Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 21 de maig de 2017

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD


La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.

Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada:





En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge».




En aquest blog n'he parlat alguna altra vegada. Ara només vull deixar constància per escrit que L'Home del Capell de Palla ja és una realitat en format llibre + DVD, amb aquest text amb què es clou la publicació, on he volgut fer memòria de la gènesi d'aquest treball literari i escènic i expressar, en forma de dedicatòria final, l'esperit que l'impulsa. Les imatges, realitzades amb arena, que il·lustren l'entrada i el llibre, són d'Amadeu Vives. Van ser fotografiades per Natxo Francés. Es van fer a Pedreguer (la Marina Alta) l'abril de 2014.


Els músics, intèrprets i autors de les melodies originals de L'Home del Capell de Palla:
Àlex Velázquez (piano), Cristina Martí i Xavi Richart (dolçaines).
 
Un bon dia em va trucar la músic i bona amiga Cristina Martí Morell, amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de combinar música de piano i de dolçaina amb una animació plàstica amb arena, projectada en escena sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un conte narrat en directe, que hi hauria de funcionar com a fil conductor i que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa multidisciplinària. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè els beneficis de l’espectacle, que vam estrenar el 14 d’abril de 2012 a l’Espai Cultural de Pedreguer, anaven destinats a diverses associacions d’ajuda a persones discapacitades. Al voltant de 400 persones ompliren la sala de gom a gom aquell dia. L’Home del Capell de Palla no podia començar a pedalar amb millor peu.





Feia anys que una primera versió del conte dormia en un calaix. D’allí va ressorgir la nit que, per primera vegada, vaig explicar a l’artista Amadeu Vives que el nostre protagonista viatjava a cavall d’una bicicleta i que duia un gran capell de palla al cap. A Amadeu, se li van encendre dues llumetes als ulls imaginant com el dibuixaria amb l’arena. En aquell moment vaig notar com, després de tant de temps, l’Home del Capell de Palla tornava a respirar.


Amadeu Vives dibuixa amb l'arena fins i tot en l'aire. Fotografia de Natxo Francés.


Volem dedicar el nostre espectacle a tota la gent que fa art i fa cultura, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures, a viure més intensament, a gaudir de la bellesa i a créixer, en definitiva, com a éssers humans. En aquests temps en què se’ns vol fer creure que tot això són futilitats i valors a la baixa, nosaltres reivindiquem el dret a somniar, que és sinònim d’obrir un camí de vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat.





Tornem al principi: el periodista Zequi Castellano ha volgut dedicar un dels seus Tercera persona del singular, el programa que dirigeix a Ràdio l'Om de Picassent, a L'Home del Capell de Palla. Hi vam conversar molt a gust en una d'aquelles entrevistes pausades i tan ben elaborades que tan estranyes són ja en la majoria dels mitjans, sotmesos al ritme trepidant del món actual. Gràcies, Zequi, per posar el teu temps valuós a disposició d'aquestes causes impagables.



diumenge, 14 de maig de 2017

La (bona) poesia satírica també existeix

En tenim la prova en els Versos (per)versos de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys».

En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada i escandalosa. [...] El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat.» Ja sabem que, malauradament, no seran la panacea per a les asprors de l'existència d'Amàlia, però jo diria que el seu propòsit càustic ja és una manera positiva, i lloable, de rebel·lió. 




I per què el títol d'aquesta entrada?: La (bona) poesia satírica també existeix. De poesia presumptament satírica se n'havia fet, al País Valencià, sobretot en l'àmbit de les publicacions i els escenaris fallers. També en espais populars on importava més la rialla fàcil, normalment provocada per situacions grolleres i usos lingüístics poc acurats, que no el rigor literari o la possible reflexió incitada per l'humor intel·ligent. El filòleg i professor Jesús Peris Llorca, al pròleg del llibre boluferià que intitula, ben encertadament «Salvador Bolufer: el trobador necessari», ens hi posa en antecedents —històrics i sociolingüístics— d'aquesta manera tan esclaridora:

En la dissortada i absurda batalla de València que patírem els valencians, malauradament la poesia satírica, i les explicacions i relacions falleres, caigueren del costat del secessionisme lingüístic. Aquesta reedició tramposa dels poetes d'espardenya, amb les seues espardenyes falses de disfressa, havien convertit la poesia satírica, els registres còmics de la nostra llengua, vinculats a més a les nostres festes i tradicions, en un ariet contra la recuperació de la resta d'espais de la llengua, en una mena de tasca de corc que llançava la poesia popular contra la llengua del poble. [...]
 
Per això és tan important la figura de Salvador Bolufer —i d'altres poetes festius a les nostres comarques, com ara Pep Gonga, a la Safor—. Perquè sostingueren la poesia satírica en aquests moments crítics. Perquè entengueren que una llengua només pot ser normal si el seu ús està normalitzat en tots els registres.


Salvador Bolufer al Verger del Museu Frederic Marès de Barcelona, on interpretà poemes
d'El cantar de la burrera l'any 2009.
Francesc Vila, autor d'aquesta i de les fotografies que vénen a continuació, en va fer una crònica bonica a Vilaweb.

Però, en realitat, jo, ací i ara, només buscava una excusa per poder reproduir el colofó que, juntament amb l'escriptor Tomàs Llopis, coassessors i copresidents a parts iguals de la companyia Burrera Comprimida SA comandada per don Salvador Bolufer, vam redactar per sumar-nos d'alguna manera a la celebració de la publicació dels seus Versos (per)versos. Què és exactament això de la Burrera Comprimida SA (BUCOMSA) seria llarg d'explicar i, segurament, l'explicació, exposada en un espai com aquest, resultaria poc convincent. Si en teniu curiositat, des d'ací podreu accedir a una descripció curricular del fenomen... parateatral?, literari?, filosòfic?, sociopolític?, artístic?, humanístic?, tot alhora...?



El periodista Arturo Ruiz, des de les pàgines digitals de Marina Plaza, ens ho posa ben fàcil, i ben guapet, perquè jo ara hi puga introduir el nostre colofó per al·lusions...:

Al final del llibre, Bolufer detalla amb la profusió dels tipus ben agraïts tots aquests retalls de vida i complicitats, amb un profund reconeixement a Escrivà i Llopis, "els que m’han ensenyat a gaudir i festejar la nostra llengua i a poder-la escriure amb un mínim de dignitat". De fet, el colofó ​​de l’obra està escrit pels dos al més pur estil del Tirant lo Blanc.

Sense més preàmbuls:

Ací fineix el segon llibre
del gran poeta satíric don Salvador Bolufer,
autor i pare de la Burrera Comprimida,
monstre escènic, servidor de ningú i assot de concejals,
el qual llibre fon traduït,
repetidament d’una llengua a una altra i de l’altra
a la de més enllà i de la de més enllà a de més ençà
sense tocar-li ni una sola coma
perquè totes les llengües a què fon traduït eren una sola,
pel mateix don Salvador Bolufer
autor i responsable de tots els versos i de totes les rimes
i fins i tot de la interpretació sui generis dels diftongs.
I si altre defalt hi serà trobat ha de ser atribuït
sense contemplacions a la ignorància dels correctors.
L’equip assessor s’absté per motius d’espai d’elogiar
el llorejat autor i afirma, finalment,
que si en aquest llibre hi ha posades algunes coses
que no siguen tan políticament correctes
com caldria esperar d’un autor
el nom del qual sempre ha d’anar
—i hi va ací—
precedit pel tractament de «don» ha estat fet expressament.
I deixa a la lliure interpretació de cadascú
les conseqüències morals de tals excessos.*


(*) N. dels c. (Nota dels colofonistes): signen aquest colofó en Tomàs Llopis Guardiola i na Maria Josep Escrivà Vidal, coassessors i copresidents, a parts iguals, de Burrera Comprimida SA (Bucomsa), que també volien dir la seua en algun lloquet d’aquest llibre signat per don Salvador Bolufer, i només hi han trobat aquest petit racó en l’última de les 189 pàgines dedicades a reproduir versos perversians.



Després dels anys, m'ha agradat retrobar aquesta imatge on, entre el públic distingit del verger del Marès, hi he pogut reconèixer els poetes Francesc Garriga (oooh, quin enyor, senyor Garriga!) i el Jaume Pons Alorda, amb cara jove de bon xiquet. Mireu-los just a sota del colze dret del trobador Bolufer.


Per últim, no puc estar-me d'adjuntar a aquestes línies un petit tast, en format de recitació radiofònica perpetrada per mi mateixa, d'un poema de Versos (per)versos, titulat «The bleda for president» que arranca amb aquesta estrofa:

Tinc oberta una ferida
d’una pena enterbolida
que em rebenta la moral.
Passa el temps... Ningú em convida
a guarnir la meua vida
amb un càrrec oficial.

I amb aquest gest, senzillament, voldria agrair al trobador pegolí tant de temps de burlar i plantar cara als «bufanúvols poderosos i als llepaires indecents», amb paraules esmolades, amb accions desvergonyides i amb l'enginy desacomplexat que l'ha caracteritzat des de fa dècades i el caracteritza encara. Llarga vida a la Burrera, i a totes les seues maneres d'expressió, senyor Salvador Bolufer!



Motiu de la contraportada de Versos (per)versos ideat per Josep Olaso.




 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »