Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de desembre de 2019

D'hivern la vall. Bon any 2020

Amb aquesta il·lustració de Pau Àlvarez López i amb aquest poema que vaig compondre, a pesar de la data que hi consta, quan les oronetes començaven a desaparèixer de les façanes de la Vall de Gallinera —qualsevol dada utilitzada amb intenció literària és legítima ficció...; o no?—, vull desitjar-vos que l'any 2020 siga un bell aliat per als vostres propòsits. Que es note que heu viscut, i que en deixeu constància, si pot ser, cadascú i cadascuna amb els vostres fets, amb la vostra creativitat. A la vostra manera. 



Il·lustració: Pau Àlvarez López



D'HIVERN LA VALL

          El gos que lladra al niu
          buit d’oronetes,

          el toc tan vell
          de les campanes, quart
          a quart de soledat
          en soledat
          i aquesta dolça son de les vesprades.

          El crit de l’òliba
          i els ulls esquius
          de la guineu.              Les nostres passes calmes
          com les de Júpiter,
                                            farell:

          On van? On van
          quan ve l’hivern? 


La Vall de Gallinera,
desembre de 2019





dilluns, 9 de desembre de 2019

L'horta de València, «la refinada i racional estètica de la terra». Joan F. Mira

Cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d'aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte. Ací els llauradors, per raons complicades d'explicar, han arribat a posar en la seua faena un afegit d'intenció estètica, una refinada exactitud geomètrica, que no és gens habitual de trobar en altres llocs.



Fotografia: Miquel Francés. Procedent de l'article «Un paisatge cultural en perill»,
de Tomàs Rosselló (Levante-EMV) que va recollir la pàgina Per l'Horta
(2 de desembre de 2013).

L'art agrícola de l'horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà. Jo he nascut i he crescut en aquell petit món de treball i bellesa, he viscut els primers anys de vida gaudint de l'herència d'aquella cultura, i és un tresor i una glòria que sempre he portat dins de mi.




Imatge aèria de l'Horta de València. Hidronico.com

D'un article de Carme Melo / Per l'Horta, publicat a eldiario.es
el 27 de febrer de 2016.


De la mateixa manera que porte contínuament dins de mi la tristesa i la malenconia de comprovar que, amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars; de constatar que continuen elaborant plans monstruosos, amb l'estímul i la benedicció de les més altes autoritats del país, que no consideren un bé comú i prioritari això que els valencians han portat a la més alta perfecció: la refinada i racional estètica de la terra.




Aquesta fotografia i la següent són del mitjà digital Hortanoticias. Estan extretes d'un article que dona notícia del concurs fotogràfic Click a l'Horta.
No em consta l'autoria de cap de les dues.


Com si ningú no pensara que preservar aquest patrimoni singular —fet de milers d'hectàrees de bellesa— pot ser tan important, o encara més, que conservar palaus, museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals. Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma.


L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) ha declarat el regadiu històric de l'Horta de València com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Una bona notícia que ens produeix un sentiment agredolç perquè arriba quan ja s'han produït determinades operacions urbanístiques, com ara l'ampliació de la V-21, que posen en perill el patrimoni mediambiental de la ciutat.


Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer —govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble— camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot.

Joan F. Mira: El tramvia groc, Proa, 2013



Fotografia: Daniel Garcia-Sala.


«El Forn de Barraca era una alqueria centenària, situada entre l'horta de València i Alboraia. L'estat va decidir que calia ampliar la carretera V-21. Sense consultar ningú, van imposar la destrucció de 64.000 metres quadrats de la millor horta productiva. I de les seues alqueries.

Durant anys els activistes havien defensat traçats alternatius a la carretera. Havien protestat, escrit articles i dissenyat propostes. Però el poder no els va escoltar. Farts, es van plantar. I durant dies van aturar les màquines, generant un ampli suport i obrint el debat sobre el model de societat que volem. Com a resposta, el govern va enviar forces d'elit per desallotjar-los de matinada. Aquesta és la seua història.»

Extret de la pàgina de Verkami des d'on es pot col·laborar per finançar el documental Per molt que bufe el vent, impulsat per David Segarra: «El Forn de Barraca va unir les lluites per l'horta, el territori i l'emergència climàtica. Un documental sobre resistència, arrels i futur.»






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »