Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 d’agost del 2013

«ELS ANYS SERENS»: POEMA DEDICAT AL MEU PARE


Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.



El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat.

Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»

Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:

«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una novel·leta per a joves que es diu El guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i perquè no s’amague de la meua mirada.»



Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència.



ELS ANYS SERENS

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
 
Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2008.
 

dijous, 8 d’agost del 2013

«LA ROSELLA» D'ESTELLÉS DITA PER SALVADOR BOLUFER

Tenia ganes de deixar testimoni sonor, en aquest bloc, d'alguna de les peces que formen part del llibre-disc Estellés en solfa, un treball discogràfic i literari produït per MFactory Music, i on Enric Murillo ha posat la música i Salvador Bolufer, la veu i la seua particular interpretació, da 19 poemes de Vicent Andrés Estellés. Cal aclarir que el disc consta de 30 pistes: a les 15 primeres hi ha els poemes musicats i recitats, i a les 15 restants hi ha només les versions instrumentals, que, qui en tinga ganes, podrà aprofitar per a acompanyar-se de la música de Murillo mentre recita. Tot un luxe.

Així és que no hi ha res com fer allò que, a una, li abelleix. A més a més, a banda del testimoni sonor —que és «La rosella», a la pista núm. 2 del disc—, m'he topat amb la preciositat de foto d'aquesta mar de roselles a Beneixama (Alt Vinalopó) i, amb això, el poema ha quedat dit, musicat i il·lustrat a l'altura dels seus mereixements.


Imatge extreta del bloc Natura viva, administrat per Joan Pérez, una persona que no tinc el gust de conèixer, però que, pel que he pogut veure i llegir al seu espai, em fa l'efecte que no es molestaria si sabera que m'he aprofitat del seu bon ull per a il·lustrar amb més color encara aquest poema de V. A. Estellés interpretat pel trobador de veu de roca, Salvador Bolufer.
L'autor de la foto diu que està feta el mes de maig de l'any 2012.

A continuació, la partitura literària que ha donat peu a la composició musical d'Enric Murillo. Feu la prova de clicar sobre el títol, i escoltareu uns versos d'una delicadesa quasi trencadissa, en contrast amb la veu sòlida de Salvador Bolufer (1 min 41 seg només). Uns versos que recorden la sensibilitat dels poetes xinesos clàssics, tan interessats a recrear-se en els petits detalls que commouen. No és, segurament, la línia més coneguda d'Estellés, com tampoc és l'estil que, fins ara, havíem associat amb el trobador desvergonyit i satíric de Burrera Comprimida. Tanmateix, la literatura, l'art o el saber fer d'aquells que gaudeixen amb les immenses possibilitats orals de la paraula poètica són capaços de trencar esquemes, de sorprendre amb meravelles inesperades, de fer-nos surar per un instant per damunt de les misèries que encomana aquella gent que —no cal dir— no tindrà mai la capacitat de gaudir amb uns versos deliciosos com aquests. I ni tan sols coneixen l'emoció senzilla de detenir-se en el marge d'un camí a mirar de prop una rosella. Allà cadascú.   

LA ROSELLA  [cliqueu i aneu a la pista 2]

Amb un pessic, un sol pessic de brisa,

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire,

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,

ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te’n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa,
el breu regal d’efímera durada,
sols una pols, un no-res i ja tot, 

filla del déu de la millor farina! 




HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".