Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 16 de gener del 2019

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

En el primer programa del 2019 de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018.



El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur».
La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de la sèrie «País en venda» que fèiem servir en aquell espectacle poètic, musical i visual.



Podeu escoltar la conversa que mantinguérem el periodista Daniel Ardid i jo clicant a sobre del primer vers del poema que transcric a continuació. Pertany al llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, i el sentireu recitat en el mateix enllaç.

És evident que 9 minuts i 36 segons no fan justícia a una llarga i militant vida poètica, però sí que us puc garantir que, aquell 10 de gener radiofònic, Daniel i jo hi vam posar tot el cor.


la mort reclamarà el just preu de la vida.
No m'hi oposaré. Ans li deixaré
fer en pau tots els tràmits de rigor.
A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré:
que el meu darrer alè siga contemplat
i retingut per un insòlit i bellíssim cos nu.
I quan la mort m'escanyarà el cor
i la llum ens fugirà per sempre
dels meus ulls, aixecaré aleshores
tot el que em reste de força i coratge
i cremaré amb la polpa dels dits
el pol·len humit de la flor de l'hibiscus.


Lluís Alpera: Surant enmig del naufragi final..., Edicions Bromera, 2004 (1a ed. a Edicions del Mall, 1985).


El motiu de portada, com també les il·lustracions interiors del llibre,
són de Manuel Boix.


Com diem en la conversa, i repetim ací, a pesar de ser ben conscients de reincidir en el tòpic, el millor homenatge que es pot fer a un poeta, ara i sempre, és llegir-lo. I ho tenim ben fàcil, perquè, l'octubre de 2017, Onada Edicions va publicar tota la poesia d'Alpera reunida sota el títol d'Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.



Aquesta "Espiral àuria", de Lluís Ferri, és la imatge de portada de l'edició d'Onada de la Poesia completa de Lluís Alpera.



HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".