L'horta de València, «la refinada i racional estètica de la terra». Joan F. Mira

Cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d'aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte. Ací els llauradors, per raons complicades d'explicar, han arribat a posar en la seua faena un afegit d'intenció estètica, una refinada exactitud geomètrica, que no és gens habitual de trobar en altres llocs.

Fotografia: Miquel Francés. Procedent de l'article «Un paisatge cultural en perill»,
de Tomàs Rosselló (Levante-EMV) que va recollir la pàgina Per l'Horta
(2 de desembre de 2013).

L'art agrícola de l'horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà. Jo he nascut i he crescut en aquell petit món de treball i bellesa, he viscut els primers anys de vida gaudint de l'herència d'aquella cultura, i és un tresor i una glòria que sempre he portat dins de mi.

Imatge aèria de l'Horta de València. Hidronico.com
D'un article de Carme Melo / Per l'Horta, publicat a eldiario.es
el 27 de febrer de 2016.

De la mateixa manera que porte contínuament dins de mi la tristesa i la malenconia de comprovar que, amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars; de constatar que continuen elaborant plans monstruosos, amb l'estímul i la benedicció de les més altes autoritats del país, que no consideren un bé comú i prioritari això que els valencians han portat a la més alta perfecció: la refinada i racional estètica de la terra.

Aquesta fotografia i la següent són del mitjà digital Hortanoticias. Estan extretes d'un article que dona notícia del concurs fotogràfic Click a l'Horta.
No em consta l'autoria de cap de les dues.

Com si ningú no pensara que preservar aquest patrimoni singular —fet de milers d'hectàrees de bellesa— pot ser tan important, o encara més, que conservar palaus, museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals. Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma.

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) ha declarat el regadiu històric de l'Horta de València com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Una bona notícia que ens produeix un sentiment agredolç perquè arriba quan ja s'han produït determinades operacions urbanístiques, com ara l'ampliació de la V-21, que posen en perill el patrimoni mediambiental de la ciutat.

Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer —govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble— camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot.

Joan F. Mira: El tramvia groc, Proa, 2013

Fotografia: Daniel Garcia-Sala.

«El Forn de Barraca era una alqueria centenària, situada entre l'horta de València i Alboraia. L'estat va decidir que calia ampliar la carretera V-21. Sense consultar ningú, van imposar la destrucció de 64.000 metres quadrats de la millor horta productiva. I de les seues alqueries.

Durant anys els activistes havien defensat traçats alternatius a la carretera. Havien protestat, escrit articles i dissenyat propostes. Però el poder no els va escoltar. Farts, es van plantar. I durant dies van aturar les màquines, generant un ampli suport i obrint el debat sobre el model de societat que volem. Com a resposta, el govern va enviar forces d'elit per desallotjar-los de matinada. Aquesta és la seua història.»

Extret de la pàgina de Verkami des d'on es pot col·laborar per finançar el documental Per molt que bufe el vent, impulsat per David Segarra: «El Forn de Barraca va unir les lluites per l'horta, el territori i l'emergència climàtica. Un documental sobre resistència, arrels i futur.»

Què volen dir les Ítaques

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l'Odissea al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: 

«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una manera discretament extensa i renovada.

El fragment anterior forma part d'un text més ampli que l'escriptor, antropòleg i especialista en textos clàssics grecs i llatins va tenir l'amabilitat d'adreçar-nos amb motiu del concert de presentació del llibre-CD Odissea, el viatge de Ningú, el dia 30 del proppassat novembre, al Palau de la Música de València. Elies Monxolí és el responsable de la versió musical i dels textos d'aquest treball, il·lustrat en l'edició en paper pel pintor Pere Salinas.

Portada del llibre dissenyat per Pau Àlvarez López, a partir d'un collage de Pere Salinas, que ha publicat Edicions 96.

Si voleu tenir més informació, del treball en totes les seues dimensions artístiques, podeu accedir a aquest article que en el seu moment va publicar Núria Cadenes a Vilaweb: «L’Odissea multidimensional d’Elies Monxolí» i que, només a títol il·lustratiu, comença:

És un conte musical. Un llibre. Un collage. Un concert. Una simfonia. Un tractat filosòfic. L’adaptació del clàssic, passat per la sensibilitat del músic i cantant Elies Monxolí. Onze cançons. Les veus. El paper. La narració i la pausa per a contemplar-ne les imatges. L’objecte i l’intangible.

Un dels collages de Pere Salinas, ubicat a la pàgina 21 del llibre, que s'encara amb el text que, en la veu narrativa, comença: «Aquesta és la història més increïble que mai us hagen contat. És la història d'Ulisses, rei d'Ítaca, que després d'una llaga guerra per rescatar Helena en terres de Troia, lluny del seu país, es disposa a tornar».

Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica i actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes, ha redactat un estudi introductori que es pot llegir en la seua totalitat en aquest enllaç i, en un format reduït, en les pàgines inicials del llibre que ens ocupa. Hi ha un fragment on, tot referint-se al treball musical dut a terme per Elies Monxolí —«una història que, musicalment, queda reduïda a la seva essència», diu—, hi enumera algunes de les accepcions que el DIEC ofereix del verb reduir. De totes, m'interessa destacar-ne la tercera i la quarta, per la manera —discretament extensa i renovada, com havia dit inicialment el savi Joan F. Mira— com caracteritzen la lectura, musical i literària —i ara caldria afegir-hi plàstica també—, que Elies Monxolí i Pere Salinas han fet, i ens ofereixen, des d'aquest treball de sons, de paraules, de formes i de colors:

«Canviar la forma, la denominació, (d’una expressió, d’una quantitat) sense canviar-ne el valor», perquè això és el que passa després de la intervenció d’Elies Monxolí que és multidimensional i atrevida atès que combina diverses traduccions, elimina seqüències i personatges, incorpora textos externs d’èpoques, autors i llengües diverses. I, tanmateix, no en canvia el valor. Com si, com resa la quarta accepció, "expliqués una realitat d’un nivell considerat superior en termes d’un altre nivell", per a una adequació estructural que s’acosti a les expectatives d’un "lector / oïdor" contemporani, sense menystenir-lo». 

Heus-ne aquí un bell exemple: 

En el fons més obscur,

on les ombres van callant,

fou quan la mare es desvetlà

i tendrament va dir-me així:

«L'Amor està movent

el sol i els altres estels,

i si ploren els teus ulls, fill meu,

és per recordar-te qui eres tu,

i ara afanya't a tornar a la claror.»

«Hades, una mort resplendent» [fragment], pp. 42-44. Podeu escoltar-ne la versió musical ací. Són cinc minuts deliciosos.

En aquella presentació al Palau de la Música de València vaig dedicar unes paraules a escatir quins poden ser els múltiples sentits que té Ítaca, com a símbol, com a aspiració, més que en el periple odisseic d'Homer, en aquesta particular recreació artística de Monxolí-Salinas. Un periple, un recorregut, un camí cap al coneixement d'un mateix i del món, en comunió amb els altres; un camí de pensament, però també de sensibilitat, de seducció. Un camí cap a Ítaca. 

Pobra és Ítaca
i pur l'esguard.
Ningú contempla
la Rosa al mar. 

«Ítaca, vestida d'eternitat» [fragment], pp. 60-62.

I en aquest periple també haurem d'aprendre els múltiples sentits que poden i haurien de tenir les Ítaques. Ítaca és el Destí, en majúscules. Ítaca és la llar enyorada; Ítaca és la tornada que justifica el viatge; Ítaca és Penèlope, és el desig que empeny sempre cap avant. I, al meu parer, Ítaca és l'últim lloc, aquell on haurem de trobar-nos cara a cara amb la mort. Però no amb la mort anihiladora, sinó amb la mort que omple de sentit la vida, la «mort resplendent» a l'Odissea musical d'Elies Monxolí. En què es convertiria la vida si no fóssem conscients del caràcter indefugible de la mort? Ítaca és la mort que ens il·lumina per tal que el camí siga llarg, siga ple, siga fructífer, siga plaent i dispose de la dosi necessària de consciència, per re-conèixer tot allò que hem guanyat mentre dura aquest viatge: la capacitat d'estimar i de patir dolor, l'esforç i l'assumpció enriquidora dels reptes; i, si és possible, la contínua aspiració cap a la saviesa, la que ens ha de fer tan humils com per poder-nos dir Ningú.

Va escriure fa uns dies el poeta i amic Ricard Garcia, referint-se a la seua experiència en acostar-se al llibre i al disc Odissea, el viatge de Ningú: «quan sembla que tot s’ensorri al nostre voltant, estic convençut que només la bellesa ens pot salvar». La Bellesa com a concepte omnipresent en aquestes pàgines, un altre dels fars que ens guia en el nostre creixement com a humans. I és que, potser, com diu el mestre Joan Francesc Mira, encara «no hem perdut tota l'esperança».

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor.

Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap

Jordi Solà Coll escriu, en aquest article de directe.cat:

«Hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.»

«Contra la por, la legalitat. La Llei del referèndum d'autodeterminació és vigent i el resultat d’aquest és vinculant», 16 de setembre de 2017.

 Jo també hi votaré. De moment, per exigències administratives, amb el cor, que és una manera ben sentida de votar.

Ja fa un grapat d'anys que el poeta valencià Marc Granell va escriure un poema titulat «Terra lliure», on hi ha aquest vers que avui podríem dedicar als centenars d'alcaldes i alcaldesses —i al poble que els hi ha donat suport—, que s'han concentrat aquest migdia a la plaça Sant Jaume de Barcelona, denunciant la persecució judicial de l'Estat espanyol i fent una crida a favor de la democràcia. 

Perquè és batec a les goles incendiades.

Marc Granell, Exercici per a una veu, Federació d'Entitats Culturals del País Valencià, 1983.

Doncs, això mateix: amb el poble català. És a dir, #Sí.


[Per accedir al web del Referèndum de l'1-Oct, cliqueu ací. Amb la pàgina oberta, hi heu d'introduir l'adreça d'accés: ref1oct.eu]

Fotografia extreta del mur de Facebook de Núria Cadenes.

Per acabar, copie encara alguns enllaços a articles o manifestos sobre l'actualitat catalana, escrits per autors valencians o en relació amb el País Valencià, que recomane que visiteu si en teniu una mínima curiositat. Els anem actualitzant a mesura que avancen els esdeveniments.

Jordi Sebastià: Que quede clar a quin costat estic, 15 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Catalunya ens interpel·la a tots, 16 de setembre de 2017

Núria Cadenes: És una qüestió de democràcia’: el punt de vista dels batlles valencians sobre la pressió als ajuntaments del Principat, 18 de setembre de 2017

Francesc Viadel: Catalunya, estat d'excepció, 18 de setembre de 2017

Molt important aquest comunicat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) on s'anuncia que es denunciarà el Govern espanyol a Europa a través, fonamentalment, de tres accions. Inclou un vídeo amb un breu parlament en anglès de Joan F. Mira. 21 de setembre de 2017

Ignasi Muñoz: On estaves quan l'Estat va intervindre Catalunya? 22 de setembre de 2017

Manel Rodríguez-Castelló: Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat. 23 de setembre de 2017

Va de democràcia. Manifest de suport al referèndum des del País Valencià.

CADÀVERS DE SIRENA

«Cap vaixell d'homes que hi haja arribat ha pogut escapar-se'n:
queda només el fustam escampat de la nau, i cadàvers
arrossegats pel corrent i per fúries de foc i tempesta.»

Homer, Odissea, Cant XII. Versió de Joan F. Mira
Proa, 2011.

Aquesta foto i totes les que vénen a continuació, són de Consol Martínez Bella.

Els dies 11 i 12 de maig de 2006 se celebraren a la Università degli Studi di Messina unes jornades que duien per títol «I ponti del mare: parole dallo specchio mediterraneo», amb un subtítol d'aquells que fan patxoca quan es veuen traslladats a l'estranger: «I poeti dei Paesi catalano-valenzani a Messina». Hi anàrem, convidats per les professores Donatella Siviero i Anna Fornes, acollits pel Comune di Messina, i subvencionats per l'Institut Ramon Llull, els poetes: Manel Forcano, Antoni Fornes, Gaspar Jaén i Urban, Iban L. Llop, Isidre Martínez Marzo, Josep Piera i Susanna Rafart; i també la guitarrista Cristina Martí i el rapsode Dimas Montiel. Aquelles jornades pretenien traçar ponts, fomentar, a través de la poesia, el coneixement de la cultura catalana a Sicília, ben poc coneguda allà, a pesar que és fàcil seguir-hi el rastre de la històrica petja catalana. Fou una experiència humana i literària bonica i enriquidora. 

 

L'última nit, com a cloenda, organitzàrem una petita festa vora mar: cançons i rialles i companyonia enfrontades al negre estret de Messina. I fou llavors que algú va recordar en veu alta que allà davant era on havia ubicat la mitologia grega els caus infaustos dels monstres marins d'Escil·la i Caribdis, els que Homer recrea així a l'Odissea:

És allí dins que Escil·la té el cau, i esborrona com lladra:
la seva veu és tal que sembla de gossa cadella;
ara, és un monstre dolent, com ningú no sabria alegrar-se
d'haver-lo vist, ni que fos un déu que hi topava de cara.
Sí, té unes potes, dotze, que totes són afollades,
i sis colls llarguíssims i al cim de cad'un una testa
que fa esglai de mirar, i a dintre unes dents, en tres rengles,
imbricades i espesses, curulles de mort tenebrosa.

Traducció de Carles Riba, Edicions de la Magrana, 1993 (edició facsímil a partir d'un exemplar de L'Odissea de la Biblioteca-Museu de Balaguer de Vilanova i la Geltrú).

Tot això, que ho tenia arxivat al calaix dels records importants, va emergir a la superfície, com aquelles fiblades imprevistes que, de sobte, ens punxen en algun lloc del pit, quan vaig llegir, al peu d'una foto publicada a elperiodico.cat (20 d'abril de 2015): «Immigrants rescatats en arribar al port de Messina, a Sicília, dissabte». Eren les persones afortunades que, en aquest cas, havien sobreviscut en l'últim naufragi que s'havia produït entre les costes de Líbia i Itàlia: entre 700 i 1.000 morts aquesta vegada. Només uns dies abans, quatre-centes persones més havien desaparegut en la mateixa fossa comuna en què s'ha convertit la mar Mediterrània des de fa temps. El mar pont. El cau dels monstres. El mar cementeri. El nostre mar. Després d'aquesta última (última?) tràgica onada migratòria, els ministres d'Extrerior i Interior de la Comunitat Europea van decidir reunir-se.

Fa molt, massa temps, que aquests morts de misèria que només reben la indiferència de la superba Europa m'inciten a escriure. Em rebel·la aquest drama que a penes mereix cobertura als mitjans de comunicació. Se'm regiren els budells quan se'ns dóna peu a comparar el tractament amb altres tragèdies protagonitzades per la secció humana del primer món, el que nosaltres habitem. Com a reacció metabòlica, una irritació descontrolada m'ascendeix, directament, des del fetge fins als llagrimals. I davant de tot això, com a únic recurs higiènic per a l'esperit, escric. Si voleu que us diga la veritat, m'encantaria tornar a la Università degli Studi di Messina, però amb la finalitat ara de visibilitzar, de projectar de cara al món (almenys el mediterrani) quin és el lligam més potent, l'anhel humà més urgent i més dramàtic a l'hora de traçar ponts entre els països culturalment tan pròxims i humanament tan fracturats: la lluita in extremis per la supervivència.

Revisant informació per redactar aquesta entrada, m'he topat amb un article esbalaïdor publicat a l'ara.cat És un historial dels naufragis més greus dels últims vint anys. Si no vaig errada en els comptes, segons aquestes dades, la suma de totes les víctimes hi supera les 3.200, i no hi era encara ressenyat el naufragi amb les més de set-centes víctimes a algunes milles de Líbia. És a dir que, si a cada mil morts es reuneixen els ministres experts en aquests afers, en vint anys s'hi poden haver reunit tres vegades i encara quedarien 900 morts per cobrir, poc dalt o baix. Si algú té notícia d'alguna conclusió efectiva i útil, presa i aplicada en aquestes cimeres diplomàtiques, per posar fre a aquesta tragèdia humanitària ignominiosa, que m'ho faça saber.

TORRE DE GUAITA


Arriben sota l'àtic de la nit
Rafael Casanova

I

Penell
que apunta al vespre
a dalt del cim
d'un xiprer:

una garsa.

II

El xiprer dorm. La lluna

el vetlla encara.

I s’ha desclòs la garsa,

alerta d’estendard,

que la brisa de l’alba

duu notícies de fam

negra de la mar.

III

Amb onades de fam

brama la mar.

Plouria,

si pluja fos

l’amarg salobre.

Si la pluja ignorés

la fam fosca que toca.

IV

Bancals glaçats.

Un xiprer negre.

Amb desempar d’estàtua

compta la garsa les hores.

Qui hi sabrà sobreviure?

V

Si una tulipa esclata en alta mar,

que planyen les gavines

la càrrega de pètals

moribunda.

VI

Que en terra ferma

es desvetlle la garsa;

que l’acotxe el xiprer.

Que s’estavelle,

corglaçada, la lluna.

Que siguen els fars

insomnes testimonis de la pena,

si en comptes de tulipes

entre l’arena creixen
sirenes naufragades.

VII

Entre les roques discorre la sang

igual que ahir creixia la marea:

exacta, indefugible

com oracle dels déus.

Tot ho retorna el mar:

còdols polits,

cors com tions,

cadàvers de sirena.

Les platges improvisen

mosaics d’apocalipsi.

VIII

La garsa s’inquieta;

les hores del xiprer són les mateixes.

Quan l’aire exalta el zel

de les plomes, la garsa

es bada, com es baden

als marges les roselles.

Les hores del xiprer són les mateixes.

IX

Però de matinada,

és buit el niu que covava la garsa.

Buit com el ventre evacuat d’una pastera.

Buit com la costa reflectida als ulls

dels ofegats.

Buit com el buit que un pètal ha deixat

a la corol·la mentre es precipita

en el no-res.

Mal averany de niu

abandonat a l’última talaia

de l’esperança.

El poema «Torre de guaita» està inclòs a Flors a casa (Edicions 62, 2007). La «garsa» que hi apareix és l'anomenat, segurament amb més exactitud, «agró blau» (Ardea cinerea). A les zones d'aiguamoll de la Safor, i d'altres comarques valencianes, també se la coneix com a «garsa reial».

Agraïsc profundament la disponibilitat de Consol Martínez Bella, poeta de la paraula i de la imatge. Sense tenir presents les seues imatges suggeridores i reconfortants mai no m'hauria decidit a redactar aquesta entrada.