Una de les coses que em dolia més durant el confinament —i permeteu-me el comentari frívol de qui, per sort, no es va veure afectada per la malaltia; ni jo ni tampoc cap persona pròxima— era no poder estar en contacte amb la natura, i haver deixat, de sobte, de ser testimoni dels canvis preciosos que, durant aquells mesos primaverals, sabíem que la natura estava experimentant, sense la presència ni la interferència dels humans, per a sort seua, d'altra banda. Sabíem que les séquies i els rius baixaven plens d'aigua; i que els marges anaven cobrint-se de lliris grocs, i els camins, d'arços olorosos; que els ànecs feien niu als ullals —algun se'n veia volar, això sí, des de la porta mateixa de casa—, que hi anaven apareixent les granotes a l'aigua i les oronetes al cel... Però tot ens ho miràvem, en el millor dels casos, des de la distància, o bé ens ho imaginàvem i, potser també, en aquella possibilitat silenciosa d'imaginar, encara ens sentíem lliures.
I de sobte ha arribat la canícula cruel. Amb dies de 40 graus i foc a les muntanyes. Però somriem quan sentim la xerrameca de les oronetes als ampits, i eixim a passejar a l'hora del capvespre i comprovem que les ametles ja quasi estan a punt de collir i que els esbarzers, enguany, van carregats de mores.
Crec que aquesta imatge, que procedeix del compte @espadaniques de Twitter, il·lustra bellament el cicle imparable de la natura. Mentre a nosaltres ens desconfinaven, els esbarzers començaven a florir. Ara és temps de collir mores i fer-ne compota, confitura, o, senzillament, observar-les a la vora del camí...
La distracció de collir mores se'm presenta com la pura imatge de la
llibertat, ara que ja no ens recordem d'aquells mesos nefastos
d'enclaustrament, i la vivim de manera inconscient, la nostra llibertat, instintiva com la de
pessigar una mora ací i una altra allà, i un pèl arriscada. Aquest petit poema en vindria a ser la constatació. Una pinzellada poètica que vol celebrar el goig de viure:
cullen mores.
els dits tacats, la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers. la vida
aferrada a aquell riure
regalat, tant
sí com no.
MjE, 1-8 d'agost de 2020
Un ramell de mores. Agost de 2020.
Doncs sí, certament hom ha trobat a faltar estar en contacte amb la natura: només aquells "afortunats" que tenen casa en mig de la natura, com uns eremites medievals, han pogut continuar gaudint -vivint- el teu anhel. Ara em ve al cap, que el divendres abans de tancar-nos en casa havíem fet un passeig (potser també peripatetitació) per la teua forania.
ResponEliminaQuant a les mores: molt bonica la foto. Que bonic que hi haja gent que tinga pensaments lúcids i tinca rampells d'originalitat. Tant de bo la puga imitar tot cercant altres elements naturals. També he menjat mores d'estiu mentre he fet algun passeig per camins amb bancals abandonats, puntualment, ara quatre, adés 9, encamant 3.
Pel que fa al poema, eixos dits tacats em recorden al Josep Carner, “Com les maduixes”, que solc exposar als alumnes de 4t de l'ESO:
"ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits."
Al remat, la imatge de la roba esgarrada en l'esbarzer m'ha donat sempre mal de cos.
Moltes gràcies per la referència carneriana. Els fruits saborosos estan en el meu subconscient (i en el conscient també), i m'ha agradat aquesta confluència d'imatges, que no recordava en el moment d'escriure el poema, honestament. M'ha fet somriure la paraula "capciró", i la subtil elegància per constrast amb el "tintat de rosa". Confesse i reconec que Carner és un dels meus ídols indiscutibles.
EliminaLa roba, en aquest poema, només "s'enganxa" als esbarzers, sense arribar a esgarrar-se. Pots estar-ne tranquil ;)
Gràcies pel comentari.
És que és així tot el que dius. Poses la paraula a les meues sensacions. Tal qual.
ResponEliminaBenvolguda Loles: gràcies per la visita!
EliminaUn camí, un marge, un esbarzer, un grapat de mores... Algú en podria dir futilitats i, tanmateix, quina fortuna tenir a la vora i poder gaudir aquests plaers senzills que ens fan sentir el goig de viure en llibertat.