«Els polps», un poema de 'Sempre és tard'

Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:

«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.

A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»

 

Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.

 

I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:

 

"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."

 

ELS POLPS


          Quedaba poco.
          Estábamos muy cerca.
          No queda nada.

                    Fran García



Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
                                        colgats
                                        en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
                                         molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què          els depare la sort.

Per què parle de polps       si vull parlar de nàufrags?

 

Homes i dones                   que suren a la mar
                                         com boies de colors.
 

En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble. 

...

De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]

 

 

 

L'usuari de Twitter que va compartir la imatge hi aportava la informació següent: 

"Any 1966. La fotografia crec que està feta des del Barrina, autèntic temple culinari gastronòmic. Grau (de Gandia), la Safor." 

Gràcies, Sanguango! ;)

 

 

 

Cullen mores

Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, d'arços olorosos; que els ànecs feien niu als ullals —algun se'n veia volar, això sí, des de la porta mateixa de casa—, que hi anaven apareixent les granotes a l'aigua i les oronetes al cel... Però tot ens ho miràvem, en el millor dels casos, des de la distància, o bé ens ho imaginàvem i, potser també, en aquella possibilitat silenciosa d'imaginar, encara ens sentíem lliures.

I de sobte ha arribat la canícula cruel. Amb dies de 40 graus i foc a les muntanyes. Però somriem quan sentim la xerrameca de les oronetes als ampits, i eixim a passejar a l'hora del capvespre i comprovem que les ametles ja quasi estan a punt de collir i que els esbarzers, enguany, van carregats de mores. 

 Crec que aquesta imatge, que procedeix del compte @espadaniques de Twitter, il·lustra bellament el cicle imparable de la natura. Mentre a nosaltres ens desconfinaven, els esbarzers començaven a florir. Ara és temps de collir mores i fer-ne compota, confitura, o, senzillament, observar-les a la vora del camí...

 

La distracció de collir mores se'm presenta com la pura imatge de la llibertat, ara que ja no ens recordem d'aquells mesos nefastos d'enclaustrament, i la vivim de manera inconscient, la nostra llibertat, instintiva com la de pessigar una mora ací i una altra allà, i un pèl arriscada. Aquest petit poema en vindria a ser la constatació. Una pinzellada poètica que vol celebrar el goig de viure:

cullen mores.

els dits tacats, la roba
que se'ls enganxa

als esbarzers. la vida
aferrada a aquell riure

regalat, tant
sí com no.

MjE, 1-8 d'agost de 2020

 

 Un ramell de mores. Agost de 2020.