No vaig enlloc: camine. Bon any 2026

Adore l'hivern. Però el text de felicitació d'Any Nou d'enguany recrea un passeig de primavera pletòrica. En concret, en vaig prendre les primeres notes un dia d'abril que feia la ruta que puja fins al Passet de Benirrama, a la Vall de Gallinera. Quin privilegi, aquesta bellesa que tenim tan a l'abast!

L'amiga i fotògrafa de Reus, Meritxell Perpinyà Masip, m'ha cedit la fotografia d'aquesta flor de color mareperla —que, per a la meua sorpresa, resulta que correspon a la d'un all silvestre—, per acompanyar el poema. Que important és saber mirar atentament, en l'art i en la vida.

 

 Fotografia de Meritxell Perpinyà Masip. 
Ací la seua pàgina web, des d'on podeu conèixer millor els seus treballs.

No vaig enlloc: camine

 

Estesa de tessel·les blaves, la formidable florida de la borratja. Al cel brunzen les alzines. Pomells de mareperla als cirerers. La llibertat és caminar amb la llum que camina devers ponent. I acompanyar-la. Escalar la senda fins a l’empiri del silenci. Escoltar el bram d’un ase en zel que retrona entre els cingles. I discórrer amb el rierol rialler que brolla de les penyes. Voler-se esbatanar com les corol·les que són balises als camins. Ser desig en flor. Gemma solar, mareperla, als cirerers. 

 

Amb la imatge i el text, el company Joan Olaso Garcia ha donat forma de tarja als meus bons desitjos per a l'any 2026, que vull compartir amb vosaltres, és clar. 

 

 

Salut i bones festes! I gràcies per acompanyar-me, també, pels camins de la poesia. 

 

 

 

Bon any 2025

1 de novembre de 2024
La Vall de Gallinera, la Marina Alta

He eixit a caminar. Els últims raigs de sol encenien les branques roges d’un cirerer i des de la distància m’ha semblat una imatge molt bella. A un centenar de quilòmetres cap al nord, les víctimes mortals de les pluges torrencials superen les dues-centes i no sabem quines conseqüències n’han de derivar encara, d’una tragèdia d’aquestes dimensions. 

Des del meu racó de món silenciós, però, les úniques gestes que he estat capaç de mamprendre avui han consistit a acuitar, per evitar que l’atropellara cap vehicle, un gripau que creuava una pista asfaltada; i a encaminar, per dins d’un canutet de canya, el raig d’aigua que per fi brolla de la font de la Mata de Benissili. M’hi he quedat embadalida amb el so del doll en caure a la pica: una salmòdia trista però portadora d’una pau infinita.

Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment. Un dubte raonable que dura uns minuts. Vull creure que sí, que el mateix impuls íntim que a mi m’ha fet sobreposar-me a la desolació més absoluta podria assemblar-se al que, d’un en un, ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar.

Text extret de L'alegria de l'oblit, Edicions 62, 2025

 

 

 

 

D'hivern la vall. Bon any 2020

Amb aquesta il·lustració de Pau Àlvarez López i amb aquest poema que vaig compondre, a pesar de la data que hi consta, quan les oronetes començaven a desaparèixer de les façanes de la Vall de Gallinera —qualsevol dada utilitzada amb intenció literària és legítima ficció...; o no?—, vull desitjar-vos que l'any 2020 siga un bell aliat per als vostres propòsits. Que es note que heu viscut, i que en deixeu constància, si pot ser, cadascú i cadascuna amb els vostres fets, amb la vostra creativitat. A la vostra manera. 

Il·lustració: Pau Àlvarez López

D'HIVERN LA VALL

          El gos que lladra al niu

          buit d’oronetes,

          el toc tan vell

          de les campanes, quart

          a quart de soledat

          en soledat

          i aquesta dolça son de les vesprades.

          El crit de l’òliba

          i els ulls esquius

          de la guineu.              Les nostres passes calmes

          com les de Júpiter,

                                            farell:

          On van? On van

          quan ve l’hivern? 


La Vall de Gallinera,
desembre de 2019

La vida secreta de les paraules: «safareig»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Segons aquest Passa la vida, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui més en sap, en tot el País Valencià, en aquests moments—. Ben fresqueta i esperem que oportuna, també, la nostra paraula, en aquests dies de temperatures insofribles. Això és: «safareig», de l'àrab ṣahrîǧ, amb el significat de «bassal, estanyol», probablement d'origen irànic, segons els lingüistes, i documentada per primera vegada l'any 1205.

Llavador o safareig de Benitaia (la Marina Alta). Fotografia: Júlia Llorca Tauste.

Com bé explica Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «safareig», pronunciat de manera bisíl·laba o trisíl·laba, segons territoris, «avui és mot conegut i usat més o menys pertot. En català central és el nom del rentador o llavador, sigui el domèstic o el public d'una població». I puc donar fe que, almenys a la comarca valenciana de la Marina, ocorre una cosa semblant, i safareig és tant el lloc públic on hom anava a llavar —les dones, en exclusiva— com l'espai domèstic on es fa la bugada i on normalment s'acumulen els estris que s'hi dediquen. També assenyala Coromines que, a la Vall de Gallinera, és nom propi d'alguna font i que en molts llocs pertany al sistema irrigatori (a Alzira, a la Segària, a Monòver...).

Una vista del llavador municipal de Castellonet de la Conquesta,
a la comarca valenciana de la Safor. Fotografia: Júlia Llorca Tauste

Si riquíssim és el valor patrimonial d'aquestes construccions, no menys rica és la dimensió sociològica del lloc, en els temps en què els safareigs eren centres habituals de feina quotidiana i de trobada de dones que, si bé havien de suportar la duresa de l'activitat, molt sovint en condicions extremes, almenys anar-hi a fer la bugada també servia per esplaiar-se en la conversa, intercanviar notícies, contar succeïts...

Equilibri i serenitat en aquesta fotografia del llavador de Terrateig (la Vall d'Albaida).
Autor: Jordi S. C. Juliol de 2016.

Fins a tal punt eren els safareigs, o llavadors, nuclis tertulians i de circulació d'enraonies, que ha perdurat en la llengua popular l'expressió «fer safareig» amb el sentit de «conversar excessivament, amb xivarri i xafarderia —Joan Coromines dixit—, a causa del que fan les dones aplegades en els safareigs de barriada o de casa de veïnat [...] fins al punt que de la dona xafardera també es diu a Barcelona una bugadera». Ja la tenim armada! Curiós que la xafarderia siga una qüestió de gènere i que aquest gènere el determinen, exclusivament, les persones que s'aplegaven en un safareig per dur a terme una feina tremenda. I interessantíssim, d'altra banda, lingüísticament parlant, que la paraula «xafardeig» derive de «safareig», etimològicament i físicament. Fascinant, la vida secreta de les paraules!

Planes (el Comtat). Fotografia de Júlia Llorca Tauste.

 

Ara bé, i per equilibrar una mica la possible càrrega ideològica del mot «xafardejar», Joan Coromines apunta al seu Diccionari etimològic... un altre mot relacionat, «xafarnat», com a sinònim de «baralles» i relacionat amb el «xivarri dels tavernaris». Dit això, he fet la prova de buscar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans quin és el significat oficial de «xafarnat» i no hi he trobat cap ni una marca de gènere masculí, ni cap origen tavernari, com era previsible, ai las!: «Soroll que mou una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, etc.» Una colla... de persones..., és clar! Ens quedarem, però, ja quasi per acabar, i tornant sobre l'expressió «fer safareig» amb un testimoni ben bonic que Agnès Vidal i Vicedo recull al seu llibre (quasi)homònim, dins de l'apartat que titula «Un guirigall d'històries», i on l'autora cita al seu torn un text procedent d'una altra publicació germana: Els safareigs públics de la Conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat: «Al capdavall, "fer safareig" és compartir, és compartir la paraula, una necessitat d'explicar, de saber, quan tot és permès de dir, exagerar i canviar-ho. Tu m'expliques, jo t'explico, i ens ho anem passant, i totes hi anem posant». (Cossetània Edicions, Valls, 2006) 

Aquesta fotografia no té la qualitat de les de Júlia, perquè en soc jo l'única responsable, però em fa il·lusió publicar-la al costat de les seues perquè aquest és el llavador d'Alpatró (la Vall de Gallinera), que tinc ben a prop de la casa des d'on redacte aquesta entrada.

I com a colofó, ara literari, acudim a les Rondalles valencianes d'Enric Valor per recordar el que és, possiblement, el safareig més famós de la nostra rondallística popular: el llavador de Penàguila, on s'ambienta el «cas gros i esgarrifador» que ocorregué a Toneta la de les Alcoies, per malcreguda! Aquest és un tastet només de ...I queixalets també!, que us aconselle que llegiu tot sencer —si és que no ho heu fet encara!— perquè és una petita joia. Al final en teniu les referències:

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

 

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

[...] Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca [...]».

Trobareu ...I queixalets també!, d'Enric Valor al volum 4 de les Rondalles valencianes publicades per Tàndem Edicions. I també al volum 2 de les publicades per Edicions del Bullent.

I ací en format on line, juntament amb la rondalla també valoriana d'El dimoni fumador. Per poder-ne fer una primera lectura immediata, eh? Després cal aconseguir el llibre!

Detall del llavador de Penàguila, el safareig on baixava a llavar Toneta la de les Alcoies en la rondalla... I queixalets també, d'Enric Valor. Fotografia de Rafa Enguix.

Entre el 24 de març i el 9 d'abril de l'any 2000, quan feia només uns mesos que havia mort l'escriptor de Castalla, se li van dedicar des de Cocentaina una sèrie d'actes amb el títol global de «Cocentaina reconeix Enric Valor». Hi havia en l'organització amics i amigues com ara Joan Jordà, Susi Orts, Fani Bernabeu o Rafa Enguix, autor d'aquesta fotografia i de moltes altres que va fer en l'acte de cloenda, el dia 9 d'abril d'aquell llunyà any 2000, en què ens aplegàrem, just al voltant del llavador de Penàguila, moltíssima gent amb ganes de retre homenatge a l'enyorat Enric Valor. Entre molts altres companys i amics, Joan Pellicer Bataller o Enric Moltó Blanes, que ja no estan físicament amb nosaltres, i Rosa Serrano, gran amiga del senyor Valor i una de les editores de la seua obra.

Servisquen aquestes línies com a reconeixement i homenatge, des de l'enyor i des del profund agraïment a la tasca perdurable de tota aquesta gent absent i present.

ADDENDA (30 de juliol de 2018)

A la poqueta nit del dissabte 21 de juliol, ens trobàrem al poble d'Otos (la Vall d'Albaida), Júlia Llorca i la seua càmera inseparable, Àngela Guixot i jo. Teníem ganes de visitar un llavador molt especial. Ens hi va acompanyar Joan Olivares, escriptor i gnomonista («persona versada en la construcció de rellotges de sol»); ei..., i amic! Gràcies a això hem aconseguit que l'Àngela Guixot deixe també la seua empremta literària en aquesta entrada de safareigs i de bugades. Les fotografies, les hi va fer Júlia.

Als ajuntaments amb sensibilitat

Als hòmens que fan bugada

Si en teniu ocasió, pareu esment: és delitós el so del safareig. És delitós el so del mot, sa-fa-retʃ, i és delitós el so de l’aigua viva rajant en regalim sense parar. I és delitós, també, el so del patrimoni que ens prova d’on venim, el so de la memòria que encara no hem perdut.

I, tanmateix, hem fet molt de camí cap a la desmemòria. Amb especial incúria si el patrimoni és, més aïna, el matri-moni. I els safaretjos, de fet, són un espai de dones considerats, des de l’origen, béns de valor escàs. Eixe menyspreu, pitjor que taca d’oli, els va tirar a terra. I encara gràcies que, com deia aquell poeta, som al llindar d’un altre temps.

