Té pèls la lluna

Apropar la poesia a grups de persones que no en són expertes, que ni tan sols en llegeixen de tant en tant i que solen estar carregades de prejudicis —negatius, és clar— envers el gènere és una experiència que sempre acaba resultant gratificant, enriquidora i constructiva, tant per als aprenents com per a mi mateixa com a poeta, que n'aprenc més que l'auditori i m'acabe alimentant de la satisfacció que em demostren amb la descoberta inesperada. 

Així ha ocorregut gràcies a l'oportunitat de compartir textos poètics, comentaris i lectures amb un grup d'homes i dones que han assistit al curs 2018-2019 de la Universitat Sènior de Gandia. Concretament, a un taller de literatura inclòs dins d'un curs monogràfic que, gràcies a l'oferiment de l'escriptor i professor Lluís Miret, vam impartir entre tres companys que formem part del col·lectiu Saforíssims Societat Literària: Santiago Díaz i Cano, Juli Capilla i jo mateixa.

Cartell del curs que ha conclòs recentment.
Universitat Politècnica de València. Campus de Gandia.

Em consta que Santiago va fer arribar exemples de la seua pròpia obra, narrativa curta fonamentalment, amb una personalitat literària ben marcada i poc a l'ús, des de la lectura col·lectiva; s'hi va fer acompanyar en la segona sessió (en va impartir dues) per una altra escriptora i poeta: Irene Verdú. 

Juli Capilla optà per llegir i comentar amb l'alumnat contes adreçats a persones adultes, d'una banda: Carme Riera, Sergi Pàmies, Julio Cortázar, Mario Benedetti, Josep Vicent Marqués, Manuel Baixauli, Leila Guerriero... Hi va fer alguna pràctica d'escriptura, i encara tingué temps de dedicar una sessió a la narrativa infantil, a partir d'un conte tradicional versionat per James Finn Garner. Tres sessions en total.

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Pel que fa a mi, l'objectiu de partida i el repte sempre són els mateixos: desmentir tres dels prejudicis que es repeteixen sistemàticament entre persones poc avesades a la poesia. Açò és: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia interessa a ben poca gent. No cal aportar-hi arguments teòrics en el sentit contrari. Amb un petit poema de tres versos, d'una poeta com, per exemple... Joana Raspall, és suficient per començar amb bon peu:

Han podat l'arbre:

sense nius, ara queden

les branques mudes.

Els hi vaig fer veure la importància de cada mot i el seu motiu de ser en un vers. I en aquest sentit, l'encert qualitatiu de l'autora fent-hi servir l'adjectiu "mudes" per qualificar les branques, comparat amb la pobresa que suposaria, per exemple, escriure-hi "nues", que seria una paraula sobrera perquè el verb "podar" ja conté la idea de nuesa. El poema es fa gran a mesura que hi aportem aquestes observacions i ells i elles hi fan bona cara. Anem bé. En la primera sessió llegim i comentem, a més a més, poemes de Marc Granell, que també sentim recitats i musicats. I al final, els demane si s'atrevirien a escriure algun haiku, o algun poema breu sense mètrica, si no hi gosen, per a la pròxima sessió. 

Fotografia: Francesc Reina. Extreta de la xarxa.

Dediquem la segona sessió a mostrar, recitar de manera col·lectiva i individual i a reflexionar a partir de maneres diferents —és a dir de diferents propostes poètiques— de tractar l'amor: Teresa Pascual, Lluís Roda, Salvat-Papasseit... I en la tercera faig servir el mateix esquema de classe i els ensenye diferents maneres poètiques de tractar la mort: Sònia Moll o Josep Piera. I és aleshores que els faig parar esment en un magnífic poema breu de la primera:

FER-SE GRAN

La mare és petita

i tu no saps com créixer

per sostenir-la.

Em fan veure la vitalitat, el desig de viure, d'una poeta —Sònia Moll— que escriu tot un llibre basat en la pèrdua i en el dol. Concloem que vida i mort s'hi enllacen de manera admirable i necessària. I és quan els engresque a compartir en veu alta els poemes que els vaig demanar que intentaren escriure en la primera sessió. I un alumne que seu a la primera fila, un home de nom Philippe, de mirada aguda i personalitat marcada, recita en veu alta, gesticulant per afermar la seua dicció castellana amb un lleuger accent francès:

Mira al cielo:

La luna tiene pelos!

Yo, boquiabierto.

Ens sorprenem davant d'aquests versos no gens tòpics i ell ens en vol explicar la situació que els va inspirar: que fa molts anys tenia la seua filla damunt les cames. Un nuvolet es va situar aleshores just damunt de la lluna i la imaginació de la xiqueta hi va fer la resta... La creativitat no adulterada encara dels infants: poesia en estat pur. 

Fotografia extreta de la xarxa, d'autoria desconeguda per mi.

Ara, amb el permís de Philippe, i com una mena de petit regal d'agraïment per l'aportació, i pel goig de compartir aquestes sessions poètiques amb tots els companys i companyes, en faig la meua versió particular, tot col·lectivitzant la mirada i concedint-me la llibertat de combinar finals aguts i plans en els versos.

HAIKU INESPERAT

Mirem al cel:

Té pèls la lluna. Jo,

bocabadada!

Moltes gràcies i tant de bo puguem repetir l'experiència, ampliada i millorada, de cara al curs 2019-2020. Em consta que els i les alumnes de la Universitat Sènior de Gandia en tenen moltes ganes. I, modestament, crec que aquesta inquietud i el gust d'aprendre per aprendre, ara que encara hi són a temps, ho mereixerien de sobres. 

Alumnes assistents a una de les sessions del curs monogràfic de literatura
de la Universitat Sènior de Gandia. En aquesta sessió del dia 14 de maig de 2019, acompanyats pel professor Juli Capilla.

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora

 

No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat

Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear

És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: Hauries de poder dormir el son dels cansats / però no dorms. Dins la fosca perfecta / xiula el vent, endevines una aranya... Tant de dolor coetani a tant de dolor. Heus ací el prodigi, encara, de la compassió. Tres Moires maulen als peus del llit. Però no cal dramatúrgia quan el destí és acomplert: la mort és ara. 

Un dels dibuixos de Julio César Pérez per al llibre de Sebastià Alzamora.
Fotografia: Laura Garcia Escrivà

Camine aquest vespre entre marjals quan se m'atansa una garseta blanca. Revola al meu davant, s'atura i reprèn el vol sempre a una certa distància prudent. Ja sé que no em creureu, però, tot d'una, la garsa salta la séquia i es transforma en cavall. Símbol redemptor de la poesia, direu, si no fos que li he vist perfectament les peülles.

Barcelona, 23 de març - el Grau de Gandia, 1 d'abril de 2018

Marjal de la Safor. Capvespre del 30 de març de 2018

quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
 

Sebastià Alzamora: La netedat, Proa, Barcelona, 2018.
Dibuixos de Julio César Pérez

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el traçat del ferrocarril per on circulen trens que em reclamen l’atenció ara i adés, amb aquella cadència hipnòtica que, a mi, que no hi estic acostumada, m'arriba tan plena de simbologia, com d’atzar que flueix, sempre canviant, tan de llegenda. En aquest rectangle plàcid, la fressa constant de les fulles dels arbres sona com una prima pluja benèfica.

Martorell, Baix Llobregat, 29 de setembre de 2017

El núm. 81 de Caràcters està il·lustrat amb obres de Rosa Mascarell Dauder,
de l'exposició Les dones d'Ausiàs March.
Or fi 23,75 quirats, tremp a l'ou i pastillatge sobre llenç i fusta. Diferents mesures.
2012-2016

Ressenya publicada al núm. 81 de la revista Caràcters.

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. [...] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «...perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « [...] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis...». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Onada Edicions, 2017
Motiu de portada: Pere Salinas

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[...] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Podeu accedir a aquest o a altres números de Caràcters
des de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València.

 

Tres maneres poètiques de teixir una teranyina

Or, presonera llum
en els palaus de l’aranya:
llum de sol ponent
a poc a poc filava.

Salvador Espriu

Ens aplegarem a Tremp, l'Albert Puiggròs, el Jordi Solà Coll i jo mateixa, convidats a participar en unes Nits a la Fresca de caràcter lúdic i artístic que ja fa alguns anys que organitza la Comissió de Festes de la capital del Pallars Jussà.

El nostre acte poètic i musical es titula Poètica a tres veus i està programat per al dia 17 d'agost, a les 22.30 hores, als Jardins de la Fundació Fiella de Tremp.
Amb Albert Puiggròs, Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà
i els músics Lluís Roy i Xavi Pons.

Amb l'Albert m'uneix un fil d'amistat que ve d'anys, a trams invisible i a trams brillant, però sempre constant, irrompible, alimentat per l'energia renovable dels mots des de l'inici. Amb el Jordi m'uneix el fil d'una complicitat de vida que, encara que externament podria no semblar-ho, jo sé de cert que ve de sempre, d'allà on la poesia s'origina i fins on la poesia ens continuarà convocant, més enllà del temps i de l'espai. 

Cap dels tres no ho sabíem, però aquests fils afectius i poètics de caràcter i conseqüències distintes s'han anat entrellaçant al llarg dels anys, i han anat ordint una trama silenciosa, els tres seduïts per l'indefugible poder d'atracció de la seua aranya particular, i els tres ens hi hem recreat, teixint teranyines, segregant els nostres versos com l'aràcnid segrega el seu fil de seda, parany de mort i parany de vida.

Fotografia de Josep Basset.

Heus-ne ací la prova, en aquests poemes que recitarem la nit del 17 d'agost, a Tremp, en l'acte anunciat com a Poètica a tres veus. 

TERANYINES

Avui he vist una vida sencera
des de l’ull filós d’una teranyina,
i se m’ha enganxat a la retina
amb el tacte aspre de l’arpillera.

El sembrat canós de la cabellera,
el present arnat de la mantellina,
m’embolcallen sencer d’una boirina
que m’angunieja i em desespera,

però he escoltat la bonaventura,
malalt de l’angoixa que em consumia,
perquè em digués si a aquella tortura

algun sacrifici l’aturaria
i he vist com la cendrosa costura
es desfeia vençuda amb llum de dia.

Albert Puiggròs, estiu de 2008 (poema inèdit).

Una aranya vista per J. Basset.
La resta de mortals podríem pensar que és l'esquelet d'un paraigua. 

UTOPIA

Atrapat en la seva teranyina, veus
com l’aranya teixeix al teu voltant
una trama espessa.
Suau,
           el fil de seda t’embolcalla,
i tal vegada la hipnòtica textura
t’hagi induït a creure en la utopia
de crear un indret perfecte.
Ara, però, tot trontolla a mesura
que endevines –no sense temor–
la dual naturalesa de les coses:
víctima i botxí,
conviuen porta a porta.

Jordi Solà Coll: Ulls de glaç, Pagès Editors, 2017.

Teranyina de vidre. MjE, novembre de 2014.

FAULA

L'aranya fila roses

de pètals invisibles.

Després espera vora

la rosa de cristall

una mort que il·lumine

els pètals que només

rosa i aranya saben.

Maria Josep Escrivà: Tots els noms de la pena, Denes, 2002.