Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 30 de juliol de 2020

1.000 raons per estimar-los. 'Històries naturals', de Martí Domínguez

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat L’esperit del temps (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat Històries naturals (Pòrtic Edicions, 2018) que, a parer meu, ha passat massa desapercebut entre el públic lector.

El volum, en una acurada edició il·lustrada per Perico Pastor, recull, fonamentalment, articles que fa anys havien estat publicats a la revista El Temps. Cent vint-i-cinc en total, escrits per algú que s’autodefineix des de les pàgines del pròleg com un «lletraferit de la natura» en qui convergeixen «totes les forces del meu enteniment i totes les emocions del meu cor». Crec que amb això ens acostem bastant a la personalitat distintiva d’un llibre com Històries naturals.

Sospite que el seu caràcter miscel·lani hi ha pogut actuar com a dissuasiu de cara als lectors. I, tanmateix, aquest és un dels atractius del llibre: l’estructural, el que permet una lectura que es pot anar pausant d’article en article i que ens ofereix una diversitat de peces individualitzades, com si estiguérem davant de relats d’escriptura condensada i autònoma, i alhora entrellaçats fins a ordir un tot fascinant on els apunts naturalístics conviuen amb referències al món de l’art, de la literatura, de l’etnobotànica i fins i tot amb curiositats lexicogràfiques o etimològiques. On, en resum, des de la primera pàgina queda clar que natura i cultura són una mateixa i indestriable realitat.


Crec que aquesta és la Zygaena lavandulae de l'article «Botja de cucs» d'Històries naturals, «una de les papallones més belles de les brolles eixutes: un lepidòpter de color violat, amb reflexos metàl·lics i amb taques vermelles com la sang a les ales», segons la hi descriu Martí Domínguez.



Martí Domínguez és biòleg de formació, especialitzat en lepidòpters, per cert. No debades a Històries naturals trobem uns quants articles dedicats a papallones, alguns dels quals recreen, des de la més bella prosa literària de caràcter autobiogràfic, episodis i descobriments relacionats amb aquests éssers alats que són relatats amb una admiració i amb una passió encomanadisses. Pareu atenció, per exemple, a «Botja de cucs» o «Parla, Cymbalophora!». Però recordeu també l’autor enamorat dels lepidòpters quan llegiu L’esperit del temps i arribeu, quasi al final, a una escena en què el protagonista, en una situació extrema rica en simbologia, es troba cara a cara amb una papallona.

Aquest biòleg especialitzat en lepidòpters és, a més de director de la revista Mètode, dedicada a la divulgació científica, un humanista, coneixedor i admirador dels escriptors il·lustrats francesos. Potser per totes aquestes inquietuds intel·lectuals, a Històries naturals tampoc no falten moments on l’autor trau punta al seu caràcter inconformista, bel·ligerant i crític envers els temps actuals, on s’han comès vertaders atemptats contra el medi ambient. Des del mateix pròleg ja citat, on llegim aquesta denúncia amarga no exempta, per desgràcia, de fonament: «el naturalista, en aquests temps tan salvatges de destrucció del territori i del paisatge, és un home proscrit, un exiliat, un nyicris, un home sense autoritat. Com també s’esdevé, és clar, amb el conjunt dels escriptors. Per tant, i deixeu-me aquesta llicència “escriure sobre la natura” és reincidir en el mal, és recaure, i per partida doble, en l’exili i en la sensació de no comptar per a gairebé res».

Tampoc no en surt indemne el gremi dels escriptors, i menys encara dels poetes, ai!, que són objecte en més d’una ocasió d’un retret que, al meu parer, se circumscriuria a algun període determinat i admetria, en l’actualitat, molts matisos: «la gent no es fixa en la prodigiosa diversitat de la vida. Tampoc els poetes, que de mica en mica, per raons inescrutables, han anat abandonant els escenaris rurals pels urbans, i la seua poesia apareix tolida [mancada, privada] d’elements naturals i, quan hi són, aquests elements, resulten falsos, postissos, contradictoris i pedants». Una recança que recorre tot el capítol titulat «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes».

