Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 26 de gener del 2014

JOSEP BASSET, EL SENYOR DE LA FERRALLA

Sempre que en té ocasió, Josep Basset (Benifairó de la Valldigna, 1948) recorda que la seua formació és autodidacta, i així vol que se'l considere: un autodidacta que presumeix d'haver-se sabut acostar a gent que sap més que ell. Abans d'escultor del ferro, i de ressuscitador d'objectes morts, Basset finalitzà estudis primaris i fou tabaleter, amb el seu pare, que era dolçainer. També es dedicà a collir taronges, fou mecànic, soldador de cadires platgeres, obrer en la indústria de la fusta, llaurador intermediari entre l'amo i els jornalers... Fins que arribà a Santa Fe, al terme del Verger de la Marina Alta, País Valencià, l'any 1976, de la mà de Dea (Adela), que des d'aleshores és la seua dona. Allà va establir el seu lloc de treball.

El rostre d'un home compost amb imants sobre una peça de fontaneria.
I allà el visitàrem fa unes setmanes, en una espècie d'obrador prodigiós enmig d'un terme immens, on Basset practica l'art —o la màgia, que jo encara no ho tinc del tot clar—, de transformar les deixalles inservibles en objectes retornats a la vida amb personalitat nova, particularíssima; i la ferralla rebutjada, en escultures, figures, intervencions, estris remodelats a partir de l'instint inquiet, de la intuïció deixada anar sense posar-li traves, i de la ment heterogènia d'aquest transformista de la matèria. «Una persona lliure amb una obra igualment lliure, sense prejudicis» en paraules dels artistes, i amics, Anna Moner i Sebastià Carratalà.
Al bloc Burrera Comprimida en vàrem publicar una entrada no fa massa temps, fruit d'aquesta visita al temple pagà de Santa Fe. I just perquè admire, en Basset, aquella personalitat artística lliure i desacomplexada, perquè aplaudisc la seua humilitat —(quasi) sempre humils, els més grans, quines coses!— i perquè me l'estime com a persona, no vull deixar d'instal·lar també ací aquell post que hi titulàrem Josep Basset, el senyor de la Ferralla, des d'on es pot conèixer una miqueta més la persona, algunes de les seues obres, i també una petita mostra de les reflexions/descripcions escrites amb què les acompanya.

Josep Basset, en acció. Santa Fe (el Verger, la Marina Alta, País Valencià).
Desembre de 2013.

I així, com qui no vol la cosa, puc aprofitar l'avinentesa per a donar a conèixer aquest petit tresor que Josep Basset va compondre per a mi l'any passat... O, millor dit, que Josep Basset va compondre, per a la meua germana bessona, Sóc Qui Sóc, la qual donà la cara per mi a través de fèisbuc durant un temps, en un exercici de doble personalitat que començà per ser una manera de mantenir-hi una certa privacitat buscada, i acabà esdevenint un joc divertit i entranyable per a les dues bessones, i crec que també per al seu cercle d'amistats. Ara, la meua estimada Sóc Qui Sóc subscriu tot el que faig des de l'ombra, mentre que jo he decidit donar-li veu a la xarxa feisbuquera amb nom i cognom propis. Basset li va voler dedicar aquesta preciosa figura, i jo me la guarde en una prestatgeria de casa, ben a la vista de mi mateixa, i, sobretot, molt molt molt agraïda amb la deferència del senyor de la ferralla, i amb la seua personal interpretació de la fraternal parella SQS / MjE. Les dues n'estem pagadíssimes, per tan noble complicitat.

«La font d'art d'on sempre bec procedeix de matèries inservibles i mortes. No em serveixen mai aquells objectes o matèries que encara tenen ús de vida o que siguen comprades noves. SQS són unes lletres de marbre retallades al xorro d'aigua i arreplegades amb el consentiment del seu amo, d'una indústria metal·lúrgica important de la Safor.
És un assemblatge de lletres nobles negres com una il·lusió trencada, formant un pseudònim literari estimat, tot apegat amb cola ràpida que forma, alhora, tot junt,
un animalet domèstic volgut.»
Josep Basset, desembre de 2012.


dilluns, 13 de gener del 2014

ROBAR EL COR. UN ANY DE PASSA LA VIDA

Manlleve l'expressió «robar el cor» a l'amic lleidatà Gili Garriga. M'és molt útil per a explicar ací un fenomen grandiós i alhora ben senzill.

En més d'una ocasió, persones d'aquelles que contribueixen a fer més grates les nostres vides m'han tret els colors dient-me que tinc "el cor gran". Jo no sé de quines condicions físiques depèn el volum, o la grandària, d'un cor. Però sí que sé quines condicions afectives propicien la grandària d'un cor. I si el meu té unes dimensions suficientment considerables perquè determinades persones el puguen endevinar des de fora és, sense cap mena de dubte, gràcies al patrimoni d'estimes que l'alimenten, i que l'engrandeixen. I podria semblar una contradicció, però els afalacs, les amabilitats que ens honren, les mostres d'amistat i les estimes que fan créixer un cor també són les responsables que el cor no siga només cosa d'una mateixa. Els cors, en aquest caldo de cultiu favorable, són béns compartits. Per cada mostra d'estima es roba un fragment de cor, però no per a desposseir-te'n, sinó per a ser participat. Perquè ho entengueu: un cor ben tractat deixa de ser un cor individual i passa a formar part del bé comú de tota aquella gent que li demostra estimes. A això li dic jo «robar el cor».

Això és un cor vist i tractat artísticament per Maria Alcaraz Frasquet. Aquest pertany al personatge d'Aldonça, en la ficció compartida entre Maria i jo dels Àngels de nata, una de les alegries grans de l'any 2013.


El dia 13 de gener de 2013 vaig publicar la primera entrada en aquest bloc. Duia el títol inaugural de «Per començar, descàrrec». Un grapat de gent amiga en qui confie m’hi va manifestar el seu suport, amb els seus comentaris encoratjadors, i encara que no sóc especialment prolífica escrivint, Passa la vida compta des d'aleshores amb 41 entrades, comptant-hi aquesta; amb 10.000 visualitzacions de pàgina, aproximadament; i, el que per a mi és un al·licient satisfactori i engrescador, amb 211 intercanvis d’opinions amb qui ha tingut a bé compartir amb mi el seu punt de vista. Summament agraïda.

Hi ha hagut experiències enriquidores que després m'han donat peu a deixar-ne constància per escrit, i fotogràfica també. I gràcies a aquest espai a mitjan camí entre un dietari irregular i un camp de provatures literàries, el meu cap ha estat actiu i hem pogut, entre ell i jo, revifar la flameta de la creació, especialment la poètica. Això em satisfà, allà en la meua intimitat de poeta excessivament pausada.

Aquesta foto va ser la base de la primera capçalera de Passa la vida (abreujat PV).
Acabava de fer una escapadeta a Aiora i allà els pins tenien aquesta aparença de grisor congelada; preciosa. 


Però, si hi ha una dada que m'hi ha cridat poderosament l'atenció, ha sigut la constància, ininterrompuda encara, amb què s'han anat comptabilitzant les visites a una entrada que duu per títol «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare»: al voltant de 600 des que la vaig publicar, a mitjan agost de l'any passat. Sé que es tracta d'un interès circumstancial, d'una cerca procedent de persones que, empeses per algun tipus de necessitat quotidiana, recorren a la xarxa per aconseguir un poema que els traga del pas. Però això és justament el que em sorprèn i el que —ho confesse— m'emociona: que la gent necessite un poema per a expressar aquella necessitat. Després ve la ciència-ficció de pensar hipòtesis per a quines situacions: des d'un aniversari, una demostració sentida d'amor filial, o una malaltia, o fins i tot una desaparició, una mort o un soterrar. Aquells moments vitals universalment transcendents que ja sabem que la poesia recrea des que el món és món.

Per si us ve de gust fer un passeig retrospectiu pel primer any del PV, també anomenat, amb complicitat i burrera bona, el «Pulcribloc de Bucomsa», us en facilitem la porta d'entrada des de l'enllaç següent. Queda lleig que ho diga precisament jo; però, encara que siga per l'aparença formal, fa patxoca veure, en conjunt, aquesta col·leccioneta de moments.

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA, 2013

Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

I només em quedaria encara transcriure ací, a manera de colofó, un regalet que, més enllà d'aniversaris, em va fer l'amic, fotògraf i poeta Joan Andreu Gascó Cardona. Un altre fragmentet de cor robat és per a ell. I per a qui tinga a bé, de manera constant o eventual, deixar-se caure pels moments blocaires que ens queden per compartir, gràcies, també de cor, pel vostre suport, i per la vostra companyia, que vull pensar que va molt més enllà de la simple virtualitat.


Passa la vida
mentre fem altres coses,
sense adonar-nos-en.

 

Joan Andreu Gascó





dimecres, 1 de gener del 2014

AMB EL CAP CLAR I EL COR VIU, ENDAVANT AMB EL 2014!

Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.

La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
 



El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»

I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.


Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.

MjE


HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".