Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 30 de juliol de 2020

1.000 raons per estimar-los. 'Històries naturals', de Martí Domínguez

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat L’esperit del temps (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat Històries naturals (Pòrtic Edicions, 2018) que, a parer meu, ha passat massa desapercebut entre el públic lector.

El volum, en una acurada edició il·lustrada per Perico Pastor, recull, fonamentalment, articles que fa anys havien estat publicats a la revista El Temps. Cent vint-i-cinc en total, escrits per algú que s’autodefineix des de les pàgines del pròleg com un «lletraferit de la natura» en qui convergeixen «totes les forces del meu enteniment i totes les emocions del meu cor». Crec que amb això ens acostem bastant a la personalitat distintiva d’un llibre com Històries naturals.

Sospite que el seu caràcter miscel·lani hi ha pogut actuar com a dissuasiu de cara als lectors. I, tanmateix, aquest és un dels atractius del llibre: l’estructural, el que permet una lectura que es pot anar pausant d’article en article i que ens ofereix una diversitat de peces individualitzades, com si estiguérem davant de relats d’escriptura condensada i autònoma, i alhora entrellaçats fins a ordir un tot fascinant on els apunts naturalístics conviuen amb referències al món de l’art, de la literatura, de l’etnobotànica i fins i tot amb curiositats lexicogràfiques o etimològiques. On, en resum, des de la primera pàgina queda clar que natura i cultura són una mateixa i indestriable realitat.


Crec que aquesta és la Zygaena lavandulae de l'article «Botja de cucs» d'Històries naturals, «una de les papallones més belles de les brolles eixutes: un lepidòpter de color violat, amb reflexos metàl·lics i amb taques vermelles com la sang a les ales», segons la hi descriu Martí Domínguez.



Martí Domínguez és biòleg de formació, especialitzat en lepidòpters, per cert. No debades a Històries naturals trobem uns quants articles dedicats a papallones, alguns dels quals recreen, des de la més bella prosa literària de caràcter autobiogràfic, episodis i descobriments relacionats amb aquests éssers alats que són relatats amb una admiració i amb una passió encomanadisses. Pareu atenció, per exemple, a «Botja de cucs» o «Parla, Cymbalophora!». Però recordeu també l’autor enamorat dels lepidòpters quan llegiu L’esperit del temps i arribeu, quasi al final, a una escena en què el protagonista, en una situació extrema rica en simbologia, es troba cara a cara amb una papallona.

Aquest biòleg especialitzat en lepidòpters és, a més de director de la revista Mètode, dedicada a la divulgació científica, un humanista, coneixedor i admirador dels escriptors il·lustrats francesos. Potser per totes aquestes inquietuds intel·lectuals, a Històries naturals tampoc no falten moments on l’autor trau punta al seu caràcter inconformista, bel·ligerant i crític envers els temps actuals, on s’han comès vertaders atemptats contra el medi ambient. Des del mateix pròleg ja citat, on llegim aquesta denúncia amarga no exempta, per desgràcia, de fonament: «el naturalista, en aquests temps tan salvatges de destrucció del territori i del paisatge, és un home proscrit, un exiliat, un nyicris, un home sense autoritat. Com també s’esdevé, és clar, amb el conjunt dels escriptors. Per tant, i deixeu-me aquesta llicència “escriure sobre la natura” és reincidir en el mal, és recaure, i per partida doble, en l’exili i en la sensació de no comptar per a gairebé res».

Tampoc no en surt indemne el gremi dels escriptors, i menys encara dels poetes, ai!, que són objecte en més d’una ocasió d’un retret que, al meu parer, se circumscriuria a algun període determinat i admetria, en l’actualitat, molts matisos: «la gent no es fixa en la prodigiosa diversitat de la vida. Tampoc els poetes, que de mica en mica, per raons inescrutables, han anat abandonant els escenaris rurals pels urbans, i la seua poesia apareix tolida [mancada, privada] d’elements naturals i, quan hi són, aquests elements, resulten falsos, postissos, contradictoris i pedants». Una recança que recorre tot el capítol titulat «Com n’eren, de boniques, les papallones nocturnes».

A Històries naturals, la informació etnogràfica de vivor popular es combina amb referències poètiques i amb pensaments filosòfics. És el cas d’un dels articles, probablement, més redó en aquest sentit, «Rilke i la rosa», on un roser silvestre, o gavarrera, remet al poeta Antonio Cabrera i al seu poema «Al rojo escaramujo», un fruit que, de tan astringent, es coneix popularment amb el nom de tapaculs. I d’aquest exemple etnobotànic del roser a un altre de més exquisit —almenys pel que fa a lirisme—, el que vetlla la tomba de Rilke al cementeri de Rarogne, que, al seu torn, propicia la conclusió existencial següent: «Un roser que de segur li parla de la pura contradicció que és la vida: canina i formosa». I encara caldria associar a Martí Domínguez una condició sense la qual, senzillament, aquest llibre no existiria: la de l’observador atent i pacient, el que es meravella davant del misteri de la vida i comparteix amb els altres aquesta meravella per escrit, devocionalment. Llegiu:

«Aquella botja de cucs del turó estèril criava una de les papallones més belles de la Mediterrània. Lliçons com aquesta em varen fer entendre que no hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable».

Amb això, ras i curt, està tot dit.


Aquest text, amb el títol de «No hi ha bocí de terra que no amague alguna cosa formidable», s'ha publicat a la revista Caràcters, núm. 89. Cliqueu ací per accedir a la botiga on line de Publicacions de la Universitat de València.






Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »