Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 17 de gener de 2016

COMPANYS DE VIATGE


Text: Maria Josep Escrivà
Fotografies: Jordi Solà Coll 


10 de 2 és una recopilació de relats basats en parelles, lingüístiques, en principi, que s'entenen en català (llegiu-hi modalitats diverses). El volum, l'ha publicat Escola Valenciana, amb motiu dels deu anys que ha acomplert el programa de Voluntariat pel Valencià. Si literatura i vida foren una mateixa cosa, podríem pensar que el protagonista masculí del relat amb què hi he participat, un francès de nom René, es correspon, precisament, amb l'autor de les fotos que il·lustren aquesta entrada, Jordi Solà Coll, tot i que, en la vida real, Jordi no és francès, sinó català de Barcelona; i Made —hipocorístic de mademoiselle, amb què René s'adreça a la seua parella lingüística— podria ser jo mateixa, que ja fa alguns anys vaig seguir de prop la coordinació del Voluntariat des de l'Oficina de Promoció del Valencià de l'Ajuntament de Dénia. La literatura no és la vida, però hi ha algun(e)s que no entenem l'una sense l'altra. I en aquest cas —meravelles de l'atzar— ficció i vida real han acabat confluint. 

«Companys de viatge», que reproduïm a continuació, és la meua aportació a aquest volum col·lectiu on també han escrit Gemma Pasqual, Joan Borja, Manolo Civera, Francesc Gisbert, Joan Olivares, Jordi Querol, Pepa Guardiola, Anna Moner i Carme Miquel.




Estació de Sants. 16.30 h. Mitja hora de retard. Un empleat d’Euromed ens acaba de dir que un home ha baixat a les vies i no en sortirem fins que no hi arribe la policia. Mentrestant pots anar torbant-te amb els pronoms febles de la frase anterior :)

A Barcelona fa una calor de mil dimonis, i això que encara som al mes de juny. Des que vaig eixir de casa dilluns tot han sigut contratemps que m’han complicat el viatge. Però l’excitació de poder conèixer per fi René fa que m’ho mire tot amb un aire entre pacient i divertit.

Són com en francès, els pronoms, mais qu’est-ce que c’est ‘torbant-te’?

René és un home de cinquanta anys i escaig. Els seus avis materns eren valencians, de Dénia (la Marina) emigrats a París de ben joves. Ell hi va nàixer, fill de filla d’aquells emigrants deniers i hi ha viscut tota la vida. A casa, només va sentir parlar valencià mentre visqueren els avis. Però fa uns anys va conèixer els cursos del Centre d’Études Catalanes, de la Universitat París-Sorbonne i s’hi va apuntar. Fa tres estius que passa una setmana de vacances a Dénia, on uns familiars llunyans encara tenen casa.

Torbar-se = s’entretenir. Paraula simpàtica. René: com vas vestit?





Un bon dia, la tècnica de l’Oficina de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Dénia em va enviar un missatge privat de Facebook a manera de crida per atendre noves demandes de persones aprenents del programa de Voluntariat pel Valencià. Uns anys enrere hi vaig col·laborar com a voluntària, però, des que no vivia a Dénia, era massa complicat i ho vaig deixar córrer. Li vaig contestar que no podia, que no tenia temps. Però Lorena hi va insistir: «Hi ha un francès amb coneixements elementals. Podeu comunicar-vos per internet. Ve a Dénia només una vegada l’any. Es diu René.» Amb una certa sorna amb la qual pretenia distanciar-me’n, vaig contestar: «Mira, igual que René Char, el poeta!» I aleshores Lorena hi va veure l’oportunitat ideal per ensarronar-me: «Entre les aficions ha apuntat que li agrada la poesia.» I, clar, el xantatge emocional va obtenir els resultats que Lorena esperava: «Va..., d’acord... Potser ens entendrem...». Aquesta última setmana de juny és una de les vegades que el francès està per terres valencianes. Jo visc a Xeraco. Hem quedat que ens hi trobarem a l’estació de RENFE, encara que ell arribarà amb autobús fins al poble, perquè no hi ha connexió directa amb tren des de Dénia.

Porte camisa blanca com la let, i tu?

Com la què? Deus voler dir «com la llet», René! Amb eixe aparell del dimoni no aprendràs mai a escriure!

Del dimoni? És un smartphone: ‘telèfon intel·ligent’! Com la llet. No t’enfades amb mi, Made... ‘Lait’ en francés; ‘llet’ en valencià. Somrius?

Jo porte una maleta de color roig caldera.




Ben difícil! No pregunta què significa «caldera». Estic segura que no ho sap i deduïsc que ho busca al diccionari. Em roba el cor cada cop que em diu Made, la seua manera valenciana d’abreujar mademoiselle.

Fa deu minuts que el tren ha eixit de l’estació, per fi. Estic instal·lada en un vagó de l’Euromed bastant silenciós, afortunadament, amb el portàtil ben estable damunt de la tauleta d’aquests seients centrals que sempre intente ocupar per poder escriure-hi còmodament. Jo no tinc cap telèfon que siga més intel·ligent que el meu portàtil. Amb un ull vigile la missatgeria de Facebook, pendent de René, i amb l’altre llegesc una novel·la de Murakami, L’amant perillosa, perfecta per al viatge. Fins que arribem a l’estació de Tarragona. Allà irrompen al vagó dues dones petant-se de riure, de mitjana edat, seguides per una parella d’home i dona, més joves, que també riuen, però de manera més discreta.

S’ha acabat la pau, René. Que no vinguen ací, que no vinguen ací, que no vinguen ací... Vénen ací.

La parella discreta ocupa els dos seients d’enfront de mi, a l’altra banda de la tauleta central. Una de les dues dones rialleres s’ha assegut a soles a la part dreta del corredor, i la tercera, la que parla més fort i riu amb més gana, m’ha tocat al costat. Auxili! Quan tots han ubicat les maletes al portaequipatges de dalt dels nostres caps, la meua veïna em demana de seure a la part de la finestra, perquè té son i recolzar-hi el cap sempre ajuda. Li dic que sí, clar, perquè així puc manipular millor el ratolí.




«¿Qué ratón?» em contesta ella proferint una exclamació de pànic. «El de l’ordinador, senyora!». «Aaah...». Aleshores acomoda entre els peus una espècie de capsa de color roig, amb obertures en un lateral i una ansa a la part superior. Deduïsc que hi transporta algun animal. Un gat? Tinc pànic als gats. De moment, la gàbia roja no emet cap soroll.

Problemes, Made? —pregunta el meu interlocutor virtual, des de la pantalla del portàtil. I, com que no li conteste, hi insisteix...

Maaaadeeee: ça va?

Sí, tot bé. Només persones sorolloses. I porten una gàbia.

Qu’est-ce que c’est una ‘gàbia’?

René, pregunta en valencià, per favor! ‘Gàbia’ és una caixa, ‘une cage’, un contenidor petit per a animals.

Una gàbia per ocells?

No! Per a un gat, em tem. O un gos, o un furó... No he vist què hi ha. On estàs ara? A quina hora agafes l’autobús?

Sóc a l’estació d’autobusos amb un cafè. Ix a les 18 h. Arribe 19.10 h a ton poble. És tan lluny?

‘Al teu poble’, René. Ja t’ho explicaré millor. 40 km, però l’autobús és lent. Jo arribe a Xeraco a les 20.30, aprox., si no perd tren de Gandia. M’hi esperaràs?

Bien sûr, Made!





Els meus acompanyants rememoren peripècies d’un viatge que deduïsc que han fet plegats. S’atropellen parlant, riuen ignorant completament que jo hi sóc. Parlen en castellà entre ells. Van a Alacant. I, fent bona aquella dita de «Més val estar a bé amb el veïnat que amb la família» m’adrece al xicon del grup: «Jo també vaig estar onze hores esperant a l’aeroport, en el viatge d’anada. L’avió tenia problemes tècnics. Vaig perdre l’enllaç que m’havia de dur a l’Alguer...». I els narre les meues aventures, com si els interessara sentir-les. De sobte alguna cosa em frega el turmell i em fa cosquerelles. «Ai...!» La dona de la gàbia l’allunya, instintivament, dels meus peus. «Perdón...». I em fa saber: «No te tiene que estar cogiendo ni una, Carlos... ¿No ves que habla castellano?» Sense apartar la vista del meu interlocutor, li faig l’aclariment, a la senyora: «Com que ell no s’ha queixat, he deduït que m’entén». I abans que ella replique, el xicon hi intervé: «Clar que sí. Tinc el Mitjà de valencià, encara que el parle poc.» Li somric l’amabilitat. La dona de la gàbia es dóna per vençuda, i per fi es recolza contra la finestra. I s’adorm. Tanque els ull jo també mentre pense divertida que aquella senyora té l’aspecte típic de les que visiten El Corte Inglés a cada canvi de temporada. I una altra vegada se’m refrega pels peus l’animalet de la gàbia. Ara li arribe a veure la cua, que és flonja i llarga i de color marró. No és un gat. Dels mals, el menor: pareix un furó. Entre a internet: «Mascotes: se’n permet el transport sempre que no s’hi opose la resta dels viatgers. El viatger que els porte al seu càrrec es fa responsable de les molèsties i els danys que puga ocasionar l’animal.» Busque el braç de la meua veïna: «Senyora, senyora...». Fa un salt —«¿eeehhh?»—, però sent el toc que m’avisa que hi ha un missatge nou, i m’oblide de la dona de la gàbia i de la cua que se’m refrega pels peus.

I si no em veus bé, Carme?

Quan René se m’adreça amb el meu nom real és que passa alguna cosa important.

Què dius? Què vol dir ‘si no et veig bé?’

Si no t’agrada com sóc.

Per què?

No ho sé.

Aleshores, et buscaré una altra voluntària.

Poeta?

No!

Ja ha arribat l’autobús. Fins després!





«La seua mascota, senyora... Podria...?» Dorm com una soca. Aprofite el silenci per reprendre la lectura de Murakami, en el moment en què el tren recorre la serra d’Irta, de color verd fosc d’olivera, amb tot aquell respecte que fa contemplar un bell paratge lliure d’edificacions. Pense que, a René, li agradaria veure allò. Des de fa un temps, a pesar que no ens coneixem més que a través de les paraules escrites i les parlades, tinc tendència a interpretar les coses que veig segons si a René li agradarien o no li agradarien. Deu ser aquella alegria íntima que provoca compartir. Tinc fam. Baixe la motxilla del portaequipatge i en trac un paquet de galetes i un suc. I no dec ser l’única que té fam perquè en un tres i no res s’ha obert la porteta de la gàbia i un animalet que a primer colp d’ull no identifique ha fet un salt damunt les meues cames, m’ha furtat la galeta i ha tornat a la gàbia. «Senyora, senyora..., la seua mascota...». Sense obrir els ulls, la dona remuga: «Es una ardilla...». I jo enretire la motxilla d’un grapat, cap a terra, perquè vull comprovar les condicions per a viatjar amb mascotes: «El transport es limitarà a petits animals de companyia, entenent-hi gossos, gats, furons i aus (no de corral).» Això li ho he de contar a René!

Un esquirol, René!, és un esquirol! Espera... ‘Esquirol’: ‘écureuil’. Caram, és igual en francès!

René no contesta. Encara no deu haver-se acomodat a l’autobús. L’animal torna a eixir de la gàbia, grimpa pel seient i se’m posa damunt de l’ordinador. Això ja és massa! Vist el poc èxit amb l’ama, desperte els veïns d’enfront, que agafen l’esquirol amb delicadesa i el tornen a la gàbia, com si practicaren un gest de comprensió amb algun membre desvalgut de la família. A la pròxima em queixe a algun encarregat d’Euromed.

Ha ha ha ha ha... —reapareix René des d’algun punt de la Safor.

Voluntàriament, clave un colp de colze a les costelles de la meua veïna, que només fa «ai!» i es gira cap a l’altre costat, alhora que enretira tot el que pot sota el seient la gàbia de l’esquirol. I retorna la calma al vagó. Reprenc la lectura, fins que la son em venç.


Portada del llibre 10 de 2. Deu relats, igual que els anys del programa de Voluntariat pel Valencià que es commemoren amb la publicació; i dos en al·lusió a les parelles lingüístiques (voluntaris i aprenents) que desenvolupen aquest programa d'aprenentatge de la llengua. Disseny i maquetació: Cèsar Amiguet i Anna Roig.


«Pròxima estació València Nord. Senyors viatgers, no obliden recollir el seu equipatge...». A penes tinc el temps just per guardar l’ordinador i penjar-me la motxilla a l’esquena. El xicon que té el nivell Mitjà de valencià m’ajuda a baixar la maleta: «Bon viatge. Gràcies.» I ja a l’andana, quan el tren reprèn la marxa amb destinació a Alacant, note un frec de pelussa a l’orella. De reüll, veig com, per la part superior de la motxilla, que, amb les presses s’ha degut quedar oberta, hi apareix una cua marró, flonja i llarga, d’esquirol juganer. «Déu!». M’afanye a cordar-lo dins la motxilla d’una sarpada.

A l’estació de Xeraco hi ha un home alt i prim, amb una camisa blanca com la llet, que mira cap on baixem els passatgers del tren de València. Abans d’anar-hi i dir allò tan esperat de «tu deus ser René, supose...» faig un alto en una zona verda plantada de pins, que serveixen per fer-hi un poc d’ombra amable. M’hi endinse, òbric la motxilla i un esquirol se’n fuig com si tota la vida haguera estat esperant aquells pins de l’estació de Xeraco. L’home de la camisa blanca com la llet ja és ben a la vora:

Carme...? Això era l’écureuil?

René...? Sí, era l’esquirol. Au revoir a l’esquirol!

Riem, amb un riure nerviós que per fi veiem reflectit en el rostre de l’altre. I en aquell moment ens fem la primera abraçada cos a cos.


Per a l’amiga Isabel Canet Ferrer, que em va contar la història d’un gat... 





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »