Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 20 d’abril de 2013

TREMOLOSA COM EL PRIMER DIA


He fet comptes i, si no em fallen els dits, fa 21 anys que em vaig atrevir a donar la cara en matèria de literatures. La primera vegada fou a Manises, l’any 1992, quan unes persones molt generoses em van premiar un petit recull de contes que es deia El curt camí dels anys, i que es va publicar el 94, en un volumet col·lectiu titulat Solstici 6. Era l’entranyable premi Solstici de literatura jove, que convocava l’ajuntament d’aquella ciutat de l'Horta, a través de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, i on hi va haver associats, mentre estigué al capdavant Lluís Montesinos, noms tan importants com els dels germans Marc Granell (que aleshores encara era per a mi un poeta inabastable, marededéu del cel!) i Manel; Felip Baldó, Rosa Serrano, Fina Masgrau, Manolo Molins, Maria Conca, Toni Mollà, Empar de Lanuza... I fins i tot un Enric Valor elegantíssim que beneïa amb la seua proximitat aquells certàmens, modestos, inoblidables rituals iniciàtics des d’on algun(e)s començàrem a caminar amb una base alimentària tan ben nodrida. 


Motiu de portada dels primers volums que il·lustrà
les obres guanyadores, en els dos gèneres,
des de la primera convocatòria, l'any 1986,
i fins al 1992 (
després hi canvià l'estètica, i més coses).
Fou obra de l'Equip D. D. U. (Disseny Urbà)
Per cert: Xavier Luna, Jordi Sebastià
o Josep Manuel Esteve
també es llançaren des d'aquest mateix trampolí
al mar de la literatura.

D'alguna manera, aquests inicis m'han vingut a la memòria a partir d'una entrevista que Juli Cànoves ens ha fet recentment, a Maria Alcaraz Frasquet i a mi, amb motiu de la publicació d'Àngels de nata, i que, si us ve de gust, podeu llegir ací.

Doncs bé, després d’aquell compte enrere fins als orígens, he arribat a una conclusió diàfana, i és que, a pesar dels 21 anys de rodatge, continue tremolant com el primer dia, cada vegada que m’he vist presentant en societat una nova criatura literària. I sabeu què...?: no ho considere una mala cosa. Ho he pogut comprovar recentment, just quan hem fet les primeres presentacions en societat dels Àngels, a Gandia i a Rafelcofer. Veritat és que, tant a la il·lustradora Maria (comare meua) com a mi (comare de Maria), tot ens hi apuntava directament al cor.

Ambra Llibres Gandia, 12 d'abril de 2013.
Creieu-me si us dic que s'hi congregaren una bona colla
d'àngels humans, i fins i tot algun que ens observava
des d'altres dimensions sobrehumanes.
 

A banda de la proximitat incondicional de la nostra gent, que va per davant insuflant aire, hi ha una constant preciosa, inesperada, que s’ha repetit als dos llocs. El llibre s’obri amb una dedicatòria “A la memòria de Ramon Sanchis, mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres”. Ramon va morir el gener de 2009. Molts dels qui n'havíem estat alumnes hem tingut el privilegi de conservar la seua amistat fins al final. Però mai havia pogut imaginar que companys seus, del col·lectiu de mestres de la Safor, o d’altres llocs on hi havien coincidit, vindrien a preguntar-me, en fullejar el llibre, si parlàvem del mateix Ramon, i a agrair-me que l’haguera recordat en aquestes pàgines. Una altra vegada: “Hi ha mestres que no ensenyen només lliçons.” Ramon en fou el primer, quan a les escoles de primària les lliçons encara es feien en castellà, i ell ens deia allò de “no es diu palillo; es diu furgadents” i nosaltres li rèiem la broma.

I ací l'auditori de Rafelcofer, el poble de Maria, ple a vessar també de bona gent.

Almudena Francés, la nostra contacontes, ens hi va acompanyar, a Gandia i a Rafelcofer, i ens hi va oferir la seua versió de la història, llanterna en mà, com la dels llanterners de la mateixa quinta de Faust, el personatge que, sense retirar la vista de la paella que arreglava, diu a Aldonça allò de “Un àngel és algú que t’apareix a la vida per mostrar-te el sentit de la felicitat.”
 
No recorde què provocava l'expressió d'Almu, en aquest moment,
ni
si era d'emoció, d'alegria o de sorpresa. El que sí que sé
és que, en Almudena Francés, l'emoció emociona,
l'alegria fa riure amb gana, i la sorpresa no es pot deixar de compartir.
Gràcies per fer-los viure, els àngels i els auditoris,
contacontes de primera!

Amb una besada semblant a la que dedica Aldonça al seu Bernat, i que Maria ha il·lustrat amb aquesta expansió d'estimes, voldria jo agrair les atencions i el suport perseverant de totes les persones que, d'una manera o d'una altra, m'han acompanyat i m'acompanyen en aquesta travessia apassionant que és la literatura.

"Això em va dir Aldonceta... —ai!...—, mentre em feia una besada
d'aquelles que beneeixen una amistat per sempre més."
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet, comare meua.


Ah! i també done gràcies al poder d'atracció que van tenir aquests versos, d'on estirant estirant estirant... va començar a agafar forma Àngels de nata. O no eren de nata...? Tant fa, quan, com diem a la contraportada: "la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot." I aprofite per felicitar l'autor dels versos, que just ahir va fer seixanta anys: amb tota la meua estima i més admiració encara.

Un nen travessa
el carrer i troba
l'esquelet fet nata
de l'últim àngel.

Marc Granell

Angelet elaborat amb pasta italiana,
ideat i executat per Maria Alcaraz Frasquet,
que ja és una experta a donar cos i forma
a éssers d'aquesta espècie.

La foto és gentilesa de Josep Basset,
artista i amic, i viceversa.

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Fotografiant orquídies

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 10 d'abril de 2020

esma del mot. càlcul envers l’esclat. assaig, anhel abans del clic on tot és encara encesa voluntat de cercar. *M., 10 d’abril de 2020* Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guan... més »

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 19 de març de 2020

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.» Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.» Després em va ensenyar la r... més »

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2020

El llibre *Entre escamas*, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat. Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «D... més »


4 anys. I la barca continua navegant

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 26 de febrer de 2020

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès un parell de vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment... més »

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de febrer de 2020

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptore... més »

Les petjades de Rosa Serrano

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 20 de gener de 2020

Divendres 17 de gener van venir a Gandia Rosa Serrano i Àfrica Ramírez a presentar el llibre de memòries de Rosa, que es titula *Les petjades del temps* i que ha publicat Balandra, l’editorial que dirigeix Àfrica. Rosa, en una situació personal de memòria fràgil, que reconeix a les últimes pàgines del llibre, l’ha redactat, segurament, més per necessitat d’ordenar i compartir les seues experiències vitals, realment significatives sobretot en l’àmbit educatiu i editorial, que no amb el propòsit de practicar literàriament un gènere memorialístic que tants exemples d’alta literatura ... més »