El drama humà de la Mediterrània en la veu poètica de Fran García

L'any 2017, una obra titulada Mare Nostrum guanyava el Certamen de poesia Marc Granell Vila d'Almussafes en la modalitat de castellà. A la plica corresponent constava que l'autor es deia Fran García i que havia nascut a València l'any 1975. El poemari era escruixidor, elegant, sintètic. Un brevíssim poema em va trasbalsar:

Quedaba poco.
Estábamos muy cerca.
No queda nada.

Fran García: Mare Nostrum, Edicions 96, 2018

 

 Fran García, en una fotografia d'Alejandra López.

Vaig estirar del fil d'aquell haiku estremidor i, al cap d'uns anys, vaig voler que encapçalara un poema meu que es va titular «Els polps» i que acaba:

«Els polps» es pot llegir a Sempre és tard, Edicions Proa, 2020.

Fran García dirigeix un taller d’escriptura poètica a la llibreria Ibercultura, a Lucerna (Suïssa), on resideix des de 2012. Mare Nostrum acaba de traduir-se a l'alemany, gràcies a Malin Petzer, i jo mateixa n'he fet una traducció al català. Dissabte 14 de setembre, a les 17.30 h, presentarem la nova edició trilingüe del llibre en aquesta llibreria suïssa que regenta Fátima Del Olmo Rodríguez. 

L'acte es podrà seguir, amb inscripció, punxant ací damunt. 

En la meua traducció, el haiku epifànic de Fran ha quedat així. Continua estremint-me.

Quedava poc.
Érem ben a la vora.
No en queda res. 

Fran García: Mare Nostrum. Edició trilingüe castellà-alemany-català.

 

Disseny i maquetació de Josep Olaso-Edicions 96, 2024.

Tindrem la mida de totes les coses...

                               ... només en dir-nos que ens seguim amant.
                                                          Joan Salvat-Papasseit

 

És possible enamorar-se d'un instant? Què ens fa estimar d'una manera especial aquella petita porció de temps? 

Una llum tènue. Les veus amigues en perfecta sintonia. Les fonètiques de les parles del nord, tan plenes d'evocacions, ai... Amb quina força es queden gravats al cor els records sonors! Saber que a fora fa fred i a casa, tanmateix, s'hi està tan a gust... Les cases compartides gràcies al miracle de l'amistat i al tresor ancestral de l'hospitalitat. Una copa de vi dolç que encara rememora el paladar. I de sobte, com un anhel llargament covat, com una necessitat, el desig de música:

—Cantem? Sí, cantem!

El Josep Ginesta ens confessa que fa hores que està enganxat a la melodia de "Dona'm la mà", el poema de Salvat-Papasseit musicat per l'Elies Monxolí a Jardí de meravelles, i que n'ha fet una versió.

—Ha sortit de la caverna! —exclama la Núria Cañellas, que ens mira amb la llum als ulls de qui sap que aviat es farà realitat un desig. El desig de música, de la veu que li confereix cos sonor.

I l'Elies ja interpreta les primeres notes al piano, i les fa lliscar sobre la meua recitació emocionada:

Els dos van riure i es van abraçar.
Mentre això passava, de la riba
sorgia ja un bell poema d'amor.

I Papasseit brindant al vent digué:
«Amant o amada, la copa ben alta!
Amics meus, la vida és una cançó!»

 

—Espera! —la Núria, novament—. Comptem fins a cinc i gravo!

Però Josep Porcar, que té mirada profètica de poeta audiovisual, ha sabut que en aquella estança es gestava una escena al més pur estil dels Afers Domèstics, i ja grava des de fa una estona, amb la llum tènue, amb les dones somrients que entren dins del plànol de la improvisació mentre jo agafe un exemplar del Jardí i m'instal·le al tamboret, a la vora del piano blanc, i, ara sí, comptem fins a cinc... I Núria fa anar la càmera i em mira fascinada mentre grava i escolta alhora, i Josep grava com la Núria em mira fascinada mentre grava... I a una certa distància, la Marta i el seu silenci, el silenci assossegat que sempre l'acompanya, s'eleva per sobre de tot. 

I ja comencen a cantar, a duo, el Ginesta que acaba de sortir de la caverna, tot tendresa, i el músic Monxolí, "Dona'm la mà"... Heus ací l'expressió de la gràcia, del miracle, de la meravella.

És possible enamorar-se d'un instant?

 

 

Aquest és l'instant i, gràcies a la gravació que en va fer Josep Porcar, el podrem recordar amb el màxim de fidelitat. Si se'm permet l'autodelectació, pura delícia!

 

 

Viure és antihigiènic

És la sentència que dona peu a l'artista plàstic Santi Tena per a titular el seu llibre il·lustrat a partir dels aforismes de Joan Fuster, que Edicions 96 ha publicat en col·laboració amb l'Ajuntament de Sueca.

L'escriptor, estudiós de l'obra fusteriana i director de l'Espai Joan Fuster, Salvador Ortells Miralles, n'ha escrit un pròleg on, entre altres coses, aporta unes pinzellades sobre el gènere aforístic:

«Més que no persuadir el lector, els aforismes de Fuster estan concebuts amb la voluntat d’agitar consciències. No tenen, doncs, la intenció de ser amables ni condescendents. Són, en paraules seues, "observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o a justificar-les, i el seu aïllament els dona una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un efecte no sempre previst per l’autor"».

 

L’impacte visual i el missatge que transmet cada pàgina, amb la fusió de text i d’interpretació gràfica, no gens objectiva, sinó tot el contrari, és impactant en molts casos. Des de la portada, sorneguerament i escatològicament fusteriana, fins a la poeticitat i la delicadesa que transmeten il·lustracions com la d'un unicorn fet de papiroflèxia. Un art, la papiroflèxia, on intervé la destresa manual, la llibertat mental, la imaginació, per construir allò que podríem dir «poemes-objecte», precisos, fràgils, fungibles, biodegradables... com tot allò sotmès al pas del temps. 

 

 

 

A la presentació que en férem a Sueca, el 5 de maig de 2023, vaig reconèixer que, al meu parer, una de les virtuts principals del treball de Santi Tena és la seua opció per dir-hi la seua, per implicar-se en la interpretació personal i compromesa dels textos. Fins al punt que l'aportació crítica, càustica, rebel, de denúncia —de vegades—, de Tena, supera la del mateix Fuster. Mireu, si no, la creació següent: 

 

 

 

No és l'única il·lustració on es qüestionen durament els avanços de l'anomenada era tecnològica. Mireu aquesta, que em va molt bé per enllaçar amb un altre fragment del pròleg d'Ortells:

 

«Tena ha estat capaç d’entaular un diàleg fecund i renovat amb els textos de Fuster, a més de proporcionar rics i variats suggeriments plàstics gràcies a la potència evocadora de les il·lustracions, tant o més «crues» i «agressives» que els mots que les han inspirades. Perquè més que il·lustrar —en el sentit etimològic d’explicar—, ha actualitzat els aforismes amb la llum matisada dels nostres dies, i sota el prisma inconfusible d’una estètica cinematogràfica, deutora també del món del còmic i de la cultura pop». 

 

 

En resum: un llibre que vol induir a la reflexió, que estimula mentalment i alhora provoca un somriure —encara que siga un somriure amarg—. Ho diu Joan Fuster i ho il·lustra Santi Tena:

 

Potser és per això que ens fa mandra, o por, pensar...? Perquè no volem diferenciar-nos o separar-nos del ramat? De nosaltres depèn pegar la volta al plantejament, que porta inclosa —ho reconec— una humil dosi de provocació.

 

Per a provocador, i corrosiu, el tractament il·lustrat de l'aforisme següent: 

 

 

 

 

De tot això, en format radiofònic, n'hem parlat a La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia SER. (Podcast 14/06/2023, 10 min)

 

 

Una cadira en la boira, de Marta Vilardaga

És el poemari guanyador del XXV Certamen de Poesia Marc Granell Vila d'Almussafes i es va presentar en el municipi amfitrió de la Ribera Baixa el dia 7 d'octubre.

 

Portada del núm. 37 de la col·lecció «Razef» de poesia, d'Edicions 96.
El dibuix és de Josep Porcar Museros.

 

 

Marta Vilardaga (Malla, Osona, 1977), en el moment de presentar el seu poemari guanyador del Certamen Marc Granell de l'edició de l'any 2021.
Fotografia de l'Ajuntament d'Almussafes. 

 

Els amics del grup Afers Domèstics han musicat alguns poemes d'Una cadira en la boira en el seu disc titulat De poemes i planes. En una de les emissions radiofòniques de La casa sota la lluna en parlava amb el periodista Daniel Ardid i els dos coincidíem a reconèixer que la música i la poesia fan una combinació perfecta. I ho demostràvem amb el tema «Llavis de rom», versió del poema homònim de Marta Vilardaga. Escolteu-nos ací.

Sabeu què són «gallarets»? És com es coneixen en algunes comarques (Ripollès, Osona...) les roselles, aquelles flors silvestres que encenen de color vermell els camps de cereals. «Gallaret» deriva d'un diminutiu de «gall» i supose que una denominació i una altra comparteixen l'associació amb el color roig, de la cresta cridanera o dels pètals tan subtils.

 

LLAVIS DE ROM 

 

     A Josep

Gallarets bressolats pel vent
roig roent a l'horabaixa
llavis de rom rasants
perfilen una deu de llum
envolen salts amb ales.
Una mirada més
i esdevinc transparència de lli
poncella que corre
en un mar de boira
deserta a trobar-te.

Escolteu ací «Llavis de rom», d'Afers Domèstics. 

El tema, a més a més, s'ha inclòs a Revolucionem la música, vol. 5, el disc recopilatori anual de la revista Enderrock. Visca i enhorabona al grup i a la Marta!

La vida secreta de les paraules: sambori

Ja feia temps que no deixava cap empremta a Passa la vida; i molt més temps encara que no hi tractàvem la vida secreta de cap paraula. En l'última ocasió érem, ni més ni menys, a l'estiu de l'any 2018, i enraonàrem llavors al voltant del «safareig». Refresqueu, si voleu, la memòria, com qui hi refresca els peus.

Tenia moltes ganes d'incorporar el «sambori» a aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». Deu ser la primavera, les ànsies d'aire lliure, i que som pels volts de Sant Vicent i rememorem aquells temps en què gaudíem de les vesprades infinites amb les amigues i els amics de jocs. Sambori que sabem, gràcies a l'escriptora Mercè Climent, que a la comarca de l'Alcoià és conegut també com a «enxanc» (al DCVB, «eixanc»: del llatí vulgar *exhancare, mat. sign., compost del prefix ex- i de hanca, ‘anca’). I és que no tenia material gràfic propi per a il·lustrar aquesta entrada i vaig demanar col·laboració a través de la xarxa. I al cap d'unes hores vaig anar rebent fotografies d'amistats generoses i també alguna aportació lingüística de primera mà, com ara aquesta de la Mercè. És a dir, que a més de recopilar material, vaig poder entrar en contacte —virtual, ai!— amb persones que m'aprecie molt. De seguida ho veureu.

Santi jugant al sambori.
Imatge que ens ha cedit amablement Cristina Muñoz Martínez.

Què és el sambori?: això que veieu dibuixat amb guix a la fotografia de dalt. Segons el DCVB: «Joc en què es tracen en terra una sèrie de caselles numerades, generalment formant un figura acabada en línia corba, i anant a peu coix fan córrer a cops de peu una tella o pedreta que ha de passar d'una casella a l'altra». 

Així de guapet ho diu Ángel Gavara, al seu llibre Música, poeta!

 

Música, poeta! és un llibre d'Ángel Gavara —pseudònim de Miquel Ferrandis Gavara—, il·lustrat per Sandra Ortuño i publicat per Edicions 96, l'any 2012.

I quin és l'origen, o l'etimologia, de la paraula «sambori»? Doncs, en aquest cas, l'explicació és tan senzilla com curiosa. «Sambori» és el resultat de vulgaritzat la paraula culta «cimbori» (en la qual sembla haver-hi confluït el terme «cim» o «cimbell»). I ací no anava gens desencaminat l'amic Mariano Mosquera, que m'ho havia preguntat a través de Facebook :). I què és, exactament, un cimbori? Segons la definició del DIEC: «Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre la intersecció de dues naus d’un edifici monumental per donar llum a l’interior i, generalment, per servir de base a la cúpula». I també, «A l’interior d’una església, petit baldaquí que cobreix l’altar o una sepultura, generalment sobre quatre columnes».

 

A casa de Johanne Chené tenen un sambori cosit amb tela que m'ha agradat molt conèixer gràcies a la fotografia que l'amiga establerta a Jesús Pobre em va enviar.

 

Arribats fins ací, i després de conèixer els ets i els uts de la definició del tecnicisme, la meua pregunta era quina explicació religiosa, que transcendís el simple caràcter lúdic, podia tenir el joc del sambori. I vaig requerir l'ajuda d'algú que ha escrit en més d'una ocasió sobre costums i jocs tradicionals, des del vessant divulgatiu de l'antropologia popular: l'escriptor i amic Joan Iborra. I vet aquí un text il·luminador extret del llibre col·lectiu Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco. (*) Immensament agraïda, Joan.

[sambori], un joc extremadament estès i popular arreu de les nostres terres, però que també es juga a d’altres indrets, amb noms diferents i amb d’altres modalitats. Prové d’un joc antic practicat pels grecs de Sicília, datat sobre els anys 750 aC i difós pels romans arreu de l’Imperi, amb un significat clarament religiós: transitar del món material a l’espiritual. A les comarques del Comtat i l’Alcoià, el sambori és conegut com l’«enxanc», molt similar a la denominació usada pels catalans que l’anomenen la «xarranca», tots dos derivats del verb eixancar o eixancarrar, referida a l’acte de separar les cames per a jugar-hi.

Joan Iborra: «Com un joc», pròleg a Capitulet. Jocs tradicionals de Xeraco, AC La Goleta, 2009.

 

Què us sembla? Qui ens havia de dir quan dibuixàvem un sambori i hi saltàvem a la pota coixa que estàvem imitant, com els antics grecs i romans, el trànsit «del món material a l'espiritual»? Jo ho feia amb tota la determinació, d'això sí que en puc donar fe. 

Aquesta imatge és oportuníssima: Llum R. A., al Reial Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera (Baix Maestrat). Me la van enviar els seus pares, els amics Maite i Quico. Ells no sabien aleshores que estaven proveint-me de la prova gràfica decisiva per connectar el món diví i el món terrenal, a través de la seua xiqueta que juga al sambori. Gràcies als tres!

 

Això són les paraules: convencions gràfiques i sonores que connecten referents reals amb les nocions mentals que volem expressar: miracles comunicatius, vaja! Sospite que el poeta Josep Piera no hi devia evocar litúrgies quan va escriure aquest poema. O potser sí, perquè «litúrgia», en origen, preocedeix de leitourgía i significa 'funció pública':

Col·locar dins un calze ofert al món sencer
les paraules de sempre, viscudes
des del mateix instant de l’acte, oïdes
com un joc pel carrer
amb trenes i flocs i el sambori i la corda
i el tello i el pic i la trompa i el cau
i nostàlgia o desig. 

 

Josep Piera: Brutícia, recollit a Poesia completa. 1971-2018

Institució Alfons el Magnànim, 2018

 

 

Aquesta imatge, cedida pel fotògraf Francesc Vera,
és un luxe que honora «La vida secreta de les paraules» dedicada al sambori,
i el blog sencer. Pertany a la sèrie «Nocturnes» (1985-1990), que trobareu a la seua pàgina web. Crec que és perfecta per il·lustrar els versos metapoètics de Piera.

I per acabar, ens falta compartir la vivència literària que, com és habitual en aquesta secció, l'Àngela Guixot ens hi ofereix, avui del seu sambori particular.

La Plaça de l’Hort Tallat

De la meua infantesa, ara mateix, puc dir que en sobreviuen els queixos amb nocilla i l’Hort Tallat.

Llavors, la vida era un present que durava, tot just, una vesprada. I l’horitzó del món eren les vores d’aquella Plaça. Quan dic aquella Plaça vull dir la Plaça d’anys, amb la farola enmig i el sambori en un cantó. Hi havia dos solars tancats amb murs de bloc. I a les parets dels blocs, de tan primes com eren, sovint s’hi obrien traus que nosaltres empràvem d’amagatalls del guix. Potser sabíem, sense ser-ne conscients, que el futur era perdre’l. Perdre’l, i en acabant trobar-lo a enyor.

De la meua infantesa, ara mateix, trobe a faltar el guix de dibuixar el sambori al cantó d’aquella Plaça. Trobe a faltar el llépol, relliscós, giravoltant per dins de l’aigua. Trobe a faltar els mots i el ritme parsimoniós dels vells.

I, tanmateix, perquè no el vaig conèixer, perquè quan jo vaig nàixer ja l’havien tallat, mai vaig sentir nostàlgia per l’hort de tarongers, del tot rodat de cases, que va quedar colgat quan varen fer la Plaça. Ara pense en l’enyor... pense en l’enyor de la xicalla que cercava nius amb ous entre les branques d’aquells arbres: també té un preu l’asfalt d’on fèiem el sambori.

Diuen que cap enyor fa més profit que un altre. I diuen, fins i tot, que no fa cap profit, l’enyor. Però és de llei que ens enyorem, amb la mateixa intensitat que ho vam gaudir, d’allò que recordem, potser idealitzat, com l’Ítaca perduda.

 

Àngela Guixot Escrivà

No podia faltar l'aportació de la nostra Júlia Llorca Tauste, fotògrafa en cap de «La vida secreta de les paraules». En aquest cas, diu que passejava un dia per Piles (la Safor) i allà estava el sambori per alegrar-nos el blog amb aquesta bella fotografia.

 

 

 

Colofó

I com que passa la vida, i els costums, i els hàbits i les simbologies s'actualitzen, no ens resistim a ensenyar-vos aquest sambori que acompanya el poema «Inefable», de Blai Carles, i que va servir per il·lustrar un post publicitari del volum 1 de la Revista Poetry Spam. Del trànsit espiritual a l'eroticosexual... Vet a saber si no és tot una única sublimació.

 

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Safareig

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll