Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 27 de setembre de 2017

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap
Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap


Jordi Solà Coll escriu, en aquest article de directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»



 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]



Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.


Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017


Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.



divendres, 1 de setembre de 2017

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu


M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir.

Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discreció i en els seus ulls, que feien l’efecte de mantenir-se oberts amb desmesura per insistència premeditada de la senyora. 

En un moment donat, ves a saber per quin caprici de la llum, des del seu escot prominent, un collar de lletres daurades em fa la rateta damunt del volant del meu cotxe. Em fixe en la procedència del centelleig titil·lant i, allà al seu escot original es revela un nom llarg, distingit: Verònica. I m’entretinc buscant raons a favor i en contra de la conveniència d’aquell nom, tan elegant per a una dama, diguem-ne..., a primera vista, massa... estrident, per al meu gust. O el que és el mateix: per a una dona que, sens dubte, aspira a optimitzar els generosos atributs del seu cos, el nom de Verònica se’m manifesta amb un cromatisme fònic de summa subtilitat: vuit fonemes, corresponents a vuit grafies distintes; paraula esdrúixola, amb l’accent greu just al centre del mot, com un penó contra el qual es repenja la paraula que descansa simètricament sobre quatre vocals. En la tradició cristiana, Verònica és una de les dones que consolaren Jesús en el camí del calvari. Summa subtilitat. La vida de cadascú s’inaugura amb el nom que li és atorgat. Ella té bons motius, al cap i a la fi, per fer-ne ostentació. El seu, Verònica, comença amb una lleu fricció de llavis...




Imatge extreta de la xarxa.


El món enllà de mi comença inesperadament en uns llavis. Els llavis més bonics que he vist mai de tan a prop. Petits i tot tendresa. Els estreny una mica. Ho deu fer ja com un de tants gestos mecànics que adopta inconscientment el cos, mentre s’ocupa en qualsevol rutina. Els llavis passen igual que un llamp cau a terra, sense saber d’on ve ni on ha anat a parar, ni què se n’ha fet, de tanta llum. Després arriba la invasió de braços que es mouen per davant del meu rostre, del meu coll i dels meus pits descaradament pròxims, exaltats en la falsa impressió que aquells dos braços traspassaran el parabrisa i els regaran també d'aigua i de sabó. 

És aleshores que els ulls, encesos de tan inquiets, es fixen en els meus, i algun reflex instintiu em fa ajuntar les cames, humides de suor, sobre el seient del cotxe. Sense perdre-li de vista els llavis, m’escarbe el moneder a les palpes, per traure’n tota la quincalla que hi puc trobar. 

No hi ha, en aquell instant brevíssim, perfecció imaginable més enllà dels dos ulls desperts, dels llavis retornats a la calma i d’uns braços que mai de la vida no m’abraçaran. Els d'aquest desconegut que ha aprofitat la meua distracció per netejar-me el vidre del cotxe en un tres i no res.

He pitjat el botó de la finestra i he tret el braç per allargar-li les monedes. Per uns segons dues soledats han entrat en contacte. Uns segons en què s'hi han reconegut dos mons aliens. El vianant roig intermitent adverteix que el semàfor tornarà a ser verd al cap de pocs segons, mentre l’home de llavis petits em diu «grazie, ciao». Apuge el vidre amb els dits humits encara i així s'hi aixeca el prim mur transparent que separa dos abismes. Es queda a fora tota la xafogor de la vesprada. 




Una altra imatge extreta de la xarxa.




 

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 d'agost de 2020

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt: «Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense. A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.» Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'inte...



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 10 d'agost de 2020

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, ...

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 30 de juliol de 2020

Des que a setembre de 2019 es va presentar en societat *L’esperit del temps* (Proa, 2019), de Martí Domínguez, la novel·la ha focalitzat l’atenció de crítica i de lectors. La qual cosa, no cal dir, fa justícia a l’obra, al tema profund que tracta, a l’ambició literària del seu autor. I tot plegat reconforta, honestament, en una època en què el silenci i la invisibilitat són el destí al qual s’aboquen la immensa majoria de títols que s’editen en català. Però el cas és que Martí Domínguez havia publicat, només deu mesos abans, un llibre esplèndid titulat *Històries naturals* (Pòrtic E...


I després el silenci, a La Veu dels Llibres


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 de maig de 2020

*Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?* Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: *Pell d'ànima*, de Josep Checa i *on els camins s'esborren*, d'Anna Montero. Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de *Nosaltres la Veu *dedicat a... més »