Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 21 de novembre de 2018

Tenda d'animals

«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials



Per a més informació sobre el llibre, accediu a la pàgina web de Tàndem edicions des d'ací.

Així comença el Capítol 2 de Tenda d'animals, que he publicat recentment a Tàndem edicions (grup Edicions Bromera) gràcies a la circumstància feliç d'haver obtingut el Premi Carmesina de la Safor que convoca la Mancomunitat de Municipis d'aquesta comarca. Les il·lustracions són de Marina Puche.

Tenda d'animals és una història de respecte cap a aquestes «persones no humanes» (*) que ens acompanyen i que acompanyem en les nostres vides quotidianes. Un relat en defensa de la llibertat de totes les espècies animals, inclosa la humana. Una faula en clau d'humor i d'ironia que explica que els humans no sempre l'encertem, amb les nostres ocurrències estrafolàries, però que estem a temps de reconduir els nostres comportaments i de conviure en harmonia amb el nostre medi i amb els éssers vius que l'habiten.

(*)  El concepte no és meu. Procedeix d'un reportatge del mateix títol de la Televisió de Catalunya que es va emetre al programa 30 minuts, el dia 15 d'octubre de 2017. El reportatge em va donar les claus per arredonir un conte que feia anys que esperava el seu final. Visualitzeu-lo ací. Altament recomanable.

«De la tanca publicitària es va despenjar una pancarta gegant que deia en llengües diferents: "Tancats sense haver comés cap delicte". Glups! –vaig engolir saliva–. Allò era exactament el mateix que jo havia pensat el dia que vam conéixer la mascota engabiada a la tenda d’animals!»

Tenda d'animals s'ha publicat a la col·lecció «La bicicleta groga» —dissenyat per l'estudi de l'admirat Paco Bascuñan—, adreçada a un públic lector a partir de 8 anys. Més enllà de la dada orientativa, aquest relat persegueix el propòsit —probablement massa ambiciós, d'acord— de poder engrescar a la lectura persones de qualsevol edat. Soc del parer que menuts i grans podem llegir pràcticament les mateixes coses. Únicament interpretem de maneres diferents les nostres lectures en les diferents etapes de la vida. Quan es tracta de primers lectors, se'ls ha de guiar; més tard, amb la seua capacitat d’escoltar, d’imaginar i de retenir sensacions, elles i ells faran la seua pròpia interpretació del missatge. I amb el temps, ja persones adultes, els lectors i les lectores re-interpretem, a partir de la nostra experiència vital i també lectora, llibres dels quals només ens havíem quedat amb alguna anècdota o amb el record aproximat de l’argument. És a dir, que l’aventura de llegir no s’acaba mai i que els llibres no haurien de tenir edat, sinó qualitat. Almenys així és com jo entenc la literatura, i també l'escriptura i la lectura: com un contínuum que s’enriqueix amb el temps i amb les experiències vitals. Autores i autors només hem de donar les claus i obrir les portes a la curiositat. I ser capaços de crear obres suficientment suggeridores per tal que els nostres lectors vulguen créixer al costat de les nostres històries, dels nostres poemes, d’allò que tenim gust i necessitat de compartir. Un gran privilegi, per cert.


«Mon pare em va xiuxiuejar a l’orella la paraula rabosa i així vaig descobrir per mi mateixa que una rabosa és un animal molt bonic, que al principi espanta un poc, i que, quan quasi ningú no les veu, comparteixen amb nosaltres els marges i els camins. Ara sé que en altres llocs es diuen també guineus.»

He volgut encapçalar-lo, el relat, amb una dedicatòria que diu «En record de la nostra Camil·la». Camil·la era una femella de lloro gris, d'aquells que tenen la cua roja, que havíem tingut a casa durant anys. Se'ns va morir fa uns mesos. No he volgut evitar, a Tenda d'animals, el tema de la mort, o de les autolesions que alguns animals en captivitat es provoquen. El dolor, la mort, la tristesa, l'enyorança són temes i emocions amb els quals també han de conviure els infants. I pense que, a través de la ficció literària, es poden tractar amb la delicadesa, la naturalitat i el màxim d'honestedat que aquests lectors requereixen.



«Va deixar un gran buit a casa, l’au xarradora, que sobretot notàvem quan es feia hora d’anar a dormir i déiem «bona nit» i des de dins de la galeria ja no ens contestava la veu de Camil·la.»

La història està narrada per Marina, que és la cosina de Lluïsma, el protagonista del conte. Però no sempre havia sigut així. En un principi, jo —Maria Josep, autora— havia posat el relat en boca d'un narrador que es deia Cosme. El seu nom només apareixia un parell de vegades al llarg del llibre i, quan en vaig corregir les galerades i vaig veure per primera vegada les il·lustracions, em vaig endur la sorpresa que la il·lustradora, Marina Puche, hi havia dibuixat una narradora xica i no un narrador xic. Em va semblar que aquella transformació de gènere, fruit, segurament, del prejudici d'haver identificat autora amb veu narradora, era molt més suggeridor i enriquia de manera molt interessant la perspectiva de qui donava a conèixer l'argument de Tenda d'animals. En reconeixement a l'atzarosa aportació de la il·lustradora, l'originari narrador Cosme va passar a dir-se Marina.


«Algunes vegades, sobretot a les poquetes nits de la tardor, veiem grans esbarts d’aus que ens sobrevolen en direcció a l’Albufera. Garses, potser, o estols de flamencs rosa, famílies d’oques o de cignes que busquen recer a les nostres terres tèbies, xicotets fumarells de la mar...». 


Us confesse que aquesta il·lustració final del llibre, dels dos cosins que pesquen agafats pel coll, em té el cor robat. Summament agraïda per tot, Marina Puche!





Cap comentari:

Publica un comentari

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".