse i em cantussege mentre tanque els ulls i el son se m’emporta per on s’està l’estima. La soledat que ens acompanya. I les flegmàtiques estalactites del dolor. Les rutes circulars de la ignomínia. Els instants furtius. Les roselles. I la pena. I la llosa solitària. Els reclams del mussol que mai més no escoltaràs. I la dolçaina muda i la lluna que encén la fosca cova. I seguim el camí. I escoltem el cruix dels arbres que ja no ho són, però ho seran. El norai on s’amarra l’afecte més enllà del silenci. I el raïm de pastor que cavalca les teulades. I la llum suspesa per un instant dalt la muntanya. I ser en el no-res. Enllà del foc. On l’alfabet de l’olfacte i les lletres enjogassades. I el dit gorrí que esdevé barca de bou, vela llatina, xarxa, flotador i plom, cóp. I el melic. I l’esquena. Cos amunt. Arbre amunt. Com la saba viatgera. Amunt i avall. I el desconsol. I el ventre. I el peçó de l’orella. I el bescoll. El pes del silenci és el pes de la paraula.



Fotografia: Consol Martínez Bella


Hauria d’haver començat callant i haver donat la paraula a la poeta, perquè digués els seus versos. La poeta, però, m’ha demanat de fer-li aquest artefacte.


València, maig-juny de 2016




diumenge, 5 de juny de 2016

Semiòtica dels colors

Dijous, 14 d'abril de 2016 (Apunt de dietari).

Per equivocació, arribe a l’estació de Joaquim Sorolla de València a agafar un tren que, en realitat, ha de partir de la del Nord. Per sort per a mi, aquesta vegada tinc —tenia— una mica de temps de marge, i entre les dues estacions hi ha només 10 minuts, si hom camina a bon pas. 

Al panell de Joaquim Sorolla, no hi veig anunciat el tren a l’hora en què estic convençuda que surt el meu. Em funciona la intuïció: busque el bitllet imprès i comprove que no és un Euromed, sinó un Talgo, el que m'ha de dur a Barcelona. I, per tant, he de retrocedir fins allà on he fet cap amb el rodalia. Sense pensar-ho ni un segon, arrossegant la maleteta per damunt de tots els relleus geomètrics de les voreres, torne a ser a l’estació del Nord quan el Talgo hi acaba de fer l’entrada. Encara em sobren deu minuts, després de l’ensurt. M’instal·le al meu seient, panteixant; una dona jove ocupa el de l’esquerra. Em veu tan acalorada que, amb un gran somriure, em facilita el pas i em suggereix el lloc on puc col·locar l’equipatge amb major comoditat. M’ofereix aigua. Deduïsc que li agrada parlar, oh no...! Quant a mi, he tret de la maleta, amb intenció de llegir-me'l, l’original imprès del llibre de Lois Pereiro que acaba de publicar Edicions del Buc en traducció catalana de F. Escandell. Respire a fons i, ja assossegada, em dispose a obrir el plec de poemes que m’he imprès directament del pdf que m’ha facilitat l’editorial: Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995). Aleshores, la viatgera veïna hi intervé: 

—¿A leer un poco?

—Sí —li responc, sense alçar la vista dels fulls. I, com que ha vist que llegesc en català, canvia de llengua:

—Ets filòloga? —em sembla que ha arribat el moment de sincerar-me amb aquesta dona.

—Sóc poeta —li amolle.

—Poeta i filòloga!, s’exclama aleshores ella, obrint dos ulls com a dos plats. I jo li continue explicant que demà presentem a la Llibreria Calders de Barcelona aquell Pereiro (ja en l’edició oficial) i un llibre meu.

—Ooooh! M’agradaria llegir alguna cosa teua! Aprofite l’avinentesa publicitària i li ensenye un exemplar de Serena barca. Se’l mira. Remuga baixet “oh que maco..., oh que maco...”. I de sobte em busca amb els ulls:

—I què t’ha fet decantar-te per la semiòtica d’aquests colors?

Em quede garratibada amb aquella pregunta absolutament inesperada. Vivim inflats de prejudicis.


El disseny de Serena barca, com de la resta de llibres d'Edicions del Buc,
és obra de Dídac Ballester.


—Ha estat obra del dissenyador —és l’únic que se m’ocorre aportar-hi com a resposta.

Ella, afortunadament, no hi insisteix i s’apunta el meu nom i el títol del llibre en un quadern. En acabar, em fa una observació ben estimulant:

—Els adolescents es despullen escrivint poesia. És admirable que ho faces tu també de gran.

—Per què hauríem de fer servir la poesia, si no?

Sembla que la meua resposta la satisfà. I la curiosa acompanyant del Talgo continua llegint la novel·la que ha de comentar en un club de lectura mentre jo retorne als versos en carn viva de Pereiro: 


Estimar-te, vida, estimar-te quasi sempre, 
encara que siguis dura i portis entretant
pietat i odi intermitentment.

Ets tu la que sempre eduques i acceleres
la malaltia letal dels que no es resignen
a ignorar com ets en realitat:
solament un trajecte
còmode i ultratjant cap a la mort,
un trànsit inútil i innecessari.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »