EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».

NORAI 

Diuen que amb una soga

al coll t’has despenjat

de la vida. Però

allà al nostre oceà

de silencis, jo hi veig

una amarra de barca

abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)

Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.

DE BRUIXES ESCALDADES I DE BRUIXES INDULTADES

Vivim envoltats de bruixes amb noms i cognoms. De bruixes de les que el diccionari —monolític, categòric— defineix com a «dona dolenta». En el mateix lot de la dolenteria, també hi inclou la qualitat de «lletja» —ai...!—, i, amb major malaptesa encara, la de «vella». En fi, els diccionaris, a més de monolítics i de categòrics, també delaten massa sovint un pensament històricament sexista. Feu la prova de buscar-hi «bruixot» i descobrireu com, a més de la condició d'«home que practica la bruixeria», com igualment s'explicita en la primera accepció atribuïda a la dona bruixa, a banda d'aquesta definició «neutral» i ocupacional, dic, no n'hi ha cap altra que title un home bruixot de dolent, ni de lleig, ni de vell. Al contrari, un bruixot és aquell —home, ei!— que acompleix la noble funció tribal de ser el dipositari de la sapiència, de la màgia sanadora, dels conjurs amb què dominen les forces del mal. El destí de les bruixes, ja ho sabem, fou la foguera, en el brutal sentit literal de la paraula.

A la Falla barri sant Francesc d'Oliva han plantat aquesta bruixa, que ha acabat guanyant el Premi Ninot Indultat de les Falles d'Oliva 2015. Això vol dir que és una bruixa que se salvarà de ser devorada per les flames en la nit de la Cremà. Artista faller: Josep Sanchis.
La foto (més oportuna, impossible) és de Júlia Llorca Tauste.

Quasi he caigut en la temptació de començar dient, jo també, que vivim envoltats de bruixes dolentes, de les que, a més a més, tenen nom i cognoms. Que, a la ciutat de València, en tenim una, amb vara de comandament, que va presagiar fa uns dies, a manera de maldestra profecia enunciada com un poti-poti infernal, que s'acostava el caloret [sic] faller. I, sense pèls a la llengua ni vergonya en cap porus de la seua persona, es va mofar, no de la seua (llengua), que no ho és, però sí de la llengua cooficial del poble valencià del qual ella és una veteraníssima representant. Com a mínim això: cooficial. Anava a començar incloent-la, aquella alcaldessa poc solvent en malabarismes lingüístics, dintre de la subcategoria de «bruixa dolenta». Però no. A ma casa, aquest tipus d'éssers a mitjan camí entre l'aparença humana i els comportaments animals reben un altre qualificatiu, i jo el preferisc, i a més a més, comporta el gènere masculí —ai..., de vegades passa—: «orso». Al Diccionari Català-Valencià-Balear, «Ós, animal del gènere Ursus (País Valencià)». Doncs això, que se li ha torçut la profecia, a l'orso del caloret, i fa dos dies que plou i trona, i fa fresqueta bona, a les comarques falleres del País Valencià. I què? Que «qui riu primer, plora darrer.» I moltíssima gent damnificada per l'ona expansiva del maleït caloret i per tantes altres ofenses contra el nostre poble, tenim ja ganes i necessitat de plorar a gust i llargament. Però d'alegria.

Pau i la seua filla, Elisa, m'han regalat, en el dia de la meua onomàstica (que no celebre, però, amb detalls així, sí) aquest dibuix d'una falla en flames: autèntica escenificació
del ritual purificador de les flames.

Em vaig engrescar a compondre uns versos per acompanyar el ninot de la foto de dalt, la de la bruixa instal·lada en la Falla barri sant Francesc d'Oliva. La que s'ha dit Dones com jo, igual que el llibret on vàrem col·laborar un grapat d'autores i del qual parlava en una entrada anterior. I, clar, ja que m'hi posava, havia d'intentar restituir l'honor malmès de totes les dones transgressores —diguem-los «bruixes»— condemnades a l'infern per la mentalitat retrògrada, repressora, inquisidora, intolerant, i etcètera, que les ha perseguides al llarg de la història. És un poemeta massa senzill i massa xicotet per a haver-hi aconseguit tot això. Però us assegure que hi he posat tota la intenció. I, com que les contradiccions també juguen, algunes vegades, al nostre favor, resulta que la nostra estimada bruixa ha burlat el seu nefast destí i s'ha salvat de morir consumida per les flames. Hi ha indults que són irrevocablement justos.

LA BRUIXA INDULTADA

És llegenda que les bruixes
són més males que un dolor.
La granera entre les cuixes,
viva imatge del terror.

Pecadores, o bé heretges?
Per mi, llestes i rebels.
Sempre lliures i, si lletges,
què? Volen prop dels estels.

De l’escombra, n’han fet ales
i a les ordres diuen: «no».
Són les bruixes ben humanes:
al final, dones com jo.

Per a la comissió fallera de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
Març de 2015

DONES COM JO: LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER

No sóc persona que es caracteritze per tenir ni poc ni gens esperit faller, ni ho he dissimulat mai. Però això no significa que no reconega la importància que les festes de les Falles juguen —i encara més, podrien jugar— com a fenomen de cohesió social, de mobilització, de conscienciació col·lectiva a favor de la democratització de la cultura, de la dignificació de la llengua, de la convivència social, i un grapat d'etcèteres que, ara mateix continuen sent, al meu parer, assignatures pendents dintre del món faller.

Pel que fa a allò que entenem com a «lletres falleres», especialment a la comarca de la Safor, que és la que jo conec més de prop, anem de grata sorpresa en grata sorpresa. Els anomenats en argot faller «llibrets» de falla —a pesar que alguns ja sobrepassen les 200 pàgines!— són cada vegada més dignes, més moderns, més interessants pel que fa a continguts, i guanyen qualitat visual i literària d'exercici en exercici. Enguany, per exemple, he tingut l'oportunitat de conèixer el bon saber fer d'una falla més bé modesta d'Oliva, la del barri sant Francesc, que, de la mà d'Enric Escrivà, un jove convençut i rigorós que s'encarrega de la gestió, la coordinació i el disseny del llibre, em va demanar col·laboració per a una publicació que volia que es diguera Dones com jo —on el «jo» és la pròpia falla, la creació artística en femení—. No vaig poder ni saber dir-li que no (ni a Rosanna Torres, que ens havia posat en contacte). El seu entusiasme, i sobretot el concepte temàtic del llibre em van seduir des del primer moment.

Portada del llibre Dones com jo. L'autora, com també d'unes altres il·lustracions
interiors, és Paz García.

Els vaig proposar que férem un treball col·lectiu, ben poc convencional, que poguera suplir les funcions de la tradicional «explicació» de falla: una espècie de (pseudo)explicació dividida en temes de caràcter faller, sempre enfocats des de la mirada d'una dona protagonista, que aniria completant un mosaic literari, on cada text funcionaria a manera d'escenes del monument faller. Sense deixar de banda el caràcter de crítica, de denúncia, de revisió, d'humor que són els motius fundacionals del món de les Falles. I així, aquesta explicació poc a l'ús ha sigut possible gràcies a les aportacions literàries d'Àngela Guixot, d'Isabel Canet Ferrer, de Julia Rodríguez Martínez, d'Àngels Moreno, d'Encarna Sant-Celoni Verger, i de Joaquina Barba, que és autora del text «L'ofici de ser jo», que descriu el monument dedicat a la gent més menuda de la falla. Júlia Llorca és la responsable d'unes fotografies magnífiques que han sabut captar uns ninots encara en procés de construcció. Unes imatges magníficament acordades amb la idea de qüestionar estereotips, d'ensenyar altres mirades poc usuals, de replantejar, també des de la fotografia, els cànons esperables de l'estètica dels monuments.

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, s'ha presentat a Oliva aquest llibret que, a manera de descàrrec introductori, aclareix: 

«Dona és la falla i per tant dona sóc. Dona és una publicació que conté les invencions, clixés, imatges, metàfores, crítiques, poemes, tràngols descriptius i tot allò que naix, creix i viu al meu voltant. Dones seran les seues protagonistes, Dones com jo. Dones que regnen i governen dintre d'una comissió que aspira a trencar els models fallers preestablerts i encarar el futur amb igualtat.

»Dones de lletres, d'arts i de l'ensenyança se sumen a una edició que pretén el compromís de la dona en tots els aspectes d ela festa, des del respecrte mostrat i exigit.» 

Un moment de la presentació de Dones com jo, a Oliva.
D'esquerra a dreta: Àngela Guixot, Imma Ibiza (autora de les fotografies del monogràfic), Isabel Canet, Enric Escrivà, Vicenta Llorca, Paz García,
Maria Josep Escrivà. Foto: Júlia Llorca.

Un dia de principis de gener vàrem anar a visitar el taller de l'artista faller que s'ha encarregat aquest anys d'elaborar la Falla del barri sant Francesc d'Oliva. Josep Sanchis es diu. Hi érem Enric Escrivà, Júlia Llorca, Àngela Guixot i jo mateixa. Allà vaig viure una espècie de xoc i alhora de revelació que, des de la més pura metàfora grotesca del cartó-pedra que representen els ninots de falla, il·lustrava a la perfecció quina és la visió i el tractament de les dones —en general, en una falla de pressupost mitjà, de comarca— que predomina dintre d'aquest àmbit. Com a resultat d'aquella experiència il·luminadora vaig escriure el text que transcric a continuació, i que forma part de la (pseudo)explicació del llibre Dones com jo.

LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER

Marie France té quaranta-set anys i, com el seu nom indica, és francesa. Un mes de juliol, de ja en fa més de vint, va estiuejar a Oliva i hi va conèixer Quina que, a més d’escriptora, és una dona amable, preocupada per la nostra escola en valencià i per la nostra llengua. 

Un matí de molta xafogor, Marie France va voler buscar la frescoreta de la biblioteca de l’Envic, i aprofitar per conèixer alguna autora, o algun autor, oliver, que n’hi ha, i de bons, perquè Marie France havia après Llengua i literatura catalanes en una universitat francesa, i havia arribat a llegir la novel·lista Mercè Rodoreda, i Enric Valor, i fins i tot un llibre de la poeta Àngels Gregori que un dia li va enviar Quina —Quina Barba, l’escriptora, ja sabeu...—, per correu, com a regal d’aniversari.

—Peggg favog, senyoga, em podria dig com aguibag a la biblioteca de l’Envic? —Marie France parlava valencià amb aquell inconfusible accent francès. Tot coherent.

—Ui, quina casualitat! Jo també hi vaig. Si vol, l’acompanye.

I aleshores no ho sabien, però la francesa i Quina Barba, que aquell matí de juliol feia una animació lectora a la biblioteca de l’Envic, hi varen iniciar una amistat que va durar anys i panys.

Marie France coneix les falles, i coneix els llibrets de falla, sobretot aquells elaborats amb gust, i coneix les revetles, i les paelles i la xocolatà també, i la cremà on tot allò, bo i dolent, acaba convertit en un no-res de cendres, i tornem a començar... I sobretot coneix les mascletades, que el primer dia que en va presenciar una es va fer tota tremolosa, de la impressió... Però no coneixia el taller d’un artista faller. No n’havia vist mai cap per dins. La factoria d’aquells ninots de colors vius i cossos caricaturescos el destí dels quals és ser pastura de les flames; combustible per al foc depurador. El foc que, a ella, tant l’ha feta gaudir en aquesta vida.

—Acompanya’m a visitag el talleg d’un agtista...

Els seus desitjos són ordres per a l’amiga Quina. Al cap i a la fi, ella és qui la va introduir en el món del foc i de la pólvora. 

—Ui...! Que no fa cap home nuet, vostè...? Tot són dones mamelludes? —això li ha eixit del cor i en perfecte valencià, a la Marie France, sense cap paraula que delate la seua procedència gal·la. La companya, Quina, intenta assuavir la incomoditat.

—La meua amiga està fent un treball sobre les festes falleres al País Valencià. En concret, sobre el tractament de les dones als monuments fallers. Li he explicat que, a la falleta infantil de Sant Francesc d’Oliva, enguany parlem de dones jutgesses, veterinàries, astronautes, pastisseres...

—Això, això, pastisseres... De dones amb davantal i bunyoleres n’hem fet algun, de ninot, però, de dones astronautes, no ens n’han demanat mai, eh?, ha ha ha... I nosaltres fem el que el client ens demana, com vostès podran comprendre. Li agraden, a vostè, els bunyols... —encarant-se a la francesa.

—Sí, i tant!: de cagabassa...! 

Ha dit «de cagabassa» acompanyant-se d’un cert somriure histriònic, a imitació d’un ninot emblanquinat només, que té tot l’aspecte d’esdevenir, en un futur pròxim, polític.

Marie France i Quina s’ho miren tot amb les celles arrufades, acompanyades per l’artista, entre embalums embolicats amb plàstics, figures manques, i de vegades coixes també, perquè no els ha arribat encara la fase de ser dotades d’extremitats. Entre la pols i els cossos mutilats i les ganyotes descolorides, tot allò té un aire truculent, més semblant a un escorxador de cartó pedra que no a una factoria fallera. Es detenen a observar de prop un ninot en actitud d’apagafocs:

—I bombegues? No ha ideat mai vostè cap dona bombeggga?

Júlia Llorca és l'autora de les fotos que acompanyen la (pseudo)explicació
col·lectiva de la falla. En aquest cas, el ninot d'una fallera, encara per acabar de polir i de pintar, duu rubricada al pit la firma de l'artista faller; i en una mà,
un dels estris dels treballadors del taller.

I la Quina, que contempla des d’una certa distància altres fragments humans de falla, amb dos ulls com a dos plats, allarga la pregunta, de tirereta:

—Ni-músiques-ni-polítiques-ni-dones-astronautes-ni-jutgesses-ni-veterinàries-ni-dones-sense-totes-eixes-mamelles...!? —això ha sigut un udol, més que una pregunta, que l’escriptora ha llançat amb el cap dirigit cap al sostre i les dues mans protegint-se els pits, a manera d’escuts contra aquests pobres ninots condemnats a ser homes any rere any.

—No tenim motles de tot això per a dones, senyores meues! Si no me’ls demanen, jo no en tinc cap culpa. Tenim una bruixa, això sí, amb granera voladora i tot... A França podran ser molt modernes, però ací, a la Safor, els fallers..., i les falleres... —amb sorna— no es calfen tant el cap: un músic, un bomber, una dona mamelluda, un polític malcarat, un artista —s’assenyala ell mateix amb els dos índexs de les mans—, i poc més... A vore, vostè, a què es dedica vostè, a part de buscar fantasmes amb arracades?

Les dues dones es miren, amb una d’aquelles mirades còmplices que només saben entendre amigues de mitja vida:

—Jo, senyog agtista...? Jo sóc pigotècnica, de les dels castells de cologs i de les mascletades. Vostè no pot feg-se una idea de què se sent quan des de dalt del balcó de l’ajuntament, un falleg ben templat, amb els ulls entelats per l’emoció, et miggga i declama de caggga a la multitud allò de...:

—Senyoga pigotècnica: pot vosté començagggg... la mascletà! —Marie France ha pronunciat la frase amb el braç dret apuntat cap endavant i un posat estàtic de solemne satisfacció; model humà per a un ninot futur que podria representar el somni d’alguna dona—. Vostè no en té ni idea, ni jo tampoc. Pegggo... algun dia, senyog agtista..., algun dia..., passagà!

La factoria fallera s’ha quedat silenciosa. Fa deu minuts que el personal ha plegat per anar a dinar. Només se senten, fora, uns trons que reboten contra l’estructura metàl·lica del taller. Uns trons que anuncien tempesta que puja per llevant, poderosa, de pluja fecunda, que s’hi acosta...

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «ULLAL»

Des de fa un temps publiquem, en un dels allotjaments filials del bloc de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), una secció titulada «La vida secreta de les paraules», en referència i petit homenatge a la pel·lícula homònima de la —per a mi— admirada directora de cine Isabel Coixet. Es tracta d'un projecte compartit amb la benvolguda amiga i companya de lletres Àngela Guixot Escrivà, i amb la fotògrafa, i igualment benvolguda, Júlia Llorca Tauste.

La primera idea que va motivar aquestes entrades fou la de resseguir l'origen etimològic d'algunes paraules que, per a nosaltres, tenien un significat especial. Però immediatament vàrem aclarir que aquest incentiu inicial havia de comportar una sèrie de ramificacions. I així, a l'entrega inaugural, dedicada a la paraula «corfoll», hi vàrem escriure: 

«És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).»

Una de les fotos de Júlia Llorca Tauste per a il·lustrar
l'entrada dedicada a la paraula «corfoll».

Com que El Rebost de Bucomsa —que és el títol de l'habitatge virtual que acull aquesta secció— no és massa regular en les seues publicacions, i funciona més bé com a magatzem, que no com a finestra oberta de bat a bat, aquestes entrades vidasecreteres, les anunciem a través de les xarxes, i també, a manera de gadget d'accés, des de la columna dreta d'aquest Passa la vida. Però sabem que no tothom freqüenta —ni falta que en fa— els compulsius mons de Facebook o de Twitter, i per això he pensat que no estaria malament donar notícia des d'ací també de la tercera entrega, recentment publicada, que hem dedicat a explorar algunes de les vides secretes de la paraula «ullal». En aquest cas concret: el seu caràcter metafòric, alguns dels suggeriments que la paraula i el medi on s'ha gestat ha aportat i aporta a les meues experiències vitals i emocionals, i moltes més coses que, si us ve de gust, podreu conèixer accedint-hi des d'ací. 

Marjal de la Safor. «Ullals», «senill», «lluents»... i tantes altres paraules pròpies del medi constitueixen una espècie de microreserva lèxica que cal admirar i preservar igual que el mateix espai tan amenaçat en els últims temps.
A la part dreta de la fotografia de Júlia, hi apareix el castell de Bairén;
a l'horitzó, el Montgó (a l'esquerra) i la Segària (a la dreta).

En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», en aquesta entrada era quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques. 

Ullal de la Perla. Marjal de Gandia (la Safor). Foto: Júlia Llorca Tauste.

[MIREU L'ULLAL AQUELL...]
 
Mireu l'ullal aquell
tot d'aigua transparent
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la negra nina, el negre.


Ibn Khajafa d'Alzira / Trad. Josep Piera
Jardí ebri, Edicions 62, 2007.