Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 20 de gener de 2020

Les petjades de Rosa Serrano


Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula Les petjades del temps i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ens ha llegat.



Fotografia:
José Jordán


Al llibre Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), el pensador i assagista Gustau Muñoz li dedica un capítol en l’apartat titulat «Contemporanis capitals». Rosa Serrano n’és una, de contemporània capital, amb «la seua empremta personal i inconfusible —entusiasme, generositat, calidesa, rigor—». Empremtes o petjades, les del temps, que van marcant el nostre pas per la vida. Com l’escriptura. Però les petjades també esclafen, mentre xafen. No hi ha vida sense petjades que deixen rastre i que esclafen al seu pas, tot alhora. No hi ha vida sense temps. Rosa Serrano, a més de pedagoga, de pionera, des de l’Escola Gavina, en la renovació pedagògica al País Valencià; a més d’editora, fundadora de Tàndem Edicions, de narradora, de referent cívic indiscutible, i d’una persona compromesa, des de la seua condició de dona, amb els problemes, les inquietuds i les reivindicacions socials i culturals del seu temps i del seu país; a més de tot això, Rosa Serrano és poeta, i sap «que la paraula privilegi té quatre síl·labes». I el seu privilegi és tot allò, experiències i persones, que li han fet estimar apassionadament la vida.





Entre aquestes persones, una de molt important: el lingüista, l'escriptor, el mestre per excel·lència Enric Valor, «el senyor Valor» per sempre més, del qual Rosa Serrano va adaptar les Rondalles valencianes per als infants i en va publicar la trilogia de novel·les del Cicle de Cassana: probablement, la seua obra narrativa més ambiciosa.

El  meu germà Fernando, present a l'acte d'Ambra, em recorda que un dia de fa molts anys, quan ell en devia tenir tretze o catorze i jo vint-i-pocs, m'acompanyà a Manises, on jo havia de rebre un premi de narrativa curta que Enric Valor presidia, i reconeix la impressió que li va causar conèixer en persona aquell escriptor del qual li havien parlat a l'escola. Després de l'acte de lliurament buscàrem un forn i el meu germà demanà «un pastisset». «De què en tenen?». «D'espinacs i de pisto». «De quèeeee...?». Pisto: el «mullador» de la Marina i el recapte de «tonyina i tomaca» de la Safor. Pisto: una paraula exòtica que sempre anirà associada al dia que, a Manises, vam conèixer el senyor Valor en persona.



Ambra Llibres, 17 de gener de 2020.
D'esquerra a dreta: Àfrica Ramírez Olmos, editora de Balandra; Maria Josep Escrivà, Rosa Serrano i el mestre Batiste Malonda.


Si voleu conèixer millor Les petjades del temps i la seua autora, llegiu aquest article de Carme Pinyana: Quan els privilegis comprometen. Jo només he volgut, ara i ací, deixar constància del pas de Rosa Serrano per Gandia. De Rosa i també de Batiste Malonda, el mestre irreductible, company de lluites, director durant molts anys del CEIP El Castell d'Almoines, que participà en la presentació. I d'Àfrica. I també de Lourdes Bellver, la il·lustradora de la famosíssima Rata Marieta, que des del públic assentia, reia, matisava el discurs sempre assenyat, tan ple d'autenticitat i d'humanitat, de la Rosa. Amigues perennes. I amb açò també he volgut dedicar unes paraules d'agraïment a les persones, còmplices de causes compartides, passades, presents i futures, que amb la seua proximitat volgueren fer costat a l'autora d'aquestes Memòries inesborrables ja.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".