#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Jordi Solà Coll escriu, en aquest article de directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»

«Contra la por, la legalitat. La Llei del referèndum d'autodeterminació és vigent i el resultat d’aquest és vinculant», 16 de setembre de 2017.

 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]

Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.

Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Catalunya ens interpel·la a tots, 16 de setembre de 2017

Núria Cadenes: És una qüestió de democràcia’: el punt de vista dels batlles valencians sobre la pressió als ajuntaments del Principat, 18 de setembre de 2017

Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir.

Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discreció i en els seus ulls, que feien l’efecte de mantenir-se oberts amb desmesura per insistència premeditada de la senyora. 

En un moment donat, ves a saber per quin caprici de la llum, des del seu escot prominent, un collar de lletres daurades em fa la rateta damunt del volant del meu cotxe. Em fixe en la procedència del centelleig titil·lant i, allà al seu escot original es revela un nom llarg, distingit: Verònica. I m’entretinc buscant raons a favor i en contra de la conveniència d’aquell nom, tan elegant per a una dama, diguem-ne..., a primera vista, massa... estrident, per al meu gust. O el que és el mateix: per a una dona que, sens dubte, aspira a optimitzar els generosos atributs del seu cos, el nom de Verònica se’m manifesta amb un cromatisme fònic de summa subtilitat: vuit fonemes, corresponents a vuit grafies distintes; paraula esdrúixola, amb l’accent greu just al centre del mot, com un penó contra el qual es repenja la paraula que descansa simètricament sobre quatre vocals. En la tradició cristiana, Verònica és una de les dones que consolaren Jesús en el camí del calvari. Summa subtilitat. La vida de cadascú s’inaugura amb el nom que li és atorgat. Ella té bons motius, al cap i a la fi, per fer-ne ostentació. El seu, Verònica, comença amb una lleu fricció de llavis...

Imatge extreta de la xarxa.

El món enllà de mi comença inesperadament en uns llavis. Els llavis més bonics que he vist mai de tan a prop. Petits i tot tendresa. Els estreny una mica. Ho deu fer ja com un de tants gestos mecànics que adopta inconscientment el cos, mentre s’ocupa en qualsevol rutina. Els llavis passen igual que un llamp cau a terra, sense saber d’on ve ni on ha anat a parar, ni què se n’ha fet, de tanta llum. Després arriba la invasió de braços que es mouen per davant del meu rostre, del meu coll i dels meus pits descaradament pròxims, exaltats en la falsa impressió que aquells dos braços traspassaran el parabrisa i els regaran també d'aigua i de sabó. 

És aleshores que els ulls, encesos de tan inquiets, es fixen en els meus, i algun reflex instintiu em fa ajuntar les cames, humides de suor, sobre el seient del cotxe. Sense perdre-li de vista els llavis, m’escarbe el moneder a les palpes, per traure’n tota la quincalla que hi puc trobar. 

No hi ha, en aquell instant brevíssim, perfecció imaginable més enllà dels dos ulls desperts, dels llavis retornats a la calma i d’uns braços que mai de la vida no m’abraçaran. Els d'aquest desconegut que ha aprofitat la meua distracció per netejar-me el vidre del cotxe en un tres i no res.

He pitjat el botó de la finestra i he tret el braç per allargar-li les monedes. Per uns segons dues soledats han entrat en contacte. Uns segons en què s'hi han reconegut dos mons aliens. El vianant roig intermitent adverteix que el semàfor tornarà a ser verd al cap de pocs segons, mentre l’home de llavis petits em diu «grazie, ciao». Apuge el vidre amb els dits humits encara i així s'hi aixeca el prim mur transparent que separa dos abismes. Es queda a fora tota la xafogor de la vesprada. 

Una altra imatge extreta de la xarxa.