Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 31 de desembre de 2020

Arbre de la vida. Bon any 2021

Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Jo no sabia aleshores quin nom tenien aquelles fileres d'arbres que s'assemblaven una mica als xiprers.

D'alguna d'aquestes bardisses procedia l'arbre de Nadal que la uela Carmen ens plantava cada any a l'entrada de sa casa. Sense cap luxe ni pretensió: només l'arbre, amb unes boles de colors i algunes figuretes esguitades de purpurina. I tota la il·lusió posada al servei de les seues netes que se'l miraven entusiasmades.

 


Elisa Àlvarez Cogollos, la filla de set anys de Pau i d'Amparo, ha dibuixat aquest arbre. El poema, el vaig escriure com a resposta a una petició de la poeta Marta Pérez Sierra, i està destinat a formar part d'un projecte educatiu ideat per ella mateixa que es diu "Dones, arbres i poesia". A Marta està dedicat.

Amb el dibuix d'Elisa i amb el meu "Arbre de la vida" m'agradaria desitjar-vos un Bon Any 2021. Però..., per si de cas no fos tan bo com ens agradaria, el que crec que és més important és que sapiguem trobar motius, encara que siguen humils i imperfectes, per seguir celebrant la vida. I consol, si l'arribem a necessitar, en tot allò que de veritat ens importa.



ARBRE DE LA VIDA

              Per a Marta Pérez Sierra


Plantava un arbre
de Nadal en un poal ple d’arena.
Una branca de bardissa de tuia
que adornàvem amb lluentors. No crec
que ella sabés el nom d’aquelles branques,
ni els homes que en plantaren les bardisses
sabien res tampoc d’arbres fantàstics
de Nadal. Però, en canvi, descobriren
que la tuia repel·lia els insectes.


Si jo en dispose ara
un gerro amb unes rames és per dir-li
que el seu buit omple aquest racó de casa
on feia que brillés cada desembre
un arbre imperfecte de Nadal.


      Amb la meua àvia,
      Carmen Cardona Heredia, en la memòria

 


 


 

 

divendres, 11 de desembre de 2020

Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL.

Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la Matèria de Bretanya..., però no només. Sánchez-Cutillas és una poeta a (re)descobrir, que esperem i desitgem que serà més i millor coneguda en el moment en què es farà pública la seua Obra completa. L'esperem amb candeletes. Amb aquest text he participat en el llibre commemoratiu:

Si la butxaca és plena de puntes de cigar, / he intuït que hi ha / altres normes i altres lleis. / La pols, que tot ho calciga, / que tot ho desfulla, / la immensa por de viure. / Jo plore el cansament dels homes / que viuen sense arrels, / l’estèril pecat de no florir per dins. / Quina cosa restarà més tard / de tot açò, / de tot açò que no és res? / La vida que morim / sense voler, cada jorn... / La vida del poeta és curt hostatge. / No sabem si ja hem mort per a la mort. / La barca avançava / i jo, aclaparada / per la tristor dels salzes. / M’he fet vella —ara ho sé— a un ritme / insondable. / Els versos / també em dolen, per llevar-me el temps / de brodar senzills mocadors. / La paraula verge que encara no hem dit. / Voldria dir-te paraules noves, / però tinc la gola / ennuegada d’un silenci amarguíssim. / Entre el misteri i nosaltres sempre hi ha una pluja roent de profecies incomprensibles. / Ara pense en el gran plor del món. / Per això demane / ara un rostre inèdit d’home inèdit / i tot és tan a punt / que la sang se’m clivella! / L’òxid dels segles s’adhereix a la rosàcia brevetat de la carn. / Ho diré o no ho diré? Voldria dir-ho / i no puc més i em desconcerta / el prodigi del sol, la incerta pena / de les meues mans, el moviment / migratori dels ocells i dels àngels. / Quin silenci!

... I no li trucaren a la porta.



La frase final, com també la idea del títol, procedeixen del documental Carmelina, mar i cel, de Matilde Alcaraz i Juan Pablo Valero, per a À Punt Mèdia. El text restant està ordit amb versos extrets de l’Obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas publicada pel Consell Valencià de Cultura-Generalitat Valenciana, l’any 1997. En algun moment puntual m’hi he vist obligada a modificar algun signe de puntuació per poder-los entrellaçar.
 
 
 
 
Portada del llibre publicat pel CEIC Alfons el Vell 
amb motiu de l'Homenatge a la Paraula d'aquest any 2020 tan atípic.
Autora: Amanda CerSe
 
 
 
Juli Capilla, membre del CEIC i un dels coordinadors de l'acte i de la publicació, n'explica la intenció de l'HP'20, i també el contingut del llibre, en un article aparegut a Levante-EMV el dia 3 de desembre de 2020.

«Amb les planes del XXIV Homenatge a la Paraula volem retre homenatge a una donassa escriptora, restituir la seua obra i figura. Posar-la en el lloc que li pertoca, reivindicar els seus llibres, lectures d’obligada transmissió i estudi. Perquè mai hauria d’haver caigut en l’oblit, en l’exili interior de les veus silenciades. Aquests papers pretenen espitjar el jovent i la gent gran, adults i de mitjana edat, envers l’obra llegidora d’una escriptora valenciana universal. Amb una introducció de la filòloga Maria Lacueva, especialista i estudiosa de l’escriptora d’Altea, i il·lustracions interiors i de la portada d’Amanda CerSe. [...] Les col·laboracions que ací s’apleguen es fan ressò de Carmelina Sánchez-Cutillas. Josep Piera, Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Ferran Garcia-Oliver, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Encarna Sant-Celoni, Joan Iborra, Àngels Gregori, Enric Ferrer, Lourdes Boïgues... i fins a una trentena d’escriptores i escriptors saforencs li reten homenatge. 

A més d’aquesta publicació, ja disponible a les llibreries, des del CEIC Alfons el Vell hem programat l’espectacle Polsim de temps de records a partir de textos de Carmelina Sánchez-Cutillas, a cura de Cia. La Sala del Temps, amb l’actriu Marina Mulet i Gayà com a rapsoda i música de Sandra Monfort Oliver.» 

Aquest any en què les circumstàncies d'excepció sanitària ens ho han fet viure tot de manera tan asèptica, el tradicional espectacle de l'Homenatge a la Paraula es va emetre on line. El dia de l'estrena fou el 6 de desembre passat. I la part positiva és que s'ha gravat en bones condicions i que qualsevol persona que vulga el pot recuperar al canal Youtube en aquest enllaç





 
 
 
 
 
 

diumenge, 29 de novembre de 2020

Literatura i altres responsabilitats



Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa. Ni a la cultura en general, però ací ens preocupen i ens ocupen principalment els llibres.

Fa uns mesos, el Gremi d’Editors de Catalunya va impulsar una campanya, amb el lema «Tot comença en una llibreria», que em va semblar lloable però que, alhora, crec que hauria requerit algun matís. I és que les llibreries són els espais especialitzats en la venda de llibres, però, fins que el llibre troba el destí feliç d’una prestatgeria o un expositor on ser mostrat a lectores i lectors en potència, ha hagut de passar per unes etapes prèvies. Estirem del fil.

Una editorial ha treballat abans en la producció del llibre: revisió, disseny, maquetació, impressió, enquadernació i... difusió i promoció. Sembla obvi, però aquesta és, en general, una baula quasi invisible de cara als lectors. I aquesta és la feina d’una empresa editorial que, normalment, actua basant-se en la confiança que ha dipositat en una autora o un autor. Ah, els autors...! Escriure un llibre és el principi de tot. Després es necessita que una editorial hi crega i que el publique; i fer-lo arribar a les llibreries a través d’allò que es diu «distribució» —un món d’imponderables que mereixeria un article en exclusiva—, alhora que entre totes les parts es treballa, o s’hauria de treballar, per donar visibilitat, promocionar, fer difusió de les obres: un os dur de rosegar, aquesta darrera fase i, tanmateix, un repte fascinant i irrenunciable. S’entén ara aquell vertigen de qui practica un triple... si més no... salt mortal?

I ara centrem-nos en Edicions 96 i en alguns dels motius que ens hi duen a publicar uns títols i no uns altres, i que no deixen de ser indicis que poden caracteritzar-nos en la nostra manera d’entendre el món del llibre i de militar-hi. Perquè, actualment, fer llibres, creure-hi i tenir la certesa que, amb això, podem incidir de manera positiva en la nostra societat és una manera de militància i, també —paraula devaluada— de responsabilitat amb aquesta societat. Des de la literatura, és clar, i també des de la necessitat de crear consciència i incitar a la reflexió pel que fa a alguns temes fonamentals. Per exemple, la urgència de fer front a les relacions afectives tòxiques entre la gent jove. Una realitat, lamentablement ben actual, que ens va servir en safata Anna Oliver, amb un llibre que es titula Parlem d’amor? Tu tries i que es caracteritza perquè, des de la quotidianitat de la vida d’una parella jove i amb un llenguatge hàbilment adequat, l’autora traça diferents vies d’actuació, ofereix als lectors diverses possibilitats que hauran d’escollir per seguir la lectura i, en paral·lel, decantar-se per un tipus de comportament o un altre. Literatura, sí, i a més a més, invitació a la reflexió i crit d’alarma.

