Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 9 de febrer de 2018

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia


Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el traçat del ferrocarril per on circulen trens que em reclamen l’atenció ara i adés, amb aquella cadència hipnòtica que, a mi, que no hi estic acostumada, m'arriba tan plena de simbologia, com d’atzar que flueix, sempre canviant, tan de llegenda. En aquest rectangle plàcid, la fressa constant de les fulles dels arbres sona com una prima pluja benèfica.

Martorell, Baix Llobregat, 29 de setembre de 2017




El núm. 81 de Caràcters està il·lustrat amb obres de Rosa Mascarell Dauder,
de l'exposició Les dones d'Ausiàs March.
Or fi 23,75 quirats, tremp a l'ou i pastillatge sobre llenç i fusta. Diferents mesures.
2012-2016


Ressenya publicada al núm. 81 de la revista Caràcters.


Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. [...] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».



El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.




«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «...perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « [...] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis...». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.



Onada Edicions
, 2017
Motiu de portada: Pere Salinas


Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[...] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»



Podeu accedir a aquest o a altres números de Caràcters
des de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València.




 

2 comentaris:

  1. Com m'agrada! I quina sorpresa que ho escriguessis a casa sense jo saber-ho! Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agrada perquè a mi primer em va enamorar el teu llibre i, quan algú s'enamora d'un llibre de poemes, n'ha de parlar allà on siga. Després, la Rosa Mascarell ens ho ha fet més bonic encara :)
      Aquell cap de setmana de l'1 d'octubre no l'oblidarem mai. Jo no podia tampoc ni imaginar que la ressenya s'acabaria d'escriure a casa teua. Totes les coincidències, en el temps i en l'espai, que han acompanyat el moment final de la redacció d'aquest text estan carregades d'una simbologia poderosíssima i imprevisible.

      Una altra abraçada per a tu. I seguim!

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 24 de febrer de 2019

Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest *avui. *És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia. ... més »

De sobines

Maria Josep Escrivà a Passa la vida -3 de febrer de 2019

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: «He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bo... més »

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de gener de 2019

En el primer programa del 2019 de *La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món *que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018. *El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur». La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de ... més »

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 31 de desembre de 2018

*Com la tristesa* *cor endins és tan dolça? * *Màrius Torres (*)* Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat. L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons vo... més »

El poeta és un animal polític

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de desembre de 2018

Vaig publicar al núm. 84 de *Caràcters *una ressenya *de **La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes*, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a *Núvol. El digital de cultura*. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. *«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sig... més »

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de desembre de 2018

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus. *Escenari poètic buit de poetes encara.*... més »

Anguila

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de novembre de 2018

El meu pare em va ensenyar a pescar a l'anguila. L'hi vaig acompanyar, durant algunes nits d'hivern, al barranc de Sant Nicolau, quan transcorria entre canyars densos i marges elevats de terra, cap a la desembocadura del Grau. M'agradava aquella immobilitat silenciosa, expectant, amb la canya entre les dues mans, enmig de la nit freda i imprevisible. Quan trèiem alguna anguila de l'aigua era impossible agafar-la amb la mà si no la introduíem abans dins del poal. Només aleshores, amb la mà esquerra, el meu pare subjectava l'anguila amb un drap i, amb la dreta, extreia l'ham de la b... més »

Tenda d'animals

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de novembre de 2018

*«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials**.» * *Per a més informació sobre el llibre, accediu a ... més »


Estimades merles

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 d'octubre de 2018

*La merla és negra perquè l’ombra és seua.Eduard Marco* No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la m... més »