 

Enguany, a Otos, s’ha restaurat el safareig del poble. I han tingut el bon gust d’embellir-lo amb detalls que homenatgen la dona i el seu treball. El gran mural del fons reprodueix una fotografia de 1954.

Fa goig afigurar-se el so de tantes dones mestressejant al safareig, compartint cants i riures, compartint plors i pors. El so del safareig ens mostra ben al viu les vides, empetitides i silenciades, de moltes iaies nostres. Les rutines diàries. El seu món dins de casa. I el seu món fora, fent safareig. I en ser espai de grup, de no estar aïllades, de ser recolzament i alhora recolzades, el so del safareig és so d’empenta, és so de rebel·lió.

A l'exterior del safareig, hi ha un rellotge de sol amb símbols feministes. El gnòmon d’acer, que és el símbol de Venus, marcarà cada huit de març.

Fa molt de goig, també, el so de tanta lluita que encara no hem guanyat. Però, mireu: cap contesa és en va i cap termini ens delimita. Més tenaçment que mai, seguim amb la bugada.

Àngela Guixot Escrivà

Per últim, i com a gest d'agraïment, volem compartir un regal que ens ha fet la companya Teresa Tort Videllet, que hem conegut gràcies a la màgia dels llavadors i de les paraules. Teresa és administradora del blog Agafada al vol. Som les paraules que diem, que des d'aquest moment declarem Blog Agermanat amb aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». La fotografia que ens envia és del llavador de Benifallet, Baix Ebre, i hi són les dones en plena feina bugadera, immortalitzades, en aquest cas, en un mosaic de trencadís. Moltes gràcies, Teresa.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll 

ELS PRUNYONS ES CUREN AMB LA FLOR DEL BALADRE

No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.

El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit. 

Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint.

La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.

La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.

SEQUÍA

A Eduard Verger 

Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.

Sé árido,
                árido
hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.

Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.

Tal vez así, en el crepúsculo, encuentres la feliz
lozanía del alba.

J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.

L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.

I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.

ESTIU

Barranc eixut. 
Només bromera de baladre. 
Amenaça letal 
d’un altre estiu.

MjE, juny-juliol de 2015

En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.

ADDENDA (28 de juliol de 2015)

El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat. 

Milantamil besos per a Júlia.

AMB JOAN VINYOLI A LA VALL DE GALLINERA

Dissabte 23 estiguérem a Alpatró (la Vall de Gallinera, País Valencià), on, des de l'esplanada del Centre Social Joan Pellicer, dedicàrem un petit homenatge al poeta Joan Vinyoli (Barcelona, (1914-1984). Si fa no fa, a la mateixa hora en què, a vora mar, exactament al passeig marítim de la platja de Gandia, un miler i mig de persones (aproximadament, va...: 2.500 segons l'organització; més de 1.000 segons la policia local) es manifestava amb el lema de capçalera: «Per l’Auir, la Marjal i el Racó de Tomba. La Safor no es toca!». 

Públic atenent la conversa entre Ignasi Mora i Josep Piera, a partir del llibre —encara inèdit— que Piera acaba d'escriure sobre Vinyoli: Mai no és tard. La foto és d'Isabel Garcia Canet, una de les poetes que hi participà al recital col·lectiu. Com ella mateixa diu «enmig de la frescor i de la llum de la Vall». I és que, encara que un parell de dies després ni ens en recordàvem, allà dalt passàrem fresca de debò, la nit de dissabte!

L'endemà vàrem escriure a la pàgina de Facebook de Saforíssims SL: «Volem que la cultura, la paraula, el territori, el compromís amb el nostre entorn, la llibertat de pensament siguen una única cosa. Apostem per l'optimisme combatiu. Des de la poesia també.»

 Edicions 62, «labutxaca», 2008.

...I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                   Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. 

