Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 16 d’abril del 2019

I de sobte, jo també m'he trobat cantant

Allò que, sense dubte, m'atrau més d'una persona és la seua veu. Per a mi, una bona veu té un poder de fascinació i de seducció incomparables a res. Puc oblidar un nom, un rostre; fins i tot puc oblidar esdeveniments importants de la meua vida, però, una veu bonica, no l'oblide mai. La conserve en l'arxiu sonor de la memòria a pesar que hagen passat anys des que la vaig sentir per última vegada. La veu de qui recita, de qui llegeix en veu alta un text, la veu desconeguda d'algun company o companya de classe, d'algú que intervé en un acte públic i ens fa girar el cap... La veu d'un cantant, primera manifestació del seu ésser, que t'atrapa, amb aquella personalitat que és l'extensió del seu cos i del seu esperit. La Viquipèdia refereix el caràcter de la «veu» en uns termes que s'aproximen a això que dic: «La veu està íntimament lligada a la personalitat de cada individu, atès que és l'emanació de la seva afectivitat i de la seva sensibilitat, així com el reflex de la seva individualitat tant fisiològica com psicològica. La veu està relacionada amb l'expressió de la nostra essència més profunda».


Espectrograma de la veu humana. Imatge extreta de la xarxa.


Roger Mas és la seua veu poderosa i càlida alhora. La veu que acarona i la que esgarrifa. La veu que transporta a la seua poesia cantada. La seua poesia interpretada a través de la versatilitat de registres de la seua veu. Aquella textura amb què, en alguns moments, canta com si recitara i recita com si cantara. Un dia de la setmana passada anava cap a la feina amb cotxe, escoltant la tertúlia del matí a la ràdio i reflexionant sobre la deixadesa de les persones que hi intervenien, sobre aquest model de llengua tan pobre que, malauradament, predomina en els nostres mitjans públics valencians. Pensava en tot això, i que ben bé podria estar escoltant aquella tertúlia de ràdio —només hi canviaria la llengua predominant— en la majoria d'altres mitjans estatals: Madrid, el president Sánchez, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles, eleccions espanyoles... I aleshores...

He desconnectat la ràdio. He tirat mà del CD de Roger Mas que aquests dies m'acompanya de la feina a casa i de casa a la feina. El vaig comprar al Teatre Raval de Gandia, després d'una actuació recent del cantautor: Irredempt, una obra d'art fonamentada en la veu, en la lletra de les cançons i en la música d'una guitarra. Irredempt: «No alliberat, dit especialment d’una província, d’una regió, etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la». He buscat un tema que em té el cor robat, i els sentits també: «Sota una fina capa de cendra». Imatge del desig satisfet, potser. La veu, els mots, em transmet una sensació de benestar que em restitueix la confiança en la bellesa, en aquella gratificant sensació atàvica de qui se sap acompanyat, en la calma senzilla de qui no necessita res més. I de sobte, jo també m'he trobat cantant...




«Sota una fina capa de cendra». Lletra: Roger Mas. Música: Joan Ridao i Roger Mas.
 

Unes copes, un poc de fum,
una làmpada vermella i flaixos de tele muda a les parets.
Aquí, davant del foc,
em sento bategar a les galtes i vaig encès com una teia,
no sé si sóc en un pou, en una cisterna o a la frontera d'un paradís.

Ajagut al sofà, s'hi està bé, en aquesta cambra, lluny
de qui sap què. La profunditat de sons ancestrals
navega per nervis destensats, oxidant
radis de síntesi alquímica. Pedres roges.
Gemecs encesos. La brasa del pecat somorta
sota una fina capa de cendra.



He fet una cerca a la xarxa per saber què se n'havia dit, d'aquest disc, en el moment de la seua publicació (2015). I hi he trobat aquest article de Sebastià Alzamora on en parla, tan fascinat ja aleshores com jo avui, 16 d'abril de 2019 en què escric aquesta entrada, quan acabe de saber per pura casualitat que se celebra el Dia Mundial de la Veu.



HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".