No sé si era exactament així la dita, associada amb el baladre, que ha aparegut en una molt agradable conversa que manteníem avui els amics Pep Nebot, Loles Sanjuan i jo mateixa. La bona qüestió és que era jo qui associava la florida d'aquests arbres de ribera d'una «exuberància i vistositat esbalaïdores», com en va dir l'etnobotànic Joan Pellicer, amb l'arribada irremeiable de l'estiu.
El que no suscita cap dubte és la ironia que duu incorporada aquella dita, tan pròpia de la sàvia sornegueria popular, segons la qual la millor condició climàtica per tal de combatre els molestos prunyons són les altes temperatures associades a l'estiu en aquesta àrea mediterrània nostra, que és quan els baladres de barrancs, torrents i rambles han florit.
 |
| Les fotos estan preses al riu Gallinera, un curs d'aigua molt irregular, que comença a Benissili (la Vall de Gallinera, la Marina) i arriba fins a la plana d'Oliva (la Safor). Avui estava eixut com un bacallà, en plena sintonia amb l'estiu que estem patint. |
La qüestió és que, inevitablement, mantinc amb la flor de baladre una relació afectiva d'amor-odi. Perquè d'una banda, aquesta vistositat rosada, d'una bellesa innegable, va indissolublement lligada a la crueltat amb què l'estiu ens castiga a casa nostra. Però, d'una altra banda, no puc deixar d'admirar, de reverenciar gairebé, una espècie vegetal que es desenvolupa amb aquesta exhibició de lluminositat fúcsia en unes condicions tan extremes. Mentre feia les fotos, avui després de dinar, el termòmetre del cotxe marcava 36 graus i el meu cos no tenia superfície suficient per a transpirar tota la suor que l'atribolava.
La gent que em coneix sap que no és l'estiu l'estació de l'any que més em prova —per dir-ho de manera suau i acabar prompte— i per això he de reconèixer que em reconforta trobar expressions escrites de noms que admire pertorbats per aquesta mateixa animadversió. Ahir mateix vaig penjar a Facebook un poema del malaguanyat José Luis Parra, amb l'aclariment afegit per part meua que aquest àrid poeta m'havia alimentat una ànima a la vora de la deshidratació.
A Eduard Verger
Con la rutina de los años
suple el oficio a la viveza;
todo es astuto, viejo, repetido.
Sé árido,
árido
hasta la última frontera con lo estéril,
hasta el desierto más desesperante.
Pero no descuides la siembra
paciente y silenciosa.
Tal vez así, en el crepúsuclo, encuentres la feliz
lozanía del alba.
J. L. Parra: Tiempo de renuncia, Pre-Textos, 2004.
L'amiga Mercè Lloret hi va deixar l'anotació amable que fins i tot per apaivagar la calor em servesc de la poesia. I va puntualitzar: «un consol més que res per a l'ànima que no
per al cos». Ara sé que hi ha un tipus de sensibilitat que va associada al clima, que es diu meteosensibilitat. Es veu que propicia canvis d'humor, irritabilitat, disfuncions anímiques... Així tinc clar que jo patisc de meteosensibilitat, però només quan la temperatura ambiental supera els 28 graus. I sempre que hi ha un nom per a referir un trasbals, una es queda una mica més tranquil·la... A partir dels 28, aproximadament, em desbarate, sempre en combinació amb altres factors íntims que poden intensificar aquesta alteració que, per fortuna, encara no he experimentat en carn pròpia fins a quin extrem de gravetat pot arribar, perquè la domine abans.
I sí. És veritat que les complicitats poètiques, o literàries, o simplement verbals, ben enunciades, m'ajuden a equilibrar-me emocionalment parlant. No sé si fins a l'extrem d'apaivagar la calor. El que sí que sé és que tenir el cap creativament ocupat hi ajuda molt, moltíssim. Per a mi, una ajuda imprescindible, irrenunciable. Potser fins i tot addictiva. És per això que avui, quan baixava de la Vall de Gallinera i passava a la vora d'aquells barrancs encesos de baladre, pensava que això ho havia d'escriure sí o sí. I m'han vingut al cap dos versos, a manera de profecia inevitable, que em van assaltar un bon matí de principis de juny, mentre conduïa cap a la feina, quan els primers indicis de l'estiu eren encara un amable somriure de color rosa que engalanava els llits sense aigua dels rius.
ESTIU
Barranc eixut.
Només bromera de baladre.
Amenaça letal
d’un altre estiu.
MjE, juny-juliol de 2015
En ocasions, es dóna la l'atzarosa circumstància que el nom d'un poble és beneït amb l'encertada florida d'un exuberant baladre estival.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.
L'Atzúbia (la Marina Alta), diumenge 26 de juliol de 2015.
ADDENDA (28 de juliol de 2015)
El post arribava fins ací quan diumenge 26 el vaig publicar. Però, l'endemà, l'amiga i fotògrafa Júlia Llorca em va regalar una foto esplèndida, amb una flor de baladre com a protagonista. En senyal d'agraïment, jo vaig correspondre el detall amb aquest muntatge. Crec que no pot haver-hi colofó més encertat.
Milantamil besos per a Júlia.
Comparteixo totalment amb tu aquesta relació d'amor-odi amb el baladre. Segurament degut al fet que aquesta flor tan bonica -les teves fotos en són un clar exemple- ens omple d'una discreta frescor mental mentre el cos es veu abrusat per una eixutesa que tan bé descrius.
ResponEliminaAhir parlava amb la Montse Galionar al seu post "Desig de pluja" http://galionar.blogspot.com.es/2015/07/desig-de-pluja.html
d'aquesta relació entre calor extrema i una alteración de l'ànim sovint irritable, menys tolerant, acompanyat de l'inevitable cansament i ofec. Som mediterranis però això no vol dir que estiguem adaptats -almenys jo- a aquests estius tan àrids. Potser per això mateix m'han impactat aquests versos de J.L Parra que ens regales: "Sé árido…" Esperem trobar la "lozania del alba" abans dels nostres crepuscles.
Una abraçada matinal xafogosa en l'esperança d'una frescor somniada.
Bon estiu!
Crec que mai com aquest estiu arribarem a una esperança més unànime en aquesta teua «frescor somniada», August. No perdre-la de vista, aquesta esperança, està convertint-se en tota una heroïcitat, però també en un gran motiu per a no defallir. I parle, de vegades, en el sentit literal.
EliminaGràcies per l’enllaç al post de Montse Galionar. No en coneixia el bloc. Hi faré una passejada pròximament.
He estat pensant en una possible traducció/adaptació poètica d’aquest últim vers d’en José Luis Parra, tan genuïnament castellà. I he pensat que una possible equivalència en la nostra llengua podria ser «...la feliç / frondositat de l’alba». Tenim, en català, una paraula per a designar això que en espanyol es diu «lozanía», que és «ufanor», però no m’agrada massa, i a més no s’ajusta a la mètrica del vers original. La frondositat s’oposa a l’aridesa, i crec que té molta força en el poema. Veus?: m’has provocat a pensar-hi! Gràcies.
Una abraçada, i que tingues també un bon estiu, malgrat tot. Jo no faig vacances fins a setembre. A les frondoses portes de la tardor ;)
Quan jo era jove em va agradar molt esta cançó del grup UC, crec que eren d'Eivissa. No estic segur ara. Si la busques pel youtube la podràs escoltar. Ací et pose la lletra.
ResponEliminaFlors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.
Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'allò que cau:
aigua de núvol i cel blau.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.
Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap a un ball.
I ses que queden, quan no plou,
obrin es uis per veure el sol,
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.
Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent
La conec i m'encanta, Vicent. Jo també l'escoltava, quan era jove, i quan no ho era tant, també. La lletra és d'Isidor Marí, que a més del magnífic lletrista que fou a Uc (és a dir, poeta) també és un sociolingüista important, i membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Un tresor en forma d'home, vaja!
EliminaGràcies per l'aportació bonica. Ara ja tinc la musiqueta de la cançó al cap durant tota la vesprada. És una bona companyia :)
És una sort que hi hagen persones com tu que saben treure el neguit de baix les pedres i escriure amb aquesta prosa tan bonica per expressar els sentiments que convoquen, ara la calor sufocant i asfixiant, o la manca de pluja en altres moments.
ResponEliminaSi l'ànima està tranquil·la i bé el cos suporta millor les adversitats com ara aquesta calor de no saber on pondre.
Moltes gràcies per aquestes paraules tan reconfortants per passar la calor. I sí, es pot dir que els baladres són quasi que els únics que, en aquesta època de l'any, ens ajuden amb l'abundància de flors de tots els colors a fer més passable l'estiu. Una abraçada,
És un instint de supervivència, física i psicològica, com qualsevol altre, Mercè. Hi ha dies que, si no m'agafara a alguna d'aquestes motivacions literàries, em desesperaria, amb aquesta calor tropical. Tu ho has dit molt ben dit: «Si l'ànima està tranquil·la i bé, el cos suporta millor les adversitats». Tenim la sort de saber què ens fa estar bé interiorment, i ho fem valdre. De totes maneres, no et penses que sempre sóc un recés de pau, que hi ha dies i moments que escalaria les parets a quatre grapes.
EliminaBenaurades siguen les paraules, i les amistats, i les flors, que fan, —sempre—, la vida, més amable. I l'aire condicionat, eh?: absolutament imprescindible!
Una abraçada, i gràcies per la teua proximitat, Mercè.