Des de fa un temps publiquem, en un dels allotjaments filials del bloc de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), una secció titulada «La vida secreta de les paraules», en referència i petit homenatge a la pel·lícula homònima de la —per a mi— admirada directora de cine Isabel Coixet. Es tracta d'un projecte compartit amb la benvolguda amiga i companya de lletres Àngela Guixot Escrivà, i amb la fotògrafa, i igualment benvolguda, Júlia Llorca Tauste.
La primera idea que va motivar aquestes entrades fou la de resseguir l'origen etimològic d'algunes paraules que, per a nosaltres, tenien un significat especial. Però immediatament vàrem aclarir que aquest incentiu inicial havia de comportar una sèrie de ramificacions. I així, a l'entrega inaugural, dedicada a la paraula «corfoll», hi vàrem escriure:
«És bonic, i important, i indiscutible, pensar que una paraula ha evolucionat d'una manera determinada segons quina haja sigut la seua forma originària en la llengua, més o menys remota, de la qual procedeix. Però igualment bonic és tot allò de subjectiu, de poètic, d'afectiu
que, per a cada parlant, porta implícit una paraula. Em referisc als i a
les parlants que tinguen sensibilitat, clar, encara que siga una
miqueta només, cap a les paraules amb què construeixen, peça a peça, a
manera de corfolls d'una ceba, la llengua que parlen. Sembla una
obvietat, veritat? Doncs no ho és tant. Si filòlegs són (som) les
persones amigues, o amants (phílos) de les paraules (lógos), no podem obviar que, per desgràcia, en aquest país nostre també convivim amb acarnissats lingüicides (de lingua «llengua» i caedere «matar»).»
 | |
| Una de les fotos de Júlia Llorca Tauste per a il·lustrar l'entrada dedicada a la paraula «corfoll». |
Com que El Rebost de Bucomsa —que és el títol de l'habitatge
virtual que acull aquesta secció— no és massa regular en les seues publicacions, i
funciona més bé com a magatzem, que no com a finestra oberta de bat a
bat, aquestes entrades vidasecreteres, les anunciem a través de les xarxes, i
també, a manera de gadget d'accés, des de la columna dreta d'aquest Passa la vida.
Però sabem que no tothom freqüenta —ni falta que en fa— els compulsius
mons de Facebook o de Twitter, i per això he pensat que no estaria malament donar
notícia des d'ací també de la tercera entrega, recentment publicada, que
hem dedicat a explorar algunes de les vides secretes de la paraula
«ullal». En aquest cas concret: el seu caràcter metafòric, alguns
dels suggeriments que la paraula i el medi on s'ha gestat ha aportat i
aporta a les meues experiències vitals i emocionals, i moltes més coses
que, si us ve de gust, podreu conèixer accedint-hi des d'ací.
 |
| Marjal de la Safor. «Ullals»,
«senill», «lluents»... i tantes altres paraules pròpies del medi
constitueixen una espècie de microreserva lèxica que cal admirar i
preservar igual que el mateix espai tan amenaçat en els últims temps. A la part dreta de la fotografia de Júlia, hi apareix el castell de Bairén; a l'horitzó, el Montgó (a l'esquerra) i la Segària (a la dreta). |
En un pas més enllà cap a la quinta essència del mot «ullal», emparentat directament amb «ull», en aquesta entrada era quasi impossible no fer referència a un poema —exquisit, al meu parer— de qui es considerà, ja al segle XI, un artista de la paraula, originari d'Alzira, de sobrenom «el Jardiner» per la seua habilitat per versar, metafòricament, i subtilment sempre, motius florals o la bellesa seductora de la natura. Ibn Khajafa d'Alzira, com es coneix aquest poeta que forma part de la tradició literària arabigovalenciana, ha estat incorporat a les nostres lletres gràcies a l'escriptor valencià Josep Piera, que demostra tenir amb el Jardiner d'al-Andalus interessants concomitàncies poètiques.
 |
| Ullal de la Perla. Marjal de Gandia (la Safor). Foto: Júlia Llorca Tauste. |
[MIREU L'ULLAL AQUELL...]
Mireu l'ullal aquell
tot d'aigua transparent
on nada un xicot negre.
Al fons, hi ha cudolets.
Quin ull blau, i lluent,
la negra nina, el negre.
Ibn Khajafa d'Alzira / Trad. Josep Piera
Jardí ebri, Edicions 62, 2007.
Precioses fotos, precisa observació, estimada amiga! I en unes setmanes tan acalorades –mai millor dit– pel que fa a l'ús escadusser de la nostra llengua per part de persones que ni ens interessen ni pinten fava en aquests oasis blogaires nostres, cal dir que només podem aprendre a estimar –i conéixer!– les nostres paraules de la mà –i la veu– d'aquells que més se les estimen. Llarga vida al rebost, doncs; llarga vida als amants de la paraula!
ResponEliminaGràcies, estimat Jovi, per les teues aportacions sempre atentes. Saps què m'ha pegat més tort en tot aquest xou de l'acaloramenta ritabarberiana?: que pràcticament ningú s'ha escandalitzat perquè tota una alcaldessa que porta dues dècades en el càrrec no s'ha preocupat d'ensenyar-se a parlar valencià ni encara que fóra per quedar bé des del seu propi càrrec. Tot s'ha quedat en el ridícul, en el grotesc, en l'escandalera-beefeater. Però quanta de la gent que se n'ha mofat hauria exigit en algun moment a un càrrec públic com el d'aquesta senyora que s'expressara correctament en valencià i que demostrara respecte i prestara atencions a una de les dues llengües oficials de la ciutat que governa? El gran huracà a les xarxes s'hauria quedat reduït a un bufit a penes d'aire resclosit.
EliminaAixí és exactament: només podem aprendre a estimar la nostra llengua i les nostres paraules de la mà de qui se l'estima, i per motius, al cap i a la fi, d'amor per nosaltres mateixos com a poble. La indiferència i el menyspreu les maten, a la llarga, les paraules.
Mal sermó t'acabe de muntar! Disculpa: tu m'has provocat!
Jejeje, no és cap sermó: jo recorde haver escrit al Facebook unes paraules de tristesa arran de l'incident. Si gran part de la societat es conforma amb l'acudit i l'sketch, això vol dir que no hem avançat. Això sí, pot percebre's un enuig majoritari, fins i tot per part de castellanoparlants, que no entenen com pot governar-se 27 anys una ciutat sense valorar la llengua de la seua gent. Porca misèria mental. Políticutxos casposos i franquistes disfressats de segle XXI!
EliminaI encara podeu afegir l'ull de bou, a Oliva: un naixement d'aigua a nivell de terra a l'Almuixic, que només brolla quan plou molt.
ResponEliminaDoncs això sí que és una metàfora en estat pur, l'ull de Bou! He descobert un article grandiós a la revista Mètode que es titula "Els ulls de la Terra". Que bonica, la combinació entre la riquesa lingüística i la mediambiental!
EliminaA veure si tu, o alguna persona d'Oliva ens poguera aclarir si, en aquella marjal, es coneix la paraula "lluent" o "blau" o les dues, per a designar aquells tolls d'aigua lliures de vegetació. I si serien sinònimes.
Gràcies!