Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 25 d’abril del 2017

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell


En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que els seus versos m'han fet estrènyer els punys, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017


El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017




El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia Ser. 


No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998.







dilluns, 17 d’abril del 2017

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.
Isabel Coixet

Text: Àngela Guixot, Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)



Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet?


Aquest és un sitiet fet de jonc que, segurament, posseeix el rècord de veterania
entre els que hi ha per casa. L'única fotografia que no hem d'atribuir a Júlia, perquè l'he feta jo per necessitats del guió.


Hem pensat que aquests dies de combois pasqüers, i de paelles santvicenteres eren ideals per dedicar el nostre particular homenatge a aquest objecte entranyable. I també l'etimologia s'ha posat de part nostra, en aquesta ocasió, perquè la paraula pascha, variant de l'hebreu pesah, en el sentit de "pas, trànsit", commemoració de l'èxode, adopta posteriorment la de pascua, en llatí vulgar, per influència de pascuum ("pastura") a causa de l'àpat ritual. Ho explica més o menys així el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), i, a més a més, el Diccionari Català-Valencià-Balear hi aporta més detalls encara: "per analogia del llatí pascŭa ‘pastures’, afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap de bestiar de llana aportat pels pastors". D'acord que ara hem canviat el cap de bestiar per un mullador de carn amb tomaca, o per una cassola d'arròs al forn, una bona torrada d'embotit, o per la pròpia paella, i una bona mona, això sempre, de postres o per berenar... Però l'àpat col·lectiu, el ritual gastronòmic i la celebració agraïda amb els "productes de la terra" hi és igualment. 


Sitiet de disseny i material modernitzats, però que continua acomplint la seua funció de servir de base i protecció entre olles o cassoles i la taula. En altres llocs del territori en diuen "estalvis".


Tornem al sitiet, però. Diminutiu de "siti", i variant de "seti", que potser té alguna relació amb la forma llatina situare ('situar'). Potser. En un dels nostres diccionaris preferits, el català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en una de les primeres definicions de la paraula, llegim: "Objecte o lloc destinat a seure-hi." No és el cas, però sí que hi ha aquesta idea de "repòs" que també es confereix a les cassoles o paelles que van a parar al damunt del sitiet. I més endavant de la mateixa entrada de diccionari: "Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa". Això ja s'hi assembla més. La nostra definició específica, en el seu ús propi com a valencianisme, ve a continuació: "Estalvis per a posar-hi l'olla (val.)". Ara!



Tradicionalment i artesanalment, els sitiets s'han elaborat amb materials naturals, com ara la fusta, el jonc, el cordell, o la llata, aquella trena de brins de cànem, d'espart, de palma, etc., de forma aplanada, que també serveix per a fer estores, senalles o soles d'espardenya i que, poèticament, jo ja no puc deixar d'associar amb una bella imatge de Vicent Botella, poeta de Gata que fa molts anys va comparar l'activitat pacient, meticulosa, manual de "fer llata", a la d'escriure poesia:

No em van parir per dibuixar-te
però sé fer llata amb les paraules,
nugar un món de versos
i treure un llit.

Vicent Botella: Residu de pluges, Aula de Poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2005.


A la Marina i la Safor se'n tornen a veure trenar amb naturalitat, als mercats de la terra o als porrats, com ara en aquest de Sant Macià de Ròtova (la Safor), que la Júlia Llorca va recórrer a la recerca d'un sitiet fotografiable..., i el va trobar!, i a més a més, en plena elaboració. Mireu si és poc bonica la imatge: 




Hi ha una referència literària del sitiet ("setiet", en aquest cas) en una de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, que no hem pogut ubicar encara amb més precisió, i que ens ha posat de mala veta, tot s'ha de dir, per l'atàvica comparació pejorativa en què s'utilitza una dona com a exemple recurrent:

Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides.

Per compensar, però, ens quedem amb aquest text que ha escrit Àngela Guixot, que és una prova d'admiració cap aquelles persones que treballen en contacte amb la terra i amb els productes que la terra els ofereix, i amb entusiasme i insistència van recuperant un món que estava a punt de desaparèixer, i, amb ell, les belles paraules que el diuen: pedres precioses en perill d'extinció.




A Casimir Romero Garcia


Amb el bon temps venia l’hora d’arrabassar les palmes. I sense guants ni fes, les mans dels llauradors s’omplien de ferides i es deformaven. No debades diuen que «aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang». Sovint, però, era l’únic jornal, fer palmes.

Amb el bon temps venia bé assolellar les palmes. I un cop ben seques, i ja ensofrades, mans destres les embrinaven. I en trenaven els brins. Tres brins o cinc. O set. O nou. Cadires arrenglerades, converses i xafardejos, i rastres de brins trenats. Eren, aquelles, cadires humanitzades. I eren, aquells, els dies de fer llata.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes entremig de la cendra. I és just amb eixes palmes que hem de fer un sitiet. És just amb els ventalls rebrotats entre el gris, resistents contra el gris, permanents malgrat tot, que hem de fer un sitiet.

Dels dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes com una mà oberta... Nosaltres, ho sabem, tenim la sort dels margallons. Tot és qüestió d’arrenglerar els colzes i posar-se a trenar, amb material humil, invictament humil, un gran sitiet amb anses. Amb moltes anses. Només al seu damunt podrem bastir un poble.

Àngela Guixot Escrivà


Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Nona
Llepassa i Parot (estellesianament...)
Bruixa
Corfoll 


dissabte, 1 d’abril del 2017

Tòfones sota terra


Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.



Silenci. Fotografia: MjE, 2013.






HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".