Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Tòfones sota terra


Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.



Silenci. Fotografia: MjE, 2013.






4 comentaris:

  1. Em fas recordar els dies de menut. En estiu, pel matí, ma mare anava a comprar i ens quedavem jugant, la meua germana i jo, al llit enorme dels meus pares. La llum es projectava sobre els filets i els puntets de pols que suraven ingràvids amb una llum semblant a la que descrius. Recorde una màgia semblant a la que descrius. No és gens fàcil tindre eixa mirada de xiquet que sols poden tindre persones com tu. Salutacion. :)

    ResponElimina
  2. És molt curiós, com la llum pot tenir un poder d'evocació tan poderós, i com una manera determinada d'incidir en els espais i en els objectes ens pot transmetre tant de benestar, i el seu record pot desencadenar associacions mentals tan llunyanes en el temps. Molt bonic, pensar-ho.

    Una vegada vaig sentir que una escriptora parlava de la infantesa com d'un bagatge que se'ns acumula a dintre al llarg de la vida, i que no ens abandona mai, per a bé i/o per a mal!, hi afegiria jo. Supose que la mirada "de xiquet" a què et refereixes i que elogies en mi es té quan s'està en pau amb un mateix, perquè la pau interior és allò que més s'assembla a la innocència de la infantesa. Al meu parer, amb l'edat, encara tenim un avantatge, respecte del temps de xiquets, i és que, quan tenim la fortuna de gaudir un d'aquests moments beatífics, de silenci interior que incita a la creació, en som, a més a més, conscients d'aquest privilegi. Això no passa quan som infants, en què, si tenim la fortuna de viure una infantesa més o menys "feliç", no tenim la maduresa mental encara per a reconèixer-ho. Fixa't que la situació i l'estat d'ànim que tu has evocat a partir d'aquest escrit ha arribat molt de temps després d'haver-lo viscut. La consciència, tant del goig com del dolor crec que és allò que marca la nostra dimensió humana.

    M'ha eixit una bona filosofada. Gràcies per l'estímul.

    ResponElimina
  3. Adés els "scrofa" i ara els "domesticus", siga com siga un "sus", que amb tanta rebolcada enfanga el silenci que tant es requesta en el text. Comptat i debatut, siga prosaica, siga poètica, la disbauxa sempre comporta soroll. Com ens agrada refocil·lar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que ho dius, i gràcies a tu, reconec que últimament tinc una tirada forta cap aquests mamífers, sí. Entre els "sus", em captiven els fers, els que ara diuen que fan tant de mal a les propietats domèstiques, i el que fan, els pobres, és garantir-se la subsistència i els espais que els hem anat arravatant. Sí que ens agrada refocil·lar, sí (sobretot si és en bella companyia!). El silenci és el llindar. I també el colofó: "Tèbia és la pau dels cossos en silenci./ Tebi el silenci compartit dels feliços." Però ací ja estem canviant de tema... O potser no.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".