A Històries naturals, la informació etnogràfica de vivor popular es combina amb referències poètiques i amb pensaments filosòfics. És el cas d’un dels articles, probablement, més redó en aquest sentit, «Rilke i la rosa», on un roser silvestre, o gavarrera, remet al poeta Antonio Cabrera i al seu poema «Al rojo escaramujo», un fruit que, de tan astringent, es coneix popularment amb el nom de tapaculs. I d’aquest exemple etnobotànic del roser a un altre de més exquisit —almenys pel que fa a lirisme—, el que vetlla la tomba de Rilke al cementeri de Rarogne, que, al seu torn, propicia la conclusió existencial següent: «Un roser que de segur li parla de la pura contradicció que és la vida: canina i formosa». I encara caldria associar a Martí Domínguez una condició sense la qual, senzillament, aquest llibre no existiria: la de l’observador atent i pacient, el que es meravella davant del misteri de la vida i comparteix amb els altres aquesta meravella per escrit, devocionalment. Llegiu:

«Aquella botja de cucs del turó estèril criava una de les papallones més belles de la Mediterrània. Lliçons com aquesta em varen fer entendre que no hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable».

Amb això, ras i curt, està tot dit.


Aquest text, amb el títol de «No hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable», s'ha publicat a la revista Caràcters, núm. 89. Cliqueu ací per accedir a la botiga on line de Publicacions de la Universitat de València.






Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera






diumenge, 10 de maig de 2020

I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?

Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: Pell d'ànima, de Josep Checa i on els camins s'esborren, d'Anna Montero.

Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de Nosaltres la Veu dedicat a fer parlar els llibres. S'accepten suggeriments: llibres de poesia —exclosos els publicats en l'últim any— que, per la seua qualitat, haurien merescut atenció per part dels mitjans que publiquen crítica literària i que, tanmateix, no l'han rebuda.

Seguiu cada dissabte «La Veu dels Llibres» i feu-ne d'altaveu. És una iniciativa que mereix el suport, com a mínim, de tot el gremi lletraferit (de mort?).


I després, el silenci [*] 

La literatura en català viu un moment d’ebullició en termes quantitatius i en termes qualitatius. La poesia en concret, igual o més encara. La quantitat no tindria cap transcendència si no anara també associada a la qualitat. I tanmateix, la immensa majoria de títols passen més desapercebuts que mai. La crítica, com a gènere literari solvent, està a un pas d’anar-se’n en orris i, si ningú no hi posa remei, segurament, de manera definitiva. Podeu seguir llegint l'article complet clicant ací.





[*] «I després, el silenci» és un vers de Joan Fuster, del poemari Escrit per al silenci (1954), inclòs al volum Set llibres de versos (Tres i Quatre, 1987; reeditat el 1998).






divendres, 10 d’abril de 2020

Fotografiant orquídies, I


esma del mot. 

càlcul
envers l’esclat. 

assaig,
anhel 

abans del gest
on tot és 

encara 

encesa
voluntat
de cercar.

M., 10 d’abril de 2020



Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guanyar-me la benevolència davant d'aquesta gosadia meua.

































dijous, 19 de març de 2020

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.»




Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.»




Després em va ensenyar la ruda i l'espígol, l'herba-sana, la sàlvia, la pebrella, les calèndules, l'acant... Tot el que havia anat plantant en una zona acotada, a vora de la carrasca, que aviat constituiria el «Jardinet botànic a Joan Pellicer». Un projecte resultat d'una de les propostes dels pressupostos participatius de 2018 del poble de Bellreguard, que Daniel Muñoz s'encarregava d'executar en aquells primers dies de març de 2019. Unes setmanes abans m'havia demanat permís per a traslladar a un panell d'aquest «jardinet» unes línies que jo havia escrit en una ocasió, dedicades al botànic i amic. I com a agraïment, em va voler regalar un timonet que havia fet arrelar en un petit cossiol de plàstic. «Si el trasplantes et creixerà.»




No havia sabut trobar encara el moment oportú d'escriure això, que és només una anècdota, però carregada de simbologia important. Ara, aquests dies de reclusió exterior i interior, de moltes nostàlgies, de temors, d'inquietuds i d'incertesa...; aquests dies en què el pati de casa s'ha convertit en l'aliat imprescindible que m'oxigena cos i esperit, em mire la mata de timonet, tan sana, tan ben adaptada a la jardinera, i hi veig un brot d'esperança, l'exemple que la vida és la resposta recalcitrant a una decidida vocació d'estima. 

Si teniu ganes, visualitzeu aquest vídeo i participareu també del mateix gest col·lectiu, tan senzill com autèntic, amb què el poble de Bellreguard va voler retre homenatge a l'etnobotànic segurament més estimat i més enyorat de les Comarques Centrals Valencianes. En paraules extretes de la pàgina de Facebook Participa Bellreguard, de 17 de febrer de 2019: «Magnífic regal que ens ha fet el nostre amic Vicent Llodrà. Imatges esdevingudes poesia, per mostrar-nos el Jardinet botànic a Joan Pellicer de què podem gaudir al parc que du el nom del fill predilecte de Bellreguard».



 Captura de pantalla del vídeo realitzat per Vicent Llodrà.

Del Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2017), llibre pòstum de Joan Pellicer, són aquestes últimes línies que, en els moments d'excepcionalitat alarmant com els que vivim, em semblen més adients i més il·luminadores que mai. No sé vosaltres, però jo puc imaginar-me com les pregonaria Joan als quatre vents. Amb el nas una mica arrufat per les circumstàncies, això sí:
 
«Els moments sense propòsits ni recances. L'alegria natural, instantània. La sana contentació. La neta joia immotivada. Què més alt? Quin altre cel?».







diumenge, 8 de març de 2020

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones


El llibre Entre escamas, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat.

Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «Dos poetes com nosaltres». Teatre Auditori de Catarroja, 19 hores. Una ocasió magnífica per conèixer-la i per sentir-la recitar. No debades és també bertsolari i domina a la perfecció aquesta faceta oral de la poesia.

De «Taula d'exploració», n’he fet la meua pròpia versió al català, amb permís de l'autora.




Leire Bilbao fotografiada per Iban Gorriti.




TAULA D’EXPLORACIÓ

Oberta de cames en la taula d’exploració,
els ulls en blanc sobre la blanca paret,
busque un fragment llis d’envà.

Una veu em pregunta l’edat amb el dit a la vagina.
«Trenta».
«No tens intenció de tenir fills?
Després pot ser tard».

Enmig del silenci una aranya s’engrunsa
oberta de cames, com jo.
Em mira i m’amolla que he vingut a aquest món per parir,
igual que ho feren les meues avantpassades,
igual que ho faran les meues descendents,
que acabaré els meus dies oberta de cames,
així com em nasqueren, i tal com viuré,
oberta de cames.

Sent una punxada en la vagina
i una mà que se’m posa en la cuixa esquerra.
«Ja pot vestir-se».

Ens quedem soles a la sala,
el meu cos cobert per un llençol blanc
i l'aranya:
xarxa i cavitat,
el resum de tot allò que som.

Algú obre la porta descortesament
m'apuge els vaquers
avergonyida
l'aranya ha marxat.


Leire Bilbao: Entre escamas, Los Libros de la Marisma, 2018. Edició bilingüe èuscar-castellà. Traducció de l'autora. 

Nascuda a Ondarroa l’any 1978, ha publicat les obres Ezkatak (Susa, 2006), Scanner (Susa, 2011) i Entre escamas (Marisma, 2018). Alguns dels seus poemes s’han traduit a més d’una dotzena d’idiomes i han estat recollits en antologies com Forked Tongues, El poder del cuerpo, Traslúcidas, Las aguas tranquilas o Sombras diversas. Els poemes de Bilbao també han sigut musicats per diversos artistes bascos. L’any 2017 li van concedir el Premi Euskadi pel llibre de poesia infantil Xomorropoemak (Bichopoemas/Bitxopoemes, Kalandraka, 2019) publicat en castellà, gallec i català (traducció de Jaume Subirana).

En aquesta pàgina de la revista Idees podreu llegir alguns poemes seus traduïts al català o al castellà. 




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »