Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 20 de gener de 2020

Les petjades de Rosa Serrano


Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula Les petjades del temps i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ens ha llegat.



Fotografia:
José Jordán


Al llibre Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), el pensador i assagista Gustau Muñoz li dedica un capítol en l’apartat titulat «Contemporanis capitals». Rosa Serrano n’és una, de contemporània capital, amb «la seua empremta personal i inconfusible —entusiasme, generositat, calidesa, rigor—». Empremtes o petjades, les del temps, que van marcant el nostre pas per la vida. Com l’escriptura. Però les petjades també esclafen, mentre xafen. No hi ha vida sense petjades que deixen rastre i que esclafen al seu pas, tot alhora. No hi ha vida sense temps. Rosa Serrano, a més de pedagoga, de pionera, des de l’Escola Gavina, en la renovació pedagògica al País Valencià; a més d’editora, fundadora de Tàndem Edicions, de narradora, de referent cívic indiscutible, i d’una persona compromesa, des de la seua condició de dona, amb els problemes, les inquietuds i les reivindicacions socials i culturals del seu temps i del seu país; a més de tot això, Rosa Serrano és poeta, i sap «que la paraula privilegi té quatre síl·labes». I el seu privilegi és tot allò, experiències i persones, que li han fet estimar apassionadament la vida.





Entre aquestes persones, una de molt important: el lingüista, l'escriptor, el mestre per excel·lència Enric Valor, «el senyor Valor» per sempre més, del qual Rosa Serrano va adaptar les Rondalles valencianes per als infants i en va publicar la trilogia de novel·les del Cicle de Cassana: probablement, la seua obra narrativa més ambiciosa.

El  meu germà Fernando, present a l'acte d'Ambra, em recorda que un dia de fa molts anys, quan ell en devia tenir tretze o catorze i jo vint-i-pocs, m'acompanyà a Manises, on jo havia de rebre un premi de narrativa curta que Enric Valor presidia, i reconeix la impressió que li va causar conèixer en persona aquell escriptor del qual li havien parlat a l'escola. Després de l'acte de lliurament buscàrem un forn i el meu germà demanà «un pastisset». «De què en tenen?». «D'espinacs i de pisto». «De quèeeee...?». Pisto: el «mullador» de la Marina i el recapte de «tonyina i tomaca» de la Safor. Pisto: una paraula exòtica que sempre anirà associada al dia que, a Manises, vam conèixer el senyor Valor en persona.



Ambra Llibres, 17 de gener de 2020.
D'esquerra a dreta: Àfrica Ramírez Olmos, editora de Balandra; Maria Josep Escrivà, Rosa Serrano i el mestre Batiste Malonda.


Si voleu conèixer millor Les petjades del temps i la seua autora, llegiu aquest article de Carme Pinyana: Quan els privilegis comprometen. Jo només he volgut, ara i ací, deixar constància del pas de Rosa Serrano per Gandia. De Rosa i també de Batiste Malonda, el mestre irreductible, company de lluites, director durant molts anys del CEIP El Castell d'Almoines, que participà en la presentació. I d'Àfrica. I també de Lourdes Bellver, la il·lustradora de la famosíssima Rata Marieta, que des del públic assentia, reia, matisava el discurs sempre assenyat, tan ple d'autenticitat i d'humanitat, de la Rosa. Amigues perennes. I amb açò també he volgut dedicar unes paraules d'agraïment a les persones, còmplices de causes compartides, passades, presents i futures, que amb la seua proximitat volgueren fer costat a l'autora d'aquestes Memòries inesborrables ja.









HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »