Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Alpera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Alpera. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 de gener del 2019

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

En el primer programa del 2019 de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018.



El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur».
La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de la sèrie «País en venda» que fèiem servir en aquell espectacle poètic, musical i visual.



Podeu escoltar la conversa que mantinguérem el periodista Daniel Ardid i jo clicant a sobre del primer vers del poema que transcric a continuació. Pertany al llibre Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus, i el sentireu recitat en el mateix enllaç.

És evident que 9 minuts i 36 segons no fan justícia a una llarga i militant vida poètica, però sí que us puc garantir que, aquell 10 de gener radiofònic, Daniel i jo hi vam posar tot el cor.


la mort reclamarà el just preu de la vida.
No m'hi oposaré. Ans li deixaré
fer en pau tots els tràmits de rigor.
A canvi, una cosa ben senzilla li demanaré:
que el meu darrer alè siga contemplat
i retingut per un insòlit i bellíssim cos nu.
I quan la mort m'escanyarà el cor
i la llum ens fugirà per sempre
dels meus ulls, aixecaré aleshores
tot el que em reste de força i coratge
i cremaré amb la polpa dels dits
el pol·len humit de la flor de l'hibiscus.


Lluís Alpera: Surant enmig del naufragi final..., Edicions Bromera, 2004 (1a ed. a Edicions del Mall, 1985).


El motiu de portada, com també les il·lustracions interiors del llibre,
són de Manuel Boix.


Com diem en la conversa, i repetim ací, a pesar de ser ben conscients de reincidir en el tòpic, el millor homenatge que es pot fer a un poeta, ara i sempre, és llegir-lo. I ho tenim ben fàcil, perquè, l'octubre de 2017, Onada Edicions va publicar tota la poesia d'Alpera reunida sota el títol d'Ulisses i la mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017.



Aquesta "Espiral àuria", de Lluís Ferri, és la imatge de portada de l'edició d'Onada de la Poesia completa de Lluís Alpera.



diumenge, 20 de maig del 2018

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

Vam ser a 21 de març i hi celebràrem el Dia Mundial de la Poesia. I després va venir el 23 d'abril, el Sant Jordi que sembla ja tan llunyà en el calendari, i s'hi referenciaren novetats de poesia per a parar un barco (per exemple, a Nació Digital; ni un sol autor valencià, ehem... Un traductor sí, per ser justos: Joan Navarro, Poesia completa de la brasilera Orides Fontela). I s'inaugurà la Fira del Llibre de València i s'hi clausurà. I l'avinentesa provocà l'aparició de més articles sobre llibres recomanats (de tots els gèneres) i fins i tot alguna reflexió més pausada sobre la situació de la literatura actual en clau valenciana (recomanable aquest article de Francesc Calafat).

Jo també hi vaig dir la meua, amb la intenció, precisament, de recuperar títols per a mi notables, i de factura valenciana (el sud també existeix, encara que alguns no se n'assabente(i)n...!) que s'havien publicat al llarg de l'any i que, per tant, amb quasi total seguretat, no sortirien ressenyats en les llistes abrilenques de grans èxits.  


Josep Maria Balbastre, autor d'Iconòstasi, Bromera, Alzira, 2017.
Premi València Alfons el Magnànim de Poesia 2017.

Així comença l'article en qüestió:

El proppassat 21 de març vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia amb un poema de Marc Granell: «La poesia», al títol, «[…] és el desig / que crea com cap déu futurs més savis / i funda uns altres mons que es fan possibles / si el cant esquinça vels i fon les ombres». 

He rastrejat la producció poètica, en clau valenciana, des de març de 2017 fins a març de 2018. És a dir, abans que ens arribés el boom de les publicacions d’abril, perquè abans que fos Sant Jordi també hi havia poesia… I el resultat és una selecció de gran diversitat, reflex sens dubte de poètiques tan variades com fascinants. Igualment el ventall d’edats, que va des dels vint-i-cinc anys d’Àngels Moreno fins als vuitanta de Lluís Alpera, hi aporta motius constatables de continuïtat i de renovació alhora, de la mateixa manera com ocorre amb les propostes de cadascú, que poden, per exemple, recrear-se en el rigor formal, esbalaïdor, de Rubén Luzón; o poden experimentar, trencar, explorar les possibilitats lúdiques del llenguatge, com ho fa amb genialitat el saforíssim (de Saforíssims SL) de Bellreguard Pere Císcar. 


I ací el podeu llegir complet, si en teniu curiositat:

Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia, Núvol, digital de cultura, 22 d'abril de 2018.

Imma López Pavia és autora de Text-ures, Viena Edicions, Barcelona, 2017.
Premi 25 d'Abril Vila de Benissa.




HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".