Josep Piera: L'escriptor fascinat i fascinant

A penes iniciats els anys noranta (del segle xx, ara ja cal especificar-ho!), vaig pujar a la Drova. A conèixer Josep Piera. M'ho va dir una llibretera de Gandia, que Piera hi vivia. No recorde exactament com m'hi vaig posar en contacte. Supose que em devia donar el telèfon de casa de l'escriptor, amb la naturalitat amb què es feien abans les coses. A la Facultat de Filologia ens van parlar de Josep Piera com un dels noms destacats de la Generació dels 70, i em vaig comprar, en una llibreria de la plaça del Prado de Gandia que ja no existeix, l'antologia de la seua poesia que més m'estime, publicada l'any 1987 a Gregal Llibres, en una col·lecció que va dirigir Marc Granell, amic i company de lletres de Piera des que es conegueren, l'any 1972, i fins al final. Una bella història d'amistat que mereixeria ser reportada per escrit. L'encarregat d'elaborar l'antologia fou Enric Sòria, un jove poeta d'Oliva en aquell moment, que al seu pròleg escrivia: «Piera és un excel·lent descriptor, detallista i imaginatiu, però sotmet el seu entorn —la taula, el paper, la finestra, el cingle, les flors i el foc— a un metòdic procés de vitalització. Herència òbvia, es podria dir, del simbolisme, i és ben possible, però al darrere d'això hi ha alguna cosa més, i decisiva: la fascinació».

 

 

Fotografia d'Amparo Cortell. Casa de Josep Piera i Marifé Arroyo, 28 de juny de 2026.

I és havent llegit aquell llibre revelador que vaig arribar per primera vegada a casa de Marifé Arroyo i Josep Piera. Devia ser l'hivern de 1991 i, amb vint-i-tres anys, tenia la intenció de dedicar una tesi a l'estudi de la seua poesia. Recorde l'impacte visual que em va provocar la combinació del color de les finestres, grogues i amb persianes verdes. I recorde que no tenia prou ulls per fixar-me en cada detall que omplia les prestatgeries dels llibres; en els objectes que parlaven a crits des dels racons, des de les tauletes, des dels ampits de les finestres o les baranes que separen les diferents altures de la casa. Però, si n'haguera de triar un, d'aquells objectes amb ànima, diria que em va commoure una branqueta d'ametler que hi havia al seu estudi, en un suport amb una anella de ferro que encerclava la branqueta però la deixava a l'aire i la feia descansar sobre una mínima base còncava amb un coconet d'aigua. Allò era el súmmum de la delicadesa estètica. L'indici del final de l'hivern en aquella estampa oriental traslladada a la Drova. «Això és cosa de Marifé», es va apressar a aclarir el poeta. I jo vaig entendre ràpidament que qualsevol cosa, coseta o cosiua que poblava aquella casa tenia vida pròpia i el caràcter especial que conté tot allò que s'estima i es tracta des de la distinció de la mirada poètica d’algú —l'Enric Sòria tenia tota la raó— que se sent fascinat per la vida. De fet, el que jo tenia davant dels ulls, ¿no ho havia llegit ja abans en forma de poema?

La màquina d’escriure
un pot de terrissa amb un ramell de llapisseres
un feixet de papers, manuscrits de l’oblit
una paret per fons
un rellotge aturat damunt la barana
una tauleta amb un cresol inútil
la lleu fotografia d’un conegut miracle
el cendrer lluny i net.

Tecleges tot açò com qui fa cants d’amor
i amb paraules precioses designa l’estimada.


Vaig pujar moltes més vegades a la Drova, durant el temps (anys!) que va durar la confecció de la tesi. No em va suposar cap sacrifici, no cal dir, sinó tot el contrari. La coneixença i el tracte amb Josep Piera van ser dos fets decisius perquè jo mateixa agafara confiança en la meua incipient vocació de poeta i escriptora. Pep em va escoltar des del principi, em va revisar papers, em va llegir, em va encoratjar i, sobretot, em va inculcar el que per a mi ha estat l'ensenyament més transcendental: l'entusiasme, l'activisme, l'ambició literària i el goig de compartir tot això amb els companys escriptors, sempre en positiu, gaudint del que tenim a prop, però mirant lluny. Tot això que expressen uns altres versos seus emblemàtics:

Viure la saviesa de l’instant
vinguen d’on vinguen meravelles.

L'any 2000, per fi, vaig defensar la tesi doctoral, a partir d'unes conclusions en què feia un recorregut per tots els llibres de Josep Piera des del tractament simbòlic de les finestres grogues i verdes. Era una manera de dir que l'espai de vida del poeta —sa casa, la Drova, la comarca de la Safor— estan indissolublement units a la seua obra i a la seua llengua. Moltes vegades hem repetit, els qui ens hem acostat a la seua literatura, aquell vers que, d'alguna manera, ho resumeix tan bé: «De tots he après que un lloc i un jo fan la vida».

En aquesta fotografia de Joana Tamarit s'aprecia una de les finestres grogues i verdes de la casa de la Drova.
En primer plànol, un preciós retrat de Josep Piera obra de Xavier Mollà. Any 2008.

Ara que la vida ja és la que ha deixat impresa en els llibres, en els papers, en els documents del seu despatx, en la multitud de fotografies que ens miren des de les parets de sa casa, en els records en forma d'objectes i en els records dels qui l'enyorem, ara puc dir, reformulant una mica el vers anterior, que «un lloc i un jo han fet una obra» i em costaria molt, moltíssim, deslligar aquesta obra de l’espai on s'ha anat construint, com la casa i tot el que conté, al llarg de més de cinquanta anys.

A nosaltres ens pertoca preservar la memòria de Josep Piera i contribuir a compartir i donar a conèixer, més encara, la seua poesia i la seua literatura. I això ho trobe relativament fàcil i molt coherent, des de la Drova i des de Barx, perquè obra, llocs estimats i vida conformen un tot indissoluble i no s’entenen els uns sense els altres. Nosaltres, que tenim un deute amb qui va elevar la Drova a la categoria de «paradís de les paraules», hauríem de comprometre'ns a fer de corretja de transmissió de l'exemple de l’home fascinat i fascinant que Josep Piera va ser.

Article publicat al Llibre de festes de Barx 2026. Molt agraïda a Evarist Donet per la proposta.