Igualment jove era Esther quan li van diagnosticar un càncer amb poques possibilitats de curació i ella va decidir creure amb més força en la vida de cada instant i celebrar-la. I va recórrer a l’escriptura per a contar-ho a manera de dietari, ella que no havia escrit mai! I entre Esther i Maurici Belmonte, que sí que és escriptor i hi va aportar el contrapunt literari a manera de fragments de prosa quasipoètica, van ordir un bell llibre vitalista de títol La lluita d'Esther, que naix com a resposta al fet de viure en pròpia carn l’amenaça de la mort. I a l’editorial vam pensar que un missatge així de potent calia compartir-lo amb qui ho necessités.

Un altre compromís adquirit per Edicions 96 és el de recuperar escriptors que formen part de la nostra tradició literària que, com escriu Vicent Usó al pròleg de Sentia veus, d’Ignasi Mora, «si vol ser fructífera, s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes. Un intercanvi que només és possible si tenim a l’abast el cànon, les peces que, maó a maó, han construït un edifici que, per bé que sempre inacabat i sempre en construcció, ha de mostrar-se ferm.» Nosaltres esperem haver-hi contribuït amb aquest volum que recupera dos títols descatalogats i n’inclou un tercer d’inèdit. Això és literatura, en majúscules, i també respecte per l’obra singularíssima d’Ignasi.

I ens reservem per al final la poesia, un gènere molt estimat en aquesta casa editorial nostra. I llavors diem el nom d’Anna Swir, una autora polonesa immensa que ens ha donat a conèixer el traductor Josep-A. Ysern. El llapis amb què escric n’és una mostra àmplia (ressenyada a La Veu dels Llibres el 17 d’octubre de 2020). Quan vam llegir, entre molts altres versos estremidors, aquests que transcric per acabar, vam tenir clar que, a Edicions 96, ens volíem concedir el plaer de publicar-la, sí. I que teníem el deure de propiciar que Anna Swir ens parlara també en català:


Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

[...]

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat:
jeu a l’empedrat.
Ara ell no la matarà mai més.

 

Maria Josep Escrivà-Edicions 96

  


 

 

 

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 


La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure, quasi a manera de repte instigat pel poeta Jordi Solà Coll, després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.


AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

divendres, 11 de setembre de 2020

El camí és la humilitat

Article publicat a La Veu dels Llibres, suplement literari de Nosaltres la Veu.
29 d'agost de 2020

La poesia és un gènere que requereix interiorització, lectura assossegada, i això hauria de ser incompatible amb el ritme trepidant de les novetats editorials. Francesc Gisbert posava el dit a la nafra fa uns mesos, en un article titulat “L’edició en català a l’entrada del segle XXI” que es va publicar en aquest mateix mitjà, on es preguntava: “què és més important [...] acumular novetats o arribar al lector?”. Publicar, sense una bona feina de difusió i de promoció en paral·lel, només serveix per inflar un mercat que s’abasteix perillosament de l’abundància. Alentir el ritme de publicacions i millorar els canals de recepció potser serviria per aportar qualitat al tan subestimat —de vegades pense que amb raó— sector del llibre. En aquest article recupere dos llibres de poesia publicats l’any 2018. Avalats tots dos per sengles premis.

 


                                                    Fotografia: MjE, desembre de 2014.
 

Josep Lluís Roig: La llum del curtcircuit, Bromera, 2018. Premi Mallorca de Poesia 2017.

Després d’una dotzena de poemaris publicats, Josep Lluís Roig ens sorprèn amb un llibre dur, incòmode, colpidor, que tracta un tema tan dur, tan incòmode i tan colpidor com és el consum de drogues en la gent jove. I ho fa cara a cara, buscant de manera molt hàbil aquella commoció que la bellesa encara és capaç de generar, fins i tot quan el poeta mostra, al llarg de trenta seqüències posades en boca d’una primera persona, un món de brutícia i excrecions, on el neguit, la por al fracàs, la insatisfacció vital es pretenen evadir amb els efectes de les drogues o de fàrmacs combinats amb alcohol. Això seria només una descripció de La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), molt menys important que l’eficàcia amb què l’autor ens transporta a l’interior malmès dels personatges que hi transiten. I al bon ofici amb què Roig aconsegueix, no el rebuig, sinó l’empatia, l’intent de comprendre, de fer pensar i de reconèixer que la ruïna d’aquests i d’aquestes joves no és més que el reflex i la conseqüència de la descomposició d’una societat immoralment anomenada “del benestar”. El poeta l’encerta de ple en aquests versos: “Mentre jo era invisible, / ells passejaven. Per un moment, he somiat ser una criatura / que dorm: el benestar és la indiferència.”

Josep Lluís Roig és, des de fa molts anys, professor de secundària, dels que no han perdut l’amor per la seua professió. Potser a això devem aquesta voluntat d’immersió en el món de la degradació i la derrota de tota una generació; l’explora i l’expressa amb un llenguatge creïble, adequat a la temàtica i posat en la veu d’aquells que, igualment i tant de bo, podrien ser receptors d’aquests poemes. Un llenguatge poètic capaç de dir l’autodestrucció amb imatges tan punyents com aquesta: “Ara, però, hauré / de prendre les pastilles com els ànecs i el foie: / a pressió per la gola fins que no me’n recorde de res, / just abans que el fetge esclate.” O d’incidir en el tema de l’amor trencant tòpics i desmitificant-lo, en el mateix context de relacions insanes dominades per la inseguretat, pel temor a la pèrdua, a la soledat o a la incomprensió. I tanmateix, hi apareix, indici d’esperança, l’amor en l’altre, com una possibilitat de salvació: “Els teus ulls clars són l’única cosa absolutament bella”. Creure-hi, potser, és un principi de victòria: “No vull més aquest dolorós retorçar-me de mans, aquest sostre fosc sense cap estrella”. 

 

La llum del curtcircuit va merèixer el Premi Mallorca de Poesia 2017: el més ben dotat econòmicament, en el seu gènere, de les lletres catalanes.


Laia Llobera: Boscana, Ajuntament d'Inca  - Lleonard Muntaner Editor, 2018. Premi de poesia Mediterrània Pare Colom 2018. 

Radicalment distint és el llibre Boscana, de Laia Llobera. Des de la bella simplicitat del títol, un adjectiu femení tan ric en suggeriments. Ara bé, que no som al davant d’un llibre paisatgístic i per tant superflu, ens ho adverteix l’autora de bon començament, quan, de la mà del també poeta i filòsof Òscar Samsó, ens proposa l’acostament “a l’ànima intuïda enllà de l’aparença de les coses”. Una altra clau per copsar l’essència de Boscana ens la facilita Lluís Calvo en les substancioses pàgines introductòries, on, per si de cas tendírem a redundar en el prejudici, esborra qualsevol rastre de sospita des de l’interrogant que planteja ja en les primeres línies, pel que fa al clàssic dilema: “Parlar d’arbres esdevindria, fet i fet, un crim perquè suposaria restar en silenci sobre tants i tants delictes i injustícies que es cometen al món?” Per concloure, justament: “Retornar als arbres comporta un humanisme que recupera les connexions més directes i més íntimes, les que ens defineixen com a éssers humans”. Entre elles, no cal dir, la consciència i l’esgarrifança davant de les atrocitats —és a dir les “foscors”— del món. Per això, assumir la proposta de Boscana significa que ens sabem part d’un tot i qualsevol contingència ens afecta com a components del col·lectiu que som. Igual que ocorre en l’ecosistema que és un bosc, o, si se’m permet l’extrem, en un llibre de poesia com aquest.

Formalment, la màxima sobrietat en l’expressió revela un fons de pensament que aspira a prescindir de tot allò que és sobrer i centra l’interès en l’essencial. La identificació amb la natura és també una manera d’expressió lingüística i corporal —“parlàvem la llengua dels arbres”—, que no oblida l’herència dels qui ens han precedit: “cantàvem com els avis”.

Aquesta ecopoètica que Laia Llobera desplega, depurada, a Boscana, tendeix a l’equilibri entre allò terrestre, tangible, que hi arrela, i allò eteri, volàtil, que es dispersa. No oblidem que, gràcies a la lleugeresa, a la volatilitat, la vida s’assenta en la terra, i torna a elevar-se. Els títols de cada apartat del llibre van traçant aquest cicle-cercle: “descolonitzar”, “boscana”, “un ocell / dos ocells / tres ocells”, “el vent”, “les mans”, “el cercle”. La poeta hi és un dels éssers més que el bosc conté; o és ella que conté el bosc?: “arbre que s’alça / a l’endins / cos desplegat en paisatge”. Fins a l’essència de l’aposició, només oposició en aparença: “arbre ànima”.

Contenir el bosc és també contenir l’altre. I això només es pot fer des de la despossessió d’un mateix, des de la humilitat. L’etimologia ens és aliada en aquest cas: del ll. humus 'terra'. Laia Llobera s’hi serveix d’una citació concloent de Joan Vilarnau: “el camí és la humilitat”. I això, diria jo, és aplicable tant al poeta capaç d’escriure un llibre com La llum del curtcircuit com també a la que escriu Boscana. El camí és la humilitat: “ara comprens el cercle”.

 

 
        Boscana va merèixer el Premi Pare Colom que convoca l'Ajuntament d'Inca i publica
                                                    Lleonard Muntaner Editor, l'any 2018.


 

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".