Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 24 de febrer de 2019

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera


Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest avui. És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia.



Fotografia: William Lovell Finley, 1908. Extreta de la xarxa.
Motiu de la coberta del llibre El desapercibido, d'Antonio Cabrera.


NOS SALVAMOS

La vida interior es abstrusa, un embrollo de ideas en inminencia, en uso o en descomposición. La vida interior puede ser asfixiante. Menos mal que algo venido de fuera, una percepción, alguna cosa vista, puede aliviarla momentáneamente, puede permitirle respirar hondo. La vida interior —el pensamiento a solas— abandonada a su puro bullir nos sofocaría. Para que no quedemos cegados por nuestra mente es necesario mirar. Gracias a las ventanas no odiamos nuestra casa. Gracias al mundo nos salvamos.

Antonio Cabrera: El desapercibido, Pepitas de calabaza, ed., 2016.
 


No és casual que recórrega a aquest text d'Antonio Cabrera. La pàgina número 146 del seu llibre és ara la meua finestra. Una alenada d'aire tebi, just en aquest moment de la vesprada en què una ullada de sol ha daurat el plomatge dels últims teuladins que saltironegen entre els cossiols del pati. I pense en el poeta. I m'agradaria tant que l'alè d'aquestes paraules seues retornara ara a ell! Acompanyar-lo també, allà en els seus dies difícils. Els seus —d'Antonio i també de la seua companya A. N.— sí que són dies difícils. Que sabera que, avui, la seua convicció en la vida, la seua honesta persuasió del dir, ha donat una bona lliçó a la ploramiques que ara escriu aquestes ratlles.



Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco







diumenge, 3 de febrer de 2019

De sobines

Fotografies: Consol Martínez Bella
 

Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: 

«He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bot: “com ha dit?”. “Sí, de sobines, que si em puc posar de sobines”. I l’infermer, com si haguera descobert una cosa gran, no parava: “de sobines!, quant de temps sense sentir eixa expressió! Com és que vostè la coneix...?”». Sé que el meu pare, en aquest moment, ha fet una miqueta de trampa, i ha tirat mà de l’autoritat lingüística que, al seu parer, l’havia de deixar en bon lloc davant d’aquell infermer peculiar: «perquè la meua filla, que és filòloga, sempre ens diu a casa que hem de parlar bé».






El meu pare ja parlava bé, molt bé, en el seu valencià de la Safor, molt abans que jo arribara a ser filòloga. Crec que ell no n’és conscient del tot. I fent memòria avui d'aquesta conversa, m'ha vingut al cap un moment de l’acte del passat dijous 31 de gener, a la Biblioteca Central de Gandia, on una persona del públic manifestava el seu malestar perquè els poetes fem servir un lèxic molt complicat i la necessitat de tirar mà del diccionari constantment li malmetia la lectura. Alguns hi vam sortir en defensa dels mons inesperats que es despleguen al nostre davant quan se’ns revela el significat d’una paraula nova; i, més encara, de la riquesa de sentits que aquesta descoberta pot aportar al poema, a la seua (re)interpretació mental o emocional. Aquesta persona del públic feia algun colpet amb el cap mentre escoltava el raonament. La queixa, procedent, ja ho sé, d’una oient poc avesada a haure-se-les amb la poesia; d’algú, també ho sé, que busca una relació fàcil, de tu a tu, amb allò que llegeix, sense que allò que llegeix la interpel·le ni li requerisca cap esforç extra; ni sense que li desencadene tampoc cap pujada d’adrenalina el fet apassionant de descobrir que, de vegades, una sola paraula pot contenir tot un món... Tot això m’ha tornat a fer pensar en el meu pare estirat a la llitera de l’hospital, quan requeria l’atenció de l’infermer per canviar de postura: «perdone, puc posar-me de sobines?». I en l’infermer, entusiasmat perquè algú li havia desenterrat de l’oblit una paraula, un bellíssim llatinisme que era ben viu en el nostre entorn oral fa només una generació.





I també he pogut sentir, tota plena d’orgull i de tendresa cap al meu pare —que «no sap de lletra», com tantes vegades reconeix amb tota la seua senzillesa, però sí que sap admirar qui en sap, de lletra...—, he pogut sentir, i compartir, la seua satisfacció quan l’infermer, que es diu A., li ha donat l’enhorabona per conservar aquestes paraules i fer-les servir amb tanta propietat.

Pot semblar estrany, o fins i tot impostat, però ara i ací proclame als quatre vents que, sense el bagatge lingüístic que he heretat de mon pare, i de ma mare, i dels pares dels meus pares, ni amb tots els meus estudis de Filologia, doctorat inclòs, jo no seria la poeta enamorada de les paraules que ara soc.



SOBINES
De sobines (i ant. en sobines): amb l'esquena a sota; boca per amunt (Tortosa, País Valencià, Mall.); cast. de espaldas, supino. «El xiquet ha caigut de sobines»: ha caigut d'esquena. «No jagueu de sobines, que us eixugareu ets esperits» (Mall.). L'aucell transfigura la forma de volar en l'àer com se gira en subines envés lo cel, Llull Cont. 304, 7. Jahien los hòmens de sobines e cap cubert, Marsili Cròn., c. 17. Sempre caech en sobines, Desclot Cròn., c. 163. Lo malalte... que jaga en sobines e que tenga el cap en alt, Alcoatí 38 vo. Es gran alcauota | e sap una gran flota | de les fembres mesquines | qui jahen de sobines, Mariners. Lo caualler molt spauentat caygué de subines en terrat, Eximplis, ii, 112. Lo pacient sia posat de sobines, Cauliach Coll., pròl. L'un de sobines dorm, Alcover Poem. Bíbl. 62. 
     Fon.: desuβínes (Tortosa); desoβínes (Val., Sueca, Pego); dəsoβínəs, dəsuβínəs (Mall.). 
     Sinòn.: d'esquena, de memòria. 
     Antòn.: d'abocons, de boca-dents. 
     Etim.: de la forma femenina de sobí (del llatí supīnu, mat. sign.).

[Extret del Diccionari català-valencià-balear, font inesgotable d'inspiració.]






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »