Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 16 d’abril de 2019

I de sobte, jo també m'he trobat cantant

Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però, una veu bonica, no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un cantant, primera manifestació del seu ésser, que t'atrapa, amb aquella personalitat que és l'extensió del seu cos i del seu esperit. La Viquipèdia refereix el caràcter de la «veu» en uns termes que s'aproximen a això que dic: «La veu està íntimament lligada a la personalitat de cada individu, atès que és l'emanació de la seva afectivitat i de la seva sensibilitat, així com el reflex de la seva individualitat tant fisiològica com psicològica. La veu està relacionada amb l'expressió de la nostra essència més profunda».


Espectrograma de la veu humana. Imatge extreta de la xarxa.


Roger Mas és la seua veu poderosa i càlida alhora. La veu que acarona i la que esgarrifa. La veu que transporta a la seua poesia cantada. La seua poesia interpretada a través de la versatilitat de registres de la seua veu. Aquella textura amb què, en alguns moments, canta com si recitara i recita com si cantara. Un dia de la setmana passada anava cap a la feina amb cotxe, escoltant la tertúlia del matí a la ràdio i reflexionant sobre la deixadesa de les persones que hi intervenien, sobre aquest model de llengua tan pobre que, malauradament, predomina en els nostres mitjans públics valencians. Pensava en tot això, i que ben bé podria estar escoltant aquella tertúlia de ràdio —només hi canviaria la llengua predominant— en la majoria d'altres mitjans estatals: Madrid, el president Sánchez, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles... I aleshores...

He desconnectat la ràdio. He tirat mà del CD de Roger Mas que aquests dies m'acompanya de la feina a casa i de casa a la feina. El vaig comprar al Teatre Raval de Gandia, després d'una actuació recent del cantautor: Irredempt, una obra d'art fonamentada en la veu, en la lletra de les cançons i en la música d'una guitarra. Irredempt: «No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la». He buscat un tema que em té el cor robat, i els sentits també: «Sota una fina capa de cendra». Imatge del desig satisfet, potser. La veu, els mots, em transmet una sensació de benestar que em restitueix la confiança en la bellesa, en aquella gratificant sensació atàvica de qui se sap acompanyat, en la calma senzilla de qui no necessita res més. I de sobte, jo també m'he trobat cantant...




«Sota una fina capa de cendra». Lletra: Roger Mas. Música: Joan Ridao i Roger Mas.
 

Unes copes, un poc de fum,
una làmpada vermella i flaixos de tele muda a les parets.
Aquí, davant del foc,
em sento bategar a les galtes i vaig encès com una teia,
no sé si sóc en un pou, en una cisterna o a la frontera d'un paradís.

Ajagut al sofà, s'hi està bé, en aquesta cambra, lluny
de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals
navega per nervis destensats, oxidant
radis de síntesi alquímica. Pedres roges.
Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta
sota una fina capa de cendra.



He fet una cerca a la xarxa per saber què se n'havia dit, d'aquest disc, en el moment de la seua publicació (2015). I hi he trobat aquest article de Sebastià Alzamora on en parla, tan fascinat ja aleshores com jo avui, 16 d'abril de 2019 en què escric aquesta entrada, quan acabe de saber per pura casualitat que se celebra el Dia Mundial de la Veu.



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »