Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de març del 2024

«El cataclisme redemptor». A propòsit de L'udol de la lloba, d'Isabel Canet Ferrer

Amb L'udol de la lloba (Edicions del Buc, 2024), Isabel Canet Ferrer ha estat mereixedora del XLI Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi, que atorga l'Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.

Els companys editors m'han concedit l'oportunitat d'acompanyar l'edició d'aquest bell llibre —bell tant pel que fa a la forma externa com al contingut— amb el text que reproduesc després de la fotografia. 

Isabel inicia amb aquest títol un camí poètic que es preveu potent, coherent amb la seua manera de viure intensament i plenament, des de l'exigència i amb el punt de risc apassionant que sempre acompanya les persones que es rebel·len contra la indiferència i contra la resignació. Una veu —un udol— que Isabel profereix des del fons d'ella mateixa i que vol interpel·lar un col·lectiu amb el qual us sentireu identificats. Identificades. 

 

 Fotografia de Ferran Garcia-Oliver. Alcoi, 9 de març de 2024.


El cataclisme redemptor

Baixem des de la Visteta de Barx fins a Simat, a l’encontre del monestir cistercenc. Hi ha molta humitat al cel i la mar només s’hi endevina, al fons d’un paisatge que —si no fem cas del mantell de tarongers— em fa pensar en una pintura de Friedrich. Isabel s’hi ha criat, en aquella vall abraçada per muntanyes foradades d’avencs, entre pedres sagrades i menystingudes alhora, supervivents, però, en un entorn sempre en risc de vulnerabilitat. Com el país. Com els murs de Santa Maria de Valldigna. Com la terra que va quedant-se erma o com la veu de les dones. Des del fons d’algun d’aquests avencs —pensem que és el de la Donzella— emergeix clar i vigorós l’udol d’una lloba. S’ha engendrat en la fosca atàvica, entre una humitat esfereïdora, però fecunda. L’aigua, omnipresent en la literatura d’Isabel Canet. Llegenda, simbologia i origen de tota cosa viva. Música i fredor. Intempèrie: «M’estava al bressol, mig nua, / com un tros de carn al taulell d’un carnisser», i celebració: «Vora el riu, que passa rabent, / soc lliure granota de festa.»

«En algun racó fosc del laberint» hi ha una esfinx que es riu del nostre insomni. Mig dona i mig monstre, aquesta dualitat recorre tot el poemari i els contraris no s’exclouen, sinó que es conjuguen per compondre una única i complexa identitat. Concepte prevalent en L’udol de la lloba, la identitat: «Ser d’aigua i de ferro / ser una lloba i un monstre, / ser-ho tot i tenir un sol nom.» Una identitat encara que siga malmesa, esgarrada i recosida. O precisament per això, perquè ens recomponem a partir dels esquinços.

És L’udol de la lloba l’acreditació d’una desemparança íntima i col·lectiva alhora. Llegiu «Ferment del vespre», una interpel·lació col·lectiva a les dones, del jo al nosaltres: «Som d’un món que no ens vol ni ens empara. / Però pastem amb l’antiga recepta, / farina d’ungles, urpades i dents, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i pell de lloba.» I des d’aquest col·lectiu femení, escriu la poeta, «gestem rebel·lions», i redempcions, m’hi atreviria a afegir. Dos conceptes que m’agrada relacionar, perquè rebel és qui refusa l’obediència, qui se n’allibera; i la redempció és una manera d’alliberament també: moral. Deixem de banda connotacions religioses.

Alliberar-se de la por és un dels principis que recorre el llibre, amb un matís potent: vèncer la por a la por de l’altre, sense subterfugis; «traure’s la màscara» i posar l’altre en el destret de fer-hi front, de reconèixer-hi el monstre. I què és el monstre? L’ésser dissemblant, que defuig convencionalismes. El reflex de la por de l’altre. No acabaríem. Reprimir-la, callar-la, o proclamar-la, la por. La poeta opta per la darrera opció. Artista, pallassa —oh els ecos ovidians!—, mussol inquiet i monstre. Que balla i balla —hi ha una manera més màgica d’alliberament?— davant del mirall. Que somia, que s’il·lusiona i que cau. I en el vertigen de la caiguda xiscla, udola. Des del fons del pou o del nostre avenc de la Donzella. Des de la profunditat del somni o de la nit. Des del desig. Des d’on s’albira l’esclat del mot, la profecia revelada. Des d’allà, la dona-lloba alça el vol i nosaltres amb ella. Ha arribat l’hora. Benvingut siga l’udol. 

 


 L'udol de la lloba, Edicions del Buc, «Poesia», núm. 32, la Pobla de Farnals, 2024. 

Per a +Info, cliqueu a sobre de la imatge. 

 

dimecres, 28 de febrer del 2024

Grup de poesia a Ròtova. 2a sessió

Sorprendre'ns i meravellar-nos a partir d'unes poques paraules precises que potser suggereixen més que no diuen. I diuen, com destacava la poeta Montserrat Abelló, aquella veritat de cadascú, intransferible i única, viscuda autènticament. Això són algunes de les conclusions a què vam arribar el grup de deu persones que el passat 26 de gener ens vam reunir a la Biblioteca de Ròtova per parlar de poesia, en unes sessions que hem titulat: Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne. De com la vivim, de com la llegim i de si ens agrada escriure'n.

Hi vam comentar un poema suggeridor de Josep Porcar, amb una imatge resplendent: 

   Fica el puny buit
   dins de l'albada i obre
   la mà: una rosa.

I un de Gemma Casamajó i Solé, que diu —sorpresa i meravella alhora— que

   Un poema és un avet
   al bell mig d'un full nevat.

I vam recitar i ens vam deixar encisar per "Els cérvols", de Jaume Coll Mariné: 

   Que el bosc és gran, avui, en tu i en mi,
   i no vindràs, amic, aquesta nit;
              i no tinc son.

Això vam fer en el nostre grup de poesia. Conversar en calma i sense més pretensions. I hi vam aconseguir crear entre totes i tots una estona agradable i rica. Esperem que mes a mes vagen consolidant-se aquestes trobades.

La segona sessió està programada per a divendres 1 de març, a les 17.30 hores, a la Biblioteca de Ròtova, la Safor. I, com sempre, serà un plaer compartir poesia amb qui ens hi vulga acompanyar.


Llibres de procedència dels versos citats:  

 

Josep Porcar: Els focs ignífugs, Godall Edicions, 2023

Gemma Casamajó i Solé: Domèstica maragda, Quaderns Crema, 2022

Jaume Coll Mariné: Un arbre molt alt, Edicions 62, 2018

 


Primera sessió del grup de grup de conversa Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne, a la Biblioteca de Ròtova, 26 de gener de 2024. Fotografia: Ajuntament de Ròtova.



dijous, 22 de febrer del 2024

Tindrem la mida de totes les coses...


                               ... només en dir-nos que ens seguim amant.
                                                          Joan Salvat-Papasseit

 

És possible enamorar-se d'un instant? Què ens fa estimar d'una manera especial aquella petita porció de temps? 

Una llum tènue. Les veus amigues en perfecta sintonia. Les fonètiques de les parles del nord, tan plenes d'evocacions, ai... Amb quina força es queden gravats al cor els records sonors! Saber que a fora fa fred i a casa, tanmateix, s'hi està tan a gust... Les cases compartides gràcies al miracle de l'amistat i al tresor ancestral de l'hospitalitat. Una copa de vi dolç que encara rememora el paladar. I de sobte, com un anhel llargament covat, com una necessitat, el desig de música:

—Cantem? Sí, cantem!

El Josep Ginesta ens confessa que fa hores que està enganxat a la melodia de "Dona'm la mà", el poema de Salvat-Papasseit musicat per l'Elies Monxolí a Jardí de meravelles, i que n'ha fet una versió.

—Ha sortit de la caverna! —exclama la Núria Cañellas, que ens mira amb la llum als ulls de qui sap que aviat es farà realitat un desig. El desig de música, de la veu que li confereix cos sonor.

I l'Elies ja interpreta les primeres notes al piano, i les fa lliscar sobre la meua recitació emocionada:


Els dos van riure i es van abraçar.
Mentre això passava, de la riba
sorgia ja un bell poema d'amor.

I Papasseit brindant al vent digué:
«Amant o amada, la copa ben alta!
Amics meus, la vida és una cançó!»

 

—Espera! —la Núria, novament—. Comptem fins a cinc i gravo!

Però Josep Porcar, que té mirada profètica de poeta audiovisual, ha sabut que en aquella estança es gestava una escena al més pur estil dels Afers Domèstics, i ja grava des de fa una estona, amb la llum tènue, amb les dones somrients que entren dins del plànol de la improvisació mentre jo agafe un exemplar del Jardí i m'instal·le al tamboret, a la vora del piano blanc, i, ara sí, comptem fins a cinc... I Núria fa anar la càmera i em mira fascinada mentre grava i escolta alhora, i Josep grava com la Núria em mira fascinada mentre grava... I a una certa distància, la Marta i el seu silenci, el silenci assossegat que sempre l'acompanya, s'eleva per sobre de tot. 

I ja comencen a cantar, a duo, el Ginesta que acaba de sortir de la caverna, tot tendresa, i el músic Monxolí, "Dona'm la mà"... Heus ací l'expressió de la gràcia, del miracle, de la meravella.

És possible enamorar-se d'un instant?

 

 

Aquest és l'instant i, gràcies a la gravació que en va fer Josep Porcar, el podrem recordar amb el màxim de fidelitat. Si se'm permet l'autodelectació, pura delícia!

 

 

diumenge, 21 de gener del 2024

Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne.

Sobretot, parlem-ne. Propose que ens reunim una vegada al més per conversar sobre poesia. 

En l’últim any, a partir de trobades en clubs de lectura o grups de persones que han vingut a sentir parlar sobre poesia, m’he reafirmat en dues coses: 1. Que encara hi ha molta gent carregada de prejudicis contra la poesia. 2. Que hi ha tanta gent carregada de prejudicis contra la poesia com persones que s’atreveixen a deixar de banda aquests prejudicis i troben benestar escoltant un poema, enraonant sobre poesia, llegint-ne, compartint allò tan profund i tan humà que un poema ha aconseguit desvelar en la persona que s’hi ha deixat seduir. 
 
 

 
Això és el que jo voldria, que ens atrevírem a deixar-nos seduir per la poesia. Que n’intercanviàrem experiències, lectures, recomanacions. I que un poema o un llibre de poesia ens portara a transitar camins nous de coneixement, de descobertes, d’empatia...

Si voleu deixar de banda les presses i el soroll durant una estona, enraonar amb calma, aprendre a llegir un poema; a llegir-lo en profunditat... Si n’escriviu i ens el voleu ensenyar, us esperem divendres dia 26, a la Biblioteca Pública de Ròtova. Si hi veniu traçarem junts el full de ruta que volem seguir en aquest espai que hem titulat:

Poesia, sí! Llegim-ne. Parlem-ne. 
 
No cal inscripció prèvia, però, si voleu venir i ens aviseu, ens podrem organitzar millor:

cultura@rotova.es o bé al telèfon 962 835 316 en l’horari de dilluns a divendres d'11 h a 13 h i de 17 h a 19 h.
 
 

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".