Vaig publicar a les xarxes aquest apunt:
«Al terrat de cals meus pares era habitual veure polps assecant-se al sol, com si foren fantasmes empalats. En restaurants de vora mar els he vist sovint estesos al costat de les tovalloles netes dels dinars. Les potes torrades a la brasa, o a la planxa, són una delícia. Se'm fa la boca aigua quan hi pense.
A la fotografia, uns polps s'assequen en una barca de pesca del Grau de Gandia. No és d'ara. Diuen els entesos que els polps han d'assecar-se quan el sol no crema.»
Aquesta era la nota de caràcter costumista. Va suscitar molt d'interès i va propiciar un ventall ampli de comentaris, de complicitats i d'informació complementària, com ara l'aportació de la postal fantàstica del final d'aquest post, que va compartir un usuari de Twitter de nom Sanguango.
I té, l'apunt, una intencionada segona part. I és que, a Sempre és tard, que està previst que es publique a Proa aquest mes de setembre, hi ha un poema titulat "Els polps", molt menys amable que la innocent nota casolana compartida a les xarxes. Hi fa referència un paràgraf final de l'apartat "Reconeixements, agraïments, deutes", que diu:
"Del llibre Mare Nostrum (Edicions 96, 2018) de Fran García procedeixen els versos inicials d'«Els polps». Al poema també hi ha l'eco d'alguns fragments de la cançó «Robot» del grup valencià Zoo que tant admire."
ELS POLPS
Quedaba poco.
Estábamos muy cerca.
No queda nada.
Fran García
Grup d’individus
que habiten sobre fons marins,
colgats
en el substrat
o desplaçant-se per la superfície.
Espècie bentònica, se’n diu.
Amb dos ulls grossos que els proporcionen
molt bona visió,
canviaran d’aspecte i de textura
tot depenent de què els depare la sort.
Per què parle de polps si vull parlar de nàufrags?
Homes i dones que suren a la mar
com boies de colors.
com boies de colors.
En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble.
els mateixos veïns que té el meu poble.
...
De Sempre és tard, Proa, 2020 [fragment]
Hola Maria Josep! Fa uns dies vaig llegir -a twitter, crec- el teu apunt sobre els pops (aquí en diem així) i ja em va interessar. Avui, llegint el fragment del poema encara m'ha impactat molt més.
ResponEliminaA veure si puc llegir aviat el teu nou llibre.
Abraçades!
Benvolgut August: moltes gràcies pel comentari, i pel que hi diu, és clar! Tu ja saps que sempre és un al·licient compartir complicitats. El poema és dur, però, malauradament, la realitat que té al darrere és infinitament més dura. En soc conscient i m'agradaria crear-ne, des de la humilitat i des de la poesia (que difícil!) consciència.
EliminaUna abraçada, i que tinguis un bon acabament d'estiu.
El teu apunt que ha suscitat tants comentaris, a mi m'ha burxat despertant el meu interés per dos coses: llegir el poemari i, quan puga, provar els polps assecats. Lletres i gastronomia damunt la taula. Algunes de les millors coses de la vida passen sovint per una taula.
ResponEliminaDoncs jo crec que els teus desigs i/o voluntats són, o seran, fàcils de satisfer. I no estaria malament que poguérem compartir les dues coses: algun acte poètic per celebrar els nostres llibres, i un platet de polp. Dénia seria un bon lloc ;)
EliminaSalut i gràcies per les complicitats, senyor Narrador!
És un poema impressionant, de cap a cap. Gran poesia. I és aquesta mena de poesia, jo crec, la que necessitem per al món d'ara. Pense en els meus fills menuts i tan sols se m'ocorre d'anar preparant-los —com una forma d'amor— la bibliografia per al futur. Ja puc ensumar-me els pics de qualitat del teu llibre...
ResponEliminaHi ha temes davant dels quals callar és una obscenitat, una indecència. La poesia també és això, o almenys jo l'entenc així: intentar dir amb paraules allò que seria una indecència callar. És important que els que venen després de nosaltres sàpiguen que són éssers privilegiats i que hi ha una gran part d'humanitat que no ho és. Una lloable forma d'amor la teua, sí, pròpia d'un poeta com tu.
EliminaGràcies sempre per la confiança i per l'estímul, company.
M'ha agradat molt el poema i m'ha recordat el Flors a casa, eixos poemes que tenen el fotògraf Salgado com a rerefons.
ResponEliminaNo podem afirmar que vivim en un lloc privilegiat, perquè ausades merders tenim ací també, però des de la meua realitat estant, qui no senta empatia per aquesta gent, certament té algun problema. De retruc, fer servir l'argument que gent d'ací fa 70 anys va haver d'escapar de la misèria actualment no serveix de res: entre els silencis "imposats" i els guerracivilistes, poca consciència hi ha.
Mentre acabava d'enllestir de publicar el Förlorare em calfava el cap per a reprendre una segona part dels Hòmens primer... i una de les vies de creació va per aquest camí (no són poemes com els teus, sinó en la línia del Dospoals)
El tema admet moltíssims matisos i graus de privilegi, però en aquesta latitud nostra no tenim encara necessitat de fer-nos a la mar en una pastera, o amagar-nos en la bodega d'un vaixell. Desgraciadament i paradoxalment, moltes persones que arriben ací amb l'esperança de viure una vida millor, acaben malvivint en condicions d'esclavisme... I no acabaríem mai.
EliminaNomés ens queda la possibilitat de dir-ho en el llenguatge que nosaltres dominem millor, que és el poètic. La indiferència és obscena.
Aquests dies, gràcies a Twitter, he conegut el treball d'un fotoperiodista que es diu Santi Palacios. Tant de bo jo poguera fer en poesia el que ell fa amb la càmera. Fes una ullada a la seua pàgina: https://www.santipalacios.com/