Fa un temps, un amic que coneix les meues prevencions a l'hora de fer públiques a la xarxa segons quines coses, em feu saber que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.
 |
Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex a la marjal de Gandia-Xeresa. |
Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc quina era la identitat de qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava, en realitat, Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina de M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig escriure a l'administradora misteriosa de la pàgina, agraint-li les consideracions cap a mi i, sobretot, cap a les meues literatures, i demanant-li que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no atenia la meua voluntat, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta «admiradora». A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no em feia cap gràcia que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona invisible no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpiga: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les dues parts: la misteriosa senyora admiradora de M. J. Escrivà i la dita admirada, que no va poder evitar quedar-se amb una mica de mal cos i amb un sentiment d'impotència davant d'un comportament propi d'un món de virtualitat i de fal·làcies —fins i tot innocents— que aquesta que ara escriu no podrà mai acceptar com a honrades.
 |
Imatge extreta del blog Passa la vida..., però no d'aquest meu que ens ocupa. |
En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el del peu de la foto de més amunt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —o així m'ho va semblar— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un petit poema de Flors a casa que diu així:
Final de senda.
Arran de precipici
naixen orquídies.
Orquídies com aquestes «abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!
Justament en aquell altre Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa / Mentre fem altres plans». I llegint aquesta citació m'adone que no he explicat mai per què el meu blog es diu com es diu. Res a veure amb Lennon. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, de quaderns, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Aprofite l'avinentesa per agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a inaugurar aquesta secció de L'Espill. I que el meu agraïment es faça extensible també a Gustau Muñoz. Als dos, les meues més altes consideracions.
Tampoc aquests apunts de dietari són el motiu pel qual aquest Passa la vida es diu com es diu. El vertader motiu és aquesta cançó, que fa molts anys vaig sentir per primera vegada durant la representació d'una obra de teatre a Madrid: «Pasa la vida». I vaig voler titular aquest blog així. Tot just per contradir-ne la lletra. Passa la vida, i que es note en tot moment que hem viscut.
Y pasa la vida, pasa la vida.
Pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,
cuando pasa la vida, pasa la vida.
Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,
tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.
Pasa la vida, igual que pasa la corriente
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente donde me quieran llevar.
Y pasa la gloria, pasa la gloria.
Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,
pero un día pasa la gloria.
Y pasa la gloria y ves que de tu obra
ya no queda ni la memoria
y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.
Y pasa la vida igual que pasa la corriente,
cuando el río busca el mar
y yo camino indiferente, donde me quieran llevar.
Pata negra: «Pasa la vida», Blues de la frontera, 1987.
Cal tenir cura amb això de les suplantacions d'internet. La reacció de la persona que va fer el teu perfil no va ser l'adequada, perquè com has dit bé, la gent s'entén enraonant. Al remat, l'anonimat a al xarxa és a vegades, possible, tal com ha vingut, tal se n'ha anat: i ves i busca qui t'ha pegat.
ResponEliminaDoncs això és el que hi ha, i també tinc clar que, si hi som, a la xarxa, és exposasts a aquestes sorpreses. En el meu cas, no hi va haver res ofensiu; xocant, i estrany, i prou. Supose que la xarxa és com tot: que si s'aprofita bé, amb sentit comú i amb un cert rigor i consciència del que s'està fent, beníssim; però si no se'ns pot tornar contra nosaltres, jugar-nos alguna mala passada, incomodar-nos o etc.
EliminaM'he quedat de pedra amb l'anècdota. Surrealista, dadaïsta i cubista, tot alhora. No sé: genera un cert desassossec, per més que l'interés del creador o creadora del perfil fóra en un principi benevolent. Tot se'n pot anar de mans d'un moment a un altre, per la qual cosa has fet bé en aconseguir que el perfil s'eliminara. Hi ha molts buits legals encara a la xarxa i allò que sembla innocu en un principi pot passar a ser un mal de cap.
ResponEliminaD'altra banda, gràcies per aclarir l'origen del nom del teu bloc. És una manera de fer-li un canvi de rumb a les frases fetes, a les tonades complaents
Està clar que, de problemes, ens en podem trobar en tots els àmbits on ens movem. El que hi ha, sobretot, a la xarxa, és molt poc rigor a l'hora de fer les coses. I és una pena, perquè la mateixa anècdota que jo explique ací hauria sigut una feina molt d'agrair si hi haguera darrere una miqueta de responsabilitat i d'actuar amb honradesa. Ja sabem com d'útil pot ser la informació que ens trobem a pàgines, a perfils, blogs, etc. Però, en fi, que és més fàcil fer a la lleugera, i aleshores els fets serveixen de ben poc. Llàstima!
Elimina