MARJALS I GARSES, BRÚIXOLES CAP A LA LLUM

Mentre encara se senten, amortits per la distància, els que ja deuen ser els últims petards fallers d'aquests dies, crec que estic en condicions de poder afirmar que ho he aconseguit, que he sigut capaç de viure entre un silenci buscat i necessari, absent quasi per complet a l'olor de la pólvora i a l'enrenou intransitable dels carrers. Fins i tot aquest any que no he pegat a fugir, durant les Falles, de terres valencianes.

No és ací, on he passat els dies de Falles, encara que no negaré que m'encantaria experimentar com es viu la marjal —durant uns dies només, eh?— des d'aquesta caseta. Això és un racó preciosíssim de la marjal de Borrons, al terme de Xeresa, la Safor.

Tenia ganes de respirar primavera, de xafar camins de terra, d'olorar marjals, i de mirar, sobretot de mirar fora de mi, cap als arbres, cap als marges dels camins, cap als ullals. De mirar el fons de les séquies i la corfa de les dunes de la mar. D'arribar caminant, des del Grau i l'alqueria del Duc, fins a l'Auir, on la vida continua bategant, inajornable, aliena a tots els neguits dels qui l'estimem. 

L'Auir, fotografiat amb l'última llum de la vesprada d'ahir, 18 de març. La florida rosada del tamariu és grandiosa, aquesta primavera. Per darrere sobreïxen els plomalls del senill.

I sí, ho he aconseguit. He sigut capaç d'escoltar al meu voltant i no sentir més que granotes, i una cridadissa desordenada d'ocells, en aquella hora en què s'acomiada el dia, i alguna necessitat t'obliga a detindre't i escoltar. Escoltar com hi arriba el silenci. Perquè, a mesura que va desapareixent la llum del cel, va apagant-se la cridòria dels ocells, progressivament: el cel s'enfosqueix i els ocells van callant, en una acordança perfecta. Fins al silenci absolut. Un moment de pau còsmica que vaig poder fotografiar amb aquesta coloració quasi irreal d'un capvespre de ponent.

L'olor barrejada de séquia, de la flor del taronger, de la terra humida per la rosada, de l'adob dels bancals... no pot eixir a la foto, però hi és.

Per a mi, habitar aquesta «pàtria aquosa» que són les marjals, amb aquella olor de molla de caragol surant pertot arreu és tenir ben presents unes aus que sempre m'han semblat que estan a mitjan camí entre la materialitat de la terra negra i del fang, i la màgia, el misteri de les regions aèries. Em referisc al que, al País Valencià, coneixem com a «garsa reial», els agrons blaus, de nom científic ardea cinerea i que en altres llocs del territori català anomenen «bernat pescaire».

Això és un agró blau, extret del magnífic portal de l'Institut Català d'Ornitologia, en concret del Servidor d'Informació Ornitològica de Catalunya (SIOC).
La foto és de Domènec Anguera Vidal, i la data de l'observació és de maig de 2011.

Al llibre de poemes Flors a casa (2007) apareixen reiteradament referències a aquestes aus immenses. No sé quina obsessió m'hi va entrar, però les garses, de vegades amb el nom d'agrons, hi varen ser el motiu desencadenant d'un grapat de poemes. D'aquest, per exemple, del qual n'extrac primer un fragment, i després un altre:

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, II

Bova, senill, ramells
de caderneres.
Una sageta
d'agrons sobrevola
marjals endormiscades.

Brúixoles cap a la llum.  

Les garses formen part del meu paisatge, el real, l'emotiu i també el poètic. Només les puc associar amb vivències boniques. De sempre m'ha agradat veure-les com a éssers benèfics amb els quals compartim territori. Això era només pura intuïció, era una creença com qualsevol de les meues fantasies mig experiencials i mig literàries. Fins que, per a la meua satisfacció, en un moment donat vaig anar a parar a la publicació Biologia i mites dels ocells (Edicions la Xara, 2003), de Jesús Villaplana Ferrer —un llibre extraordinari, deliciós, bellament heterogeni, i exhaurit, a hores d'ara— i hi vaig comprovar que la mitologia popular i allò que jo entenc per intuïció poètica no diferien gaire en el cas de les garses, que eren considerades des de l'antiga Grècia, «com a senyal de bon averany» i com a emissàries de la pluja. 

BRÚIXOLES CAP A LA LLUM, V

L'esbart d'agrons escorta la pluja.
Però la terra sense herba només la somnia
com una profecia remota de plomes blaves.

El llibre de la biologia i dels mites dels ocells es va extraviar en algun amagatall fosc de la meua vida. Ara n'he aconseguit un exemplar gràcies a l'amic Jordi García Polop, que ha actuat, amb les mateixa natura bondadosa de les garses, com a emissari fins a Jesús Villaplana, el qual ha tingut l'amabilitat de regalar-me un exemplar del llibre mitològic, amb dedicatòria inclosa. Infinitament agraïda als dos.

Foto: Òscar Martí.
Ell l'ha descrita així de bonic: «aus marjaleres. Garsetes blanques, picaports i polletes d'aigua aprofitant dies de bon oratge.» Doncs així es queda, si m'ho permet el company Òscar.

I per fi, i estirant d'aquest fil que transita per marjals, muntanyars d'arena, ullals, o lluents poblats de garses i d'«aus marjaleres», arribe, necessàriament, a l'estremidora cançó de Dulce Pontes «Garça perduda», la lletra de la qual feia temps que tenia moltes ganes de conèixer traduïda al català. I ací està, com a colofó —crec— immillorable per a aquests dies que, enllà lluny, han sigut de falles, però que, sortosament per a mi, han tingut olor i color i sons de marjal. 

Gràcies a la col·laboració inestimable del poeta i amic Joan Navarro. Si no, amb el meu portuguès més bé endevinatori..., a sant de què!

GARSA PERDUDA

Es féu de nit
al meu esguard de fetillera,
d'estrella de mar, de cel, de lluna plena,
de garsa perduda a l'arena.
Es féu de nit al meu esguard,
he perdut les plomes, no puc volar,
he deixat fills i nius,
ànsies, neguits, en el mar...
Només sé volar dins de mi
en aquest somni d'abraçar
el cel sense fi, el mar, la terra sencera!
I porte el mar dins de mi,
amb el cel visc somiant, i somniaré fins a la fi,
fins a no despertar més...
Llavors, tornaré a creuar aquest cel i aquest mar,
volaré, volaré sense parar al voltant de la terra sencera!
Faria nius de lluna plena i després,
dormiria a l’arena...

Del disc O primeiro canto (1999)
Música: Leonardo Amuedo
Lletra: João Mendonça

QUAN PASSA LA VIDA I NO HAS NOTAT QUE HAS VISCUT...

Fa un temps, un amic que coneix les meues prevencions a l'hora de fer públiques a la xarxa segons quines coses, em feu saber que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.

Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex
a la marjal de Gandia-Xeresa.

Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc quina era la identitat de qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava, en realitat, Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina de M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig escriure a l'administradora misteriosa de la pàgina, agraint-li les consideracions cap a mi i, sobretot, cap a les meues literatures, i demanant-li que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no atenia la meua voluntat, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta «admiradora». A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no em feia cap gràcia que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona invisible no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpiga: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les dues parts: la misteriosa senyora admiradora de M. J. Escrivà i la dita admirada, que no va poder evitar quedar-se amb una mica de mal cos i amb un sentiment d'impotència davant d'un comportament propi d'un món de virtualitat i de fal·làcies —fins i tot innocents— que aquesta que ara escriu no podrà mai acceptar com a honrades. 

Imatge extreta del blog Passa la vida...,
però no d'aquest meu que ens ocupa.

En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el del peu de la foto de més amunt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —o així m'ho va semblar— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un petit poema de Flors a casa que diu així:

Final de senda.
Arran de precipici
naixen orquídies.

Orquídies com aquestes «abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!

 

Justament en aquell altre Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa / Mentre fem altres plans». I llegint aquesta citació m'adone que no he explicat mai per què el meu blog es diu com es diu. Res a veure amb Lennon. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, de quaderns, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Aprofite l'avinentesa per agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a inaugurar aquesta secció de L'Espill. I que el meu agraïment es faça extensible també a Gustau Muñoz. Als dos, les meues més altes consideracions.

Tampoc aquests apunts de dietari són el motiu pel qual aquest Passa la vida es diu com es diu. El vertader motiu és aquesta cançó, que fa molts anys vaig sentir per primera vegada durant la representació d'una obra de teatre a Madrid: «Pasa la vida». I vaig voler titular aquest blog així. Tot just per contradir-ne la lletra. Passa la vida, i que es note en tot moment que hem viscut.

Y pasa la vida, pasa la vida.

Pasa la vida y no has notado que has vivido,

cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,

cuando pasa la vida, pasa la vida.

Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,

tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.

Pasa la vida, igual que pasa la corriente

cuando el río busca el mar

y yo camino indiferente donde me quieran llevar.

Y pasa la gloria, pasa la gloria.

Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,

pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,

pero un día pasa la gloria.

Y pasa la gloria y ves que de tu obra

ya no queda ni la memoria

y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.

Y pasa la vida igual que pasa la corriente,

cuando el río busca el mar

y yo camino indiferente, donde me quieran llevar. 

Pata negra: «Pasa la vida», Blues de la frontera, 1987.