Joan Vinyoli, Passeig d'aniversari, 1984.
Fragment d'«Elegia de Vallvidrera», últim poema inclòs al també últim llibre publicat en vida de l'autor.

La convocatòria, que partí de la Unió Cultural Amics de la Vall de Gallinera, en col·laboració amb Saforíssims Societat Literària (SL), es va dir amb el títol global de «Poetes a la Vall de Gallinera» i va constar de dues parts. En primer lloc, Ignasi Mora i Josep Piera conversaren al voltant d'un llibre de Piera, acabat d'enllestir i inèdit encara, de títol Mai no és tard: «una resposta poètica —en paraules de l'escriptor de la Drova— a un dels grans mestres de l'època», on, pel que en sabem, alhora que Josep Piera hi refà la vida del poeta, refà també la seua pròpia, a partir de la poesia de Vinyoli.

He preguntat a Piera per l'impuls que el va dur a escriure aquest llibre que, segons ens va assegurar aquella vesprada de llum transparent a la Vall, alguna veu inspirada li havia anat dictant arran d'orella, i ell m'ho ha contat així: «Tot va començar fa uns pocs mesos, a partir d'una conversa amb Jordi Llavina, quan començàrem a parlar de Joan Vinyoli. Em va preguntar si l'havia conegut, i li vaig respondre que sí, que a més l'havia llegit a fons fa molt temps, que tenia cartes seues i molts llibres dedicats, i així, parlant-ne, em vaig animar a tornar a llegir-lo, i sense voler em vaig trobar als anys 70 i 80 i em vaig posar a recordar coses, a buscar llibres seus d'aquella època i a veure'n les notes que havia escrit qui jo era aleshores. I m'hi vaig posar a escriure, com si em traslladara per la memòria d'un temps jove i adonant-me alhora que havien passat més de trenta anys; que jo tenia ara l'edat de Vinyoli aleshores... 

Ignasi Mora (esquerra), un dels organitzadors principals de la cita literària, des de l'Associació d'Amics de la Vall de Gallinera, acompanyant Josep Piera.

»Així en un parell llarg de mesos, entre llibres i records, euromed amunt i avall, m'he vist llançat a l'escriptura d'aquesta memòria vinyoliana a manera d'homenatge i record al poeta, a la història seua i meua i de la poesia del segle XX  i a un temps irrepetible: la dècada dels 70. De tot aquest viatge ha eixit Mai no és tard...».  

Després hi va arribar el moment del recital, on, a banda de poemes de Joan Vinyoli, els sis poetes que hi participàrem en vàrem llegir de nostres. Hi anava caient la vesprada i la marinada baixava la temperatura, com si fórem a la tardor i no a mitjan agost. Però l'encís de la paraula oral hi surà —diria que amb solvència i amb bona dosi de seducció—, durant l'hora en què els versos sonaren acompanyats de la música d'acordió d'Amadeu Vidal. A continuació en transcric una mostra.

Amadeu Vidal i el seu acordió diatònic. Foto IGC.

 

[DE TORNADA A CASA PEL CAMÍ DE CADA DIA,...]

De tornada a casa pel camí de cada dia,
amb el balanç mental entre la pena i
la glòria, t'adones que tens els dits
bruts: un altre dia que t'emportes el
guix a casa...

El camí de cada dia, en aquest lloc que
t'ha acollit, una ciutat a què encara
resten tics de poble: en un solar amb
oliveres, matolls i clotals veus un lleó
empresonat en el cos d'un gat que bota,
plàstic i estètic, i caça un ratolí, en
un simulacre de grandesa, en una sabana
de mentida.

Josep Vicent Cabrera. Del llibre Ei, que ja sé francés! Edició de l'autor, 2014.

La foto té algun temps, així és que esperem que l'autor ens ho sàpiga disculpar.
És de Jordi Puig, i tant el moment fotografiat (un recital compartit) com el fotògraf ens transmeten bones vibracions.

ARRIBADA, II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.

Christelle Enguix. Poema publicat a la plaquette Arribada, Terrícola, 2014.

Foto de Ferran Jordà, extreta del seu fotoblog. Un lloc web molt bonic on podeu,
si us ve de gust, accedir des d'ací.

PEÇÓ (DE L'ORELLA)

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

V. A. Estellés

Així com cell

que amb peladilla a la boca es delita

i té molt clar que és delit el delit

que no s’acaba mai,

sucre primer, després ametla tendra,

ne pren a mi gaudint de llepolia,

petit galló solsit de la persona,

pèndol festiu,

estrambot de regal,

conclusió d’un poema de carn

com guinda jovial en vida bella:

lòbul —dieu-li peçó si voleu—

colofó suculent

o l’última recialla del goig

que es despenja irreverent

d’una orella.

Maria Josep Escrivà. Poema inèdit.

A pesar que la llum ja no era la més adequada per a fer fotos, agraïsc molt aquesta imatge d'Isabel Garcia Canet, que constata gràficament que hi tinguérem
ben present la Poesia completa d'en Joan Vinyoli.

OBSCENITATS

Em pose davant el plat de brou,

em perd entre el ventall de verdures:

el fullatge de la col, el butà intens de la mitja pastanaga,

la debilitat de les penques;

les lletres perdudes al solatge del fang emmudeixen.

No hi ha cap mot capaç de descriure la sabor del brou,

ni aquesta solitud de cullerades plenes

de fum buit: verdures de temporada,

sabors de temporada, habitacles i amors

de temporada;

cullerades plenes de fum,

de pors perennes.

Em pose davant el plat de brou,

bufe i evite d’abrasir-me la llengua

i em creme les mans i canvie

la cullera per l’estilògraf:

viole el blanc

de les fulles de col.

Isabel Garcia Canet, de Claustre, 2007.

Isabel fotografiada al pati de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2013.
Desconec l'autoria de la foto, però està extreta del mur de Facebook de Josep Lluís Aguiló.

PASSEIG D'ANIVERSARI

A Joan Vinyoli

La llum és una tija

que s’esmuny

de les mans balbes del desig.

És l’instant d’un oreig desviat

i  l’aleteig d’unes anques

escampa el dolç perill de l’ombra.

Quin reclam de les flors que s’han de collir verdes!

A dins el vas daurat

encara regolfa un passat,

l’espiral d’una torxa verinosa.

Carles Mulet. Poema inèdit. 

 Imatge extreta del mur de Facebook, any 2008. Foto: Pilar Garcia. 

LA DROVA*

Aquesta vella vall que ara veig verda,

daurada lluna de meló d’estiu,

és més que un llogaret entre muntanyes,

molt més que la infantesa al finestral,

i més que un paradís ple de paraules.

Aquesta vella vall és teua i meua.

Aquesta vella vall feta de somnis,

amagatall d’amors i de records,

la dels mil-i-un perfums i les fonts fresques,

la dels hiverns de llàgrimes de gel,

la de les veus que juguen i el silenci;

aquesta vall que vull per sempre verda.

Aquesta que rebrota riallera

després de les tempestes i la pluja;

aquesta que sent créixer cada dia,

aquesta que duc viva a la memòria,

no la toqueu, si us plau, no la toqueu.

No la toqueu, si no és per a estimar-la. 

Josep Piera. Del llibre El temps trobat, Bromera, 2013.

*En aquesta ocasió, el poema el dedique a la Vall de Gallinera, que també és una vella vall verda i meua i teua, és a dir, nostra i de tots els que l’estimen. (JP)

Amb permís del poeta, hi faig servir aquesta instantània prèvia al recital, on Piera i Àngels Gregori conversen amicalment a la porta del Centre Social que porta el nom del també escriptor, etnobotànic i amic desaparegut Joan Pellicer.
L'ombra benèfica de Joan plana pertot.

Sols en la terra la cançó

santifica i celebra.

R. M. Rilke. D'Els sonets a Orfeu. Traducció de Joan Vinyoli.