Bon Any 2024. Un llum entre la boira

No vull deixar passar, enguany tampoc, l'oportunitat de desitjar-vos un Bon Any 2024, a pesar que les circumstàncies que ens envolten no són les més esperançadores. Malgrat tot, m'agradaria que aquest «llum entre la boira» —que cadascú se'l personalitze segons preferències o necessitats— us fora conhort i aliat. 

«Triomf del present» és un títol manllevat al poeta Francesc Parcerisas. A ell i a Mireia Sopena està dedicat el poema que recrea una idea i uns versos de Robert Graves. 

 

Fotografia: Natxo Francés
Dibuix: Mireia Banyuls

 

Em sent als ulls alegria de fulles

La nit del 22 de setembre celebràvem a Gandia la 14a Festa Estellés, amb un sopar popular seguit d'un recital de poemes de l'escriptor de Burjassot i l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fou un acte organitzat, com és habitual, per Saforíssims Societat Literària, amb la col·laboració del departament de Cultura i l’Agència Municipal de Promoció del Valencià (Aviva Gandia) de l’Ajuntament de Gandia i Compromís per Gandia. El periodista, escriptor i exalcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, obrí l'acte amb un discurs substanciós on destacà la importància d'Estellés per al prestigi cultural i diferencial del seu poble. I l'exconseller d'Educació, Cultura i Esports Vicent Marzà, clogué l'acte amb la proximitat i l'amenitat que el caracteritza i fent seues unes paraules prèvies de l'escriptor i company saforíssim Juli Capilla, on agraïa a un i a l'altre que hagueren acceptat compartir vetlada amb tots nosaltres des de l'honesta condició de ser —com deixà escrit el més gran poeta contemporani valencià— «un entre tants».

 Mural d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la Plaça de les Lletres de la Biblioteca d'Alzira. Autor: Toni Espinar

 

Arribat el meu torn de lectura, vaig voler pronunciar públicament aquestes paraules, motivades per la situació política actual:

Jo pensava que arribaria un dia en què parlar i escriure en valencià, en el nostre català, es convertiria en un fet natural, tan lliure de connotacions com mirar un colom que passa, com respirar inconscientment... Pensava que escriure, llegir, treballar en valencià seria una cosa tan normal, tan rutinària... que em podria concentrar a provar d'escriure bé, el màxim de bé; a parlar bé, el màxim de bé... Que podria contribuir a construir una cultura, una literatura de prestigi, ambiciosa, bella, punyent... i per descomptat, lliure per fi de càrregues que tenen més a veure amb una batalla d'improperis, de ridiculitzacions, de vodevil, de desprestigi, de grolleries, d'incompetències, de manca de respecte, de presumir i exalçar la ignorància i l'analfabetisme. Que tenen més a veure, en resum, amb una persecució genocida dissimulada de mediocritat, confusió, antipatia, vulgaritat. Doncs no. Aquest moment que jo estava convençuda que havia d'arribar, no ha arribat encara. De moment no. De moment, la militància, la fermesa, l'alegria, l'activisme combatiu són, encara, la nostra bandera i la nostra revolució. Ens hi va la vida com a poble. 

 

14a edició de la Festa Estellés, celebrada a la plaça de l'Escola Pia de Gandia, amb la poeta Esther Climent, que va conduir l'acte. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

I després d'aquesta arenga... Pensava que el que pertocava era triar un poema en aquesta línia ideològica: de compromís social, identitari, de to patriòtic, de Vicent Andrés Estellés. Però al final he decidit que no. Que triaria un poema bellíssim, escrit en la bellíssima llengua de la Poesia, en majúscules, de l'alta poesia, de la poesia que ens emociona i ens commou, en valencià, en el nostre català. I que se'n vagen a fer punyetes els polítics que ens malgovernen!

 

 Un moment de l'actuació de Joan Peiró Aznar.
Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.

 

Veig els amants que amb mans i boca es diuen
que com l'amor que els juny no n'hi ha d'altre.
I veig el vent com passa entre les fulles
i vers confins inescrutables corre.
El vent s'enduu, i el monumentalitza,
transfigurat, tot l'amor dels amants.
A l'altra part del món canta un grumet,
feliç del vent que li omple les veles.

 

Com la llavor que alguna brisa ha duta

i ha trobat lloc, entre dos aspres lloses,

on arrelar i prosperar, benigna,

per un secret procediment o gràcia,

em sent als ulls alegria de fulles.

 

V. A. Estellés: Els amants, dins Obra completa IV, 3i4 edicions, 2017.

 

 

 

Cartell de la Festa Estellés Gandia 2023.

Gràcies a les finestres ens salvem

Aquesta finestra ha estat la meua obertura al món en els millors moments de l'estiu. El món de fora i el món de dintre. En els dos creixen arbres i poemes. Sempre m'han salvat, les finestres. Fa una mica més d'un any ho vaig explicar en la prosa inaugural de La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022.  

(Pagès Editors, 2023)

 

I no puc compartir la fotografia d'una finestra sense pensar en el blog bonic de la poeta Empar Sáez titulat precisament així: Enfilant finestres. Visiteu-lo si us agrada la poesia i la fotografia.

 

 

Una casa en els nostres exilis

 

Mireille Gansel

 

Avui el silenci escriu per mi. Els abellots vinclen les tiges de l’espígol i les papallones s’hi despleguen com papers de fumar. Jo els observe asseguda davant d’una taula llarga que fa olor de fusta vella, en una casa envoltada de vinyes. Em sorprenc que l’equilibri de la vida continue sustentant-se en la bellesa, a pesar i al costat de totes les misèries.

Comença a caure el sol i els cossos terrenals rutilen. En un racó on s’encaixa una finestra petita brillen de sobte uns fils que fins aleshores eren invisibles. Heu vist mai com es gronxa un raig de llum a sobre d’una teranyina? De la mateixa manera com s’hauria de revelar, brillant i intrèpid, un mot, un vers.

Per fi apareix la lluna i s’evidencia, al seu entorn, la fosca llampant del cel de juliol. Clarivident com la meua soledat poblada de veus: la casa que m’habita. Però la paraula soledat no és la soledat. «La vida interior és abstrusa, un garbuix d’idees en imminència, en ús o en descomposició» —recorde ara Antonio Cabrera—. «Sort que alguna cosa que ve de fora pot alleugerir-la momentàniament». Posem per cas el xiscle d’un mussol, la fressa de les fulles d’un til·ler o el clar de lluna que es projecta sobre l’escriptori a través de la finestra. «Per no quedar encegats per la nostra ment ens cal mirar. Gràcies a les finestres no odiem casa nostra».

A fora hi ha les vinyes i l’espígol, les papallones i els abellots immòbils ara en la fosca. A dins, un raig de llum, com l’esclat dels mots enmig de la penombra de la cambra. Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. L’epitafi.

 

                                                                  M. J. E.

                                                                 Künsterlhaus d’Edenkoben

Renània-Palatinat, juliol de 2022

 

 

 

 

 

Les mans de Manuel Boix

He tornat a Xàtiva per visitar l'exposició de Manuel Boix, La llum de l'art, comissariada per Martí Domínguez. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però la gentada —feliçment— no em va permetre gaudir-la amb la calma que requereix. I, ara sí, puc afirmar amb coneixement de causa que la mostra és meravellosa i, a més a més, l'itinerari de la visita permet redescobrir alguns dels edificis patrimonials més destacats de la capital de la Costera. Després d'això només puc dir que no hi ha res que console amb més fiabilitat que la bellesa.

 

Si en teniu oportunitat, aneu-hi. L'exposició es podrà visitar fins al 30 d'agost. I si no us hi podeu desplaçar, també podeu visitar La llum de l'art de manera virtual des d'ací.

Al catàleg —una joia, també— s'han inclòs textos literaris de Marc Granell, Josep Lozano, Pere Antoni Pons, Jaume Pons Alorda, Núria Cadenes, Antoni Martí Monterde, Jaume Pérez Montaner i aquest meu, titulat «Les mans de Manuel Boix», que reproduesc a continuació. El meu agraïment a Martí Domínguez per haver-ne estat l'incitador.

 

 

 

 Autoretrat de Manuel Boix, 1974

 

 

LES MANS DE MANUEL BOIX

 

Llegesc La forja d’un pintor, el llibre de Martí Domínguez que recorre la vida artística de Manuel Boix, mentre algú de ma casa es debat entre la vida i la mort. M’hi aferre, hi busque recer, una ansiejada bonança d’esperit, amb els ulls, amb els dits, amb l’enteniment, com si obeís un mandat suggerit pel Martiri de sant Sebastià de la portada. Ho diu la punxa en l’ungla i la sang que en raja. La punxa és de roser. La bellesa sense punció és una flor sema.

«De xiquet, va caure una cadernereta en el filat, atreta pel reclam. I se’m va morir a les mans. Se’m va quedar gravada per sempre aquella escena.» La confessió del pintor Boix em commou. Pel seu caràcter de tendresa tràgica i, sobretot, perquè hi puc compartir la impressió de la criatura despagada davant del fet irreversible de la mort. La mort palpable continguda en les mans del xiquet. No sabria dir quin dels dos éssers em transmet una compassió més punyent. Les mans del quadre que Boix pintaria més tard, a L’arc del triomf, són les d’un adult i a mi em suggereixen la confluència de la vida i de la mort. De la superació i la derrota. De la fermesa i la fragilitat. De la determinació i la feblesa. No és una successió semblant de contrastos els que conviuen en tota una vida dedicada a l’art, sobretot quan el compromís amb un mateix i amb el món en són ensenyes? 

 

 

L'arc del triomf, 1971

L’escena infantil que Boix explica a Martí, i el quadre resultant, em duen irremeiablement a establir un nexe il·luminador amb una obra més recent, extraordinàriament trasbalsadora: Lampedusa. El drama de la migració en la mar. El terror tractat amb una subtilesa plàstica tan primmirada que esgarrifa. Fa un parell d’anys vaig visitar al Verger una exposició de l’artista algerià Hachemi Ameur: Nàufrags a la Mediterrània, es titulava. Els cossos d’homes i de dones s’enfonsaven en una massa blava, entre colors intensos i contrastats. La descomposició dels peixos i dels cossos hi anaven en paral·lel. En vaig sortir al carrer amb el cos glaçat. Al meu davant, a la porta d'una casa, un rètol indicava: «Betlem». Des d'un altaveu sonava música de nadales. 

 

 

 

 

Lampedusa, 2013

Imatge escanejada del catàleg Manuel Boix. La llum de l'art

Ajuntament de Xàtiva, 2023

 

 

 

Avui, que prenc aquestes notes sobre la impressió que m’ha causat el quadre de Manuel Boix, acabem d’estrenar any. Segons la descripció que Martí Domínguez inclou a La forja d’un pintor, l’obra naix com a resposta al naufragi ocorregut davant de l’illa italiana de Lampedusa, l’any 2013, on van morir ofegades més de tres-centes seixanta persones. Els ofegats de Boix es distribueixen al quadre seguint, daltabaix, les línies paral·leles de cinc cordes, o cinc sogues. Al fons del llenç, que és també el fons de la mar, s’amunteguen els cossos que hi sucumbeixen. Un garbuix tètric de figures humanes, extremitats i cordes embolicades en una madeixa indestriable. No puc apartar els ulls d’aquesta verticalitat sinistra. Aquí el to predominant és el sépia —i que se’m disculpe el sarcasme de l’analogia. A l'extrem superior s’ha quedat la llum opaca, inassolible. I qui la busca ja? Probablement, només els qui, davant d’aquest cementeri marí, tremolem encara. Aquells ofegats prims i despullats també som nosaltres, que mirem el quadre bocabadats. I són les mans de qui els ha atorgat una forma perenne, a aquells centenars d'ofegats que ja no són res. Les mateixes mans que, fa molts anys, van sostenir el cos tebi i colorit d’una cadernera morta.

 

 Aquesta és només per deixar constància que hi vaig ser.
La fotografia és de Pepe Pastor.

 

 

Viure és antihigiènic

És la sentència que dona peu a l'artista plàstic Santi Tena per a titular el seu llibre il·lustrat a partir dels aforismes de Joan Fuster, que Edicions 96 ha publicat en col·laboració amb l'Ajuntament de Sueca.

L'escriptor, estudiós de l'obra fusteriana i director de l'Espai Joan Fuster, Salvador Ortells Miralles, n'ha escrit un pròleg on, entre altres coses, aporta unes pinzellades sobre el gènere aforístic:

«Més que no persuadir el lector, els aforismes de Fuster estan concebuts amb la voluntat d’agitar consciències. No tenen, doncs, la intenció de ser amables ni condescendents. Són, en paraules seues, "observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o a justificar-les, i el seu aïllament els dona una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un efecte no sempre previst per l’autor"».

 

L’impacte visual i el missatge que transmet cada pàgina, amb la fusió de text i d’interpretació gràfica, no gens objectiva, sinó tot el contrari, és impactant en molts casos. Des de la portada, sorneguerament i escatològicament fusteriana, fins a la poeticitat i la delicadesa que transmeten il·lustracions com la d'un unicorn fet de papiroflèxia. Un art, la papiroflèxia, on intervé la destresa manual, la llibertat mental, la imaginació, per construir allò que podríem dir «poemes-objecte», precisos, fràgils, fungibles, biodegradables... com tot allò sotmès al pas del temps. 

 

 

 

A la presentació que en férem a Sueca, el 5 de maig de 2023, vaig reconèixer que, al meu parer, una de les virtuts principals del treball de Santi Tena és la seua opció per dir-hi la seua, per implicar-se en la interpretació personal i compromesa dels textos. Fins al punt que l'aportació crítica, càustica, rebel, de denúncia —de vegades—, de Tena, supera la del mateix Fuster. Mireu, si no, la creació següent: 

 

 

 

No és l'única il·lustració on es qüestionen durament els avanços de l'anomenada era tecnològica. Mireu aquesta, que em va molt bé per enllaçar amb un altre fragment del pròleg d'Ortells:

 

«Tena ha estat capaç d’entaular un diàleg fecund i renovat amb els textos de Fuster, a més de proporcionar rics i variats suggeriments plàstics gràcies a la potència evocadora de les il·lustracions, tant o més «crues» i «agressives» que els mots que les han inspirades. Perquè més que il·lustrar —en el sentit etimològic d’explicar—, ha actualitzat els aforismes amb la llum matisada dels nostres dies, i sota el prisma inconfusible d’una estètica cinematogràfica, deutora també del món del còmic i de la cultura pop». 

 

 

En resum: un llibre que vol induir a la reflexió, que estimula mentalment i alhora provoca un somriure —encara que siga un somriure amarg—. Ho diu Joan Fuster i ho il·lustra Santi Tena:

 

Potser és per això que ens fa mandra, o por, pensar...? Perquè no volem diferenciar-nos o separar-nos del ramat? De nosaltres depèn pegar la volta al plantejament, que porta inclosa —ho reconec— una humil dosi de provocació.

 

Per a provocador, i corrosiu, el tractament il·lustrat de l'aforisme següent: 

 

 

 

 

De tot això, en format radiofònic, n'hem parlat a La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia SER. (Podcast 14/06/2023, 